Barcelona

Alcaldessa entre retrets

Ada Colau continuarà amb l'alcaldia de Barcelona gràcies als vots dels socialistes -amb qui compartirà govern- i als dels regidors afins a Manuel Valls. Com calia esperar, la sessió d'investidura destacava, sobretot, pels retrets contra ella per fer servir els vots de l'exprimer ministre francès. Alhora, però, Colau es mostrava solidària amb els presos polítics, especialment amb el regidor electe Joaquim Forn, gran protagonista de la sessió. Barcelona continuarà en mans de Colau, però amb un ambient molt més enrarit que durant l'anterior legislatura.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El carrer Ferran és un dels adjacents a la Rambla de Barcelona, de gom a gom el mes de juny. Entrant per aquest carrer, al fons, és difícil de distingir la Plaça Sant Jaume, on hi ha a una banda l’Ajuntament de Barcelona i, a l’altra, el Palau de la Generalitat. El dissabte 15 de juny, tot i la distància, la plaça s’identificava des de lluny per les banderes estelades que hi onejaven. L’arribada de Joaquim Forn, procedent de la presó de Soto del Real per participar en el plenari constitutiu de l’Ajuntament, animava l’Assemblea Nacional Catalana a convocar una concentració de suport. La plaça, intransitable, obligava a canviar el recorregut per poder accedir a dins de l’Ajuntament, on es viuria el plenari de presa de possessió d’alcaldia més esperat d’una jornada en què es constituïen tots els consistoris de l’Estat. L’expectació a les portes n’era bona mostra.

A diferència d’altres vegades, l’ambient no era del tot festiu, com en altres ocasions. Un cotxe oficial arribava a les portes de l’Ajuntament entre escridassades. Qui baixava era Teresa Conillera, delegada del govern espanyol a Catalunya. La Guàrdia Urbana protegia l’automòbil entre empentes i tensió. “Llibertat, presos polítics”, escoltava la delegada des del seu cotxe oficial.

Manifestació de suport a Joaquim Forn a les portes de l'Ajuntament de Barcelona / Assemblea Nacional Catalana

I entre estelades i crits contra Ada Colau, la nova corporació municipal accedia al Saló de Cent de l’Ajuntament per iniciar la sessió constitutiva. A la Mesa d’Edat hi havia els responsables de comprovar les credencials dels regidors escollits i de demanar-los que presten jurament o promesa d’acatament de la Constitució “amb lleialtat al Rei”, a l’Estatut de Catalunya i a la Carta Municipal. Max Zañartu, d’Esquerra Republicana i nascut el 1991 era el membre més jove d’aquesta mesa. El més gran té més trajectòria i la seua presència era més transcendent. Es tracta de Celestino Corbacho, històric alcalde de l’Hospitalet de Llobregat (1994-2008), president de la Diputació de Barcelona (2004-2008) i ministre de Treball amb Zapatero (2008-2010). Ara, però, forma part de la candidatura local de Manuel Valls. És un dels que hi figuren sense formar part de Ciutadans. Ocupava el número tres de la llista i ell és, amb Valls i Eva Parera, els membres del grup que facilitarien que Ada Colau continue a l’alcaldia, atès que Ciutadans no se’n vol sumar a l’operació. No són necessaris, perquè als 10 regidors d’Ada Colau i als vuit socialistes només calia sumar-ne altres tres.

Abans, Joaquim Forn es troba amb coneguts i saludats. Per exemple amb Alfred Bosch o amb Artur Mas. Seia, després, al costat de la seua número dos, Elsa Artadi. Quan es pronunciava el seu nom a dins del consistori en la lectura de regidors electes, la major part dels presents aplaudien amb força a crits de “llibertat”. Forn no seria escollit alcalde, però era un gran protagonista de la jornada. Cada vegada que el seu nom era pronunciat al consistori -per jurar el càrrec, per fer constar la presència, per votar candidat-, era ovacionat per una part important de la sala.

Als crits de llibertat s’hi sumava Ada Colau, però no tots els integrants de la seua candidatura. A l’hora de jurar o prometre els càrrecs, mentre els independentistes ho feien “per imperatiu legal” i recordaven els presos polítics i exiliats, Ada Colau també feia referència a aquest imperatiu, com tots els membres del seu grup, si bé sense recordar “els drets i les llibertats” subratllats pels altres regidors d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. El més singular en la promesa del càrrec era Miquel Puig. L’economista i número tres d’Esquerra Republicana prometia “amb la mateixa convicció i pels mateixos motius que em vaig veure obligat a jurar lleialtat als principis fonamentals del Movimiento”.

Zañartu, el més jove de la Mesa d’Edat, era l’encarregat de llegir els vots en veu alta. Sense sorpreses. L’única, en tot cas, que els dos membres del Partit Popular van votar el seu candidat, Josep Bou, després que l’empresari oferira, com Valls, el seu vot a la candidata dels comuns. No calien, però. Ada Colau rebia els 21 vots que necessitava per continuar a l’alcaldia. Comptes exactes: 10 vots dels seus regidors, vuit del PSC i tres dels sis regidors escollits de la candidatura Valls-Ciutadans. Ernest Maragall, tot i ser el candidat més votat, quedava amb 15 vots: els 10 d'Esquerra Republicana i els cinc de Junts per Catalunya. Així, Celestino Corbacho, en nom de la Mesa, nomenava Colau alcaldessa de Barcelona.

Malgrat que Ada Colau esdevenia alcaldessa, Joaquim Forn, qui representava l’enèsima excepcionalitat democràtica, esdevenint regidor tot i estar empresonat, li furtava gran part del protagonisme. “Crec que ha comès un gran error al no respectar la llista més votada, tothom sap com ha aconseguit els 21 vots per esdevenir alcaldessa”, li retreia a Colau. “Vostè sap tan bé com jo que aquesta és una operació política dirigida pels que vostè anomena poderosos”. En el seu parlament, bona part del públic tornava a posar-se dempeus per aplaudir-lo al crit de "llibertat". Forn també felicitava Colau i recordava els exiliats i els presos polítics. Alhora, l’exconseller d’Interior, que ja va ser regidor durant 18 anys, tenia un especial record per a l’exalcalde Xavier Trias, que plorava quan sentia la dedicatòria. Manuel Marchena no autoritzava Forn a anar a la visita final dels regidors al Palau de la Generalitat, per la qual cosa havia de marxar tot just acabat l’acte a l’Ajuntament.

Joaquim Forn intervé a l'Ajuntament de Barcelona / Ajuntament de Barcelona

Abans, Josep Bou, fidel al seu estil singular, retreia Celestino Corbacho haver permès fórmules de promesa del càrrec de regidor que no eren del seu gust. Com calia esperar, també hi havia referències a la lliure elecció lingüística o a la seguretat, en relació a la immigració. També lloances al rei i crítiques a Carles Puigdemont i Quim Torra, que poca o cap relació tenien amb la sessió constitutiva del consistori barceloní. Sí que sorprenien les queixes pels desnonaments o la crida per l’habitatge públic. No tant el seu crit final, eufòric, de ‘viva Espanya’, amb intenció i veu ronca.

Pel que fa a Manuel Valls, la seua intervenció semblava més aviat una autobiografia, tot recordant el barri d’Horta, on va nàixer. S’autoproclamava “protagonista de la història europea” per carregar d’importància el seu discurs distingit per un terme que reiterava amb força: “sentit d’Estat”, que oposava al concepte “operació d’Estat”. Retreia els neoconvergents de fer aquestes referències quan aquell antic partit, assegurava, va ser finançat il·legalment. Autoerigit flagell dels populismes “d’esquerres i de dretes”, el cert és que ha fet alcaldessa una clara representant d’aquest espai polític. Almenys, segons els discursos que feia abans de decidir que Colau continuara a l’alcaldia. “Perquè el més important era evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista”. No sense provocació, Manuel Valls assegurava en la cloenda, davant de Joaquim Forn, que “no hi ha presos polítics ni exiliats”. L’escridassada de molts presents al Saló de Cent era ben sonora i Ada Colau s’alçava per demanar respecte al torn de paraula. Minuts més tard, al Palau de la Generalitat, Valls negaria la salutació al president Quim Torra.

Manuel Valls intervé a l'Ajuntament de Barcelona / Ajuntament de Barcelona

“La barcelonitat és una manera d’exercir la catalanitat”. Així començava el soci de govern d’Ada Colau, el socialista Jaume Collboni, que proclamava el desig d’exercir “de cocapital de l’Estat”. Collboni, que també feia servir el castellà i l’anglès, es mostrava cordial i amb un discurs sense massa contingut. “És en el concert de les grans ciutats del món és on ens juguem la sobirania”, explicava amb poca claredat. “Hem de reivindicar la lluita dels nostres avis en favor de l’Estat de dret i de les ciutats”, deia en la mateixa línia de discurs difús. Titllava, això sí, de “comprensible” la manifestació de suport a Joaquim Forn a les portes de l’Ajuntament. Definia la seua situació com “d’excepcionalitat”. “La judicialització n’ha pres el relleu i això ens un fracàs que ens ha afeblit com a societat i com a país”. Demanant respecte a la Constitució, a l’Estatut i a la neutralitat de les institucions, oferia vocació de diàleg per resoldre la situació.

Intervenció de Jaume Collboni / Ajuntament de Barcelona

El segon d’Ada Colau, Joan Subirats, parlava en nom dels comuns per lamentar la situació de Joaquim Forn i mostrava solidaritat amb els presos polítics, al·ludint a la innocència dels encausats. Per justificar l’operació que ha fet possible la continuïtat de Colau a l’alcaldia, Subirats es referia a la quantitat de pactes diversos, molts contraproduents, que hi ha hagut arreu de Catalunya i gràcies a l'entesa entre partits molt distints.

Amb humor iniciava la intervenció el candidat més votat: Ernest Maragall. Es mostrava content d’haver pogut conèixer encara més Barcelona durant el temps en què ha fet de candidat. “He conversat i escoltat molta gent, gent molt diversa, i el que em queda gravat d’aquests mesos seran les mirades”. Amb optimisme, i amb un to allunyat -al principi- del seu esperit crític dels darrers dies davant la negativa de Colau a explorar l’alcaldia amb els republicans, Maragall anunciava que es posarà al servei dels barcelonins. “I ho farem des d’on ens ha tocat, des de l’oposició, on els senyors Collboni i Valls han volgut col·locar-nos”. Maragall definia la coalició com “curiosa i poc coherent”. “En prenem nota, sense exclamacions i sense massa soroll, faltaria més. Demanem que ningú pretengui explicar quin ha de ser el nostre rol. No serem aliats d’un suposat progressisme”, advertia.

Intervenció d'Ernest Maragall / Ajuntament de Barcelona

Colau tancava el torn d’intervencions. Així li corresponia com a alcaldessa electa. El primer que feia era justificar la seua investidura. “És difícil, es produeix d’una manera que no hagués imaginat”, i assenyalava la complexitat del resultat com a causa de la seua continuïtat al capdavant de l’Ajuntament. “És incomprensible no haver estat capaços de fer-ho a l’Ajuntament de Barcelona”, deia l’alcaldessa en relació a l’intent que assegurava haver promogut per un pacte amb Collboni i Maragall. I ho expressava així referint-se als altres pactes entre republicans i socialistes que hi ha hagut arreu de Catalunya, suggerint que també era possible aquesta entesa a la capital. Agraint a Manuel Valls el seu suport, també assegurava no haver anat a buscar aquests vots que, reconeixia, l’incomoden. Segur que també incomodava, en aquest cas a Valls, la solidaritat de Colau amb Forn -i amb tots els presos polítics-, expressada en la seua intervenció. L’alcaldessa també anunciava que mantindria el llaç groc a la façana de l’Ajuntament i, amb un intent de recuperar l'equidistància perduda, assegurava que no seria una alcaldessa "independentista ni anti-independentista".

Al capdavall, la sessió d’investidura es desenvolupava amb contrastos. D’un costat, els afectats, el bàndol independentista, destacaven l’estranyesa del pacte que els ha apartat del govern local i que ha permès la continuïtat de Colau. Alhora, els promotors d’aquesta solució, miraven de dissimular aquesta evident contradicció. El temps dirà si l’aritmètica que ha fet possible aquest pacte fa possible, també, la governabilitat. Ada Colau ho tindrà difícil, però el cert és que ha apostat per aquesta dificultat que haurà de gestionar amb un grau d’habilitat que fins ara no s’ha requerit a Barcelona. Com serà de complicada la seua decisió que en el seu discurs dedicava cinc minuts a justificar-la. I quan, tot just a l'eixida de l'Ajuntament, en el passeig institucional, era escridassada per la manifestació independentista. Una imatge totalment oposada a l'alegria que l'acompanyava el 2015, quan Colau era l'alcaldessa del canvi. El nou període polític d'Ada Colau sembla més complicat que l'anterior.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.