L'ínclit José María Calviño, director general de RTVE entre 1982 i 1986, expressava la seua voluntat que TV3, aquell canal alegal que la Generalitat de Catalunya havia gosat engegar la vespra de la Diada de 1983, fora una televisió «antropològica», és a dir, folklòrica. La televisió «autonòmica» catalana només devia emetre sardanes, competicions de colles castelleres i calçotades populars.
Calviño havia estat triat en plena transició secretari general d'Acción Republicana Democrática Española (ARDE), però la seua sensibilitat envers les nacions de l'Estat era la mateixa que la del franquisme: cap. Ja ho sabeu: de nació n'hi ha una, l'espanyola (sinònim de castellana) i després el que hi ha són distintes «sensibilitats regionals» representades per fenòmens folklòrics, com ara les sevillanes, els Santfermins, les Falles o distintes «llengües» subordinades i inferiors a la castellana que només serveixen per a l'àmbit familiar i festiu. El jacobinisme i centralisme del pare de l'exministra socialista Nadia Calviño (actual presidenta del Banc Europeu d'Inversions) es feia palès en la seua preocupació per una televisió catalana massa «homologable» a la resta de televisions públiques de l'entorn.
Per sort, el govern del president Pujol (CiU) tenia clar que calia construir TV3 com un mitjà modern i de caràcter nacional (malgrat un nom que no li feia justícia, subordinat paradoxalment als dos únics canals aleshores existents: TVE-1 i TVE-2). Junt amb corresponsals que explicaven notícies des de Washington, podies veure partits de futbol narrats en català o a Clint Eastwood parlant en l'idioma propi i això convertí aquest canal en una potent eina de normalització lingüística i de conscienciació nacional.
Aviat, des del País Valencià i les Illes s'engegaren campanyes perquè les ones de TV3 arribaren també a aquests territoris. ACPV emeté bons d'ajut per a instal·lar repetidors i milers de valencians aportaren els seus diners en un temps rècord. La «catalana» començà a rebre's amb normalitat a València i això feu saltar totes les alarmes espanyolistes.
Tindria jo deu anys i visitava la meua família dels Poblets (Marina Alta). En el bar del carrer Major, tenien posada TV3 en el televisor. Jo no donava crèdit a què veia: tots els vells que jugaven al dòmino o els qui estaven en la barra miraven la «catalana» sense escarotar-se ni ficar-se les mans al cap. Jo venia de l'Horta, acostumat al verí blaver i a les contínues agressions anticatalanistes, i em meravellava comprovar com la gent «normal» en els Poblets es comportava de forma «normal» amb la televisió catalana.
L'anècdota il·lustra fins a quin punt desenes de milers de valencians interioritzaren TV3 i la sentien com a seua. Era emocionant descobrir que un concursant telefònic de Benetússer guanyava en el Filiprim de Josep Maria Bachs 300.000 pessetes. Era meravellós que en l'espai de l'oratge tragueren el mapa dels Països Catalans i ens informaren si a Alacant o a Palma plouria o faria sol. Era impressionant constatar l'espectacular audiència valenciana que tenia el partit de futbol dels dissabtes. TV3 feia massa bé als valencians des del punt de vista nacional. I el PSOE ja havia decidit que nosaltres només podíem ofrenar glòries a Espanya.
Primer amb el governador civil de València, Eugenio Burriel, i després amb el ministre José Barrionuevo, passant per les opinions de l'espanyolista major del Reino (de España), Alfonso Guerra, els entrebancs i les amenaces de clausura dels repetidors foren constants. La mala llet definitiva del PSOE es materialitzà quan decidiren atorgar les freqüències d'emissió de Canal 9 (1989) per on ja emetia TV3 per al País Valencià, tot superposant-les i impedint-ne el senyal. Tot i això, ACPV aconseguí que la «catalana» poguera emetre per altres freqüències en terres valencianes i moltes vegades (com en el futbol) superava de bon tros en audiència al Canal 9. A causa d'això, fins i tot el PP de Zaplana arribà a boicotejar el senyal de TV3 durant el partit dels dissabtes (i ACPV guanyava centenars de socis indignats). Tanmateix, el govern del PP en la Generalitat Valenciana feu que les multes i entrebancs esdevingueren insostenibles i un febrer de 2011 deixàvem de veure TV3 ací.
Perdíem un canal que deixava en ridícul els anticatalanistes locals i recalcava una obvietat per a qualsevol valencià sensat: que la llengua de Catalunya (amb altres accents) no deixa de ser la mateixa que la valenciana. Perdíem un canal que «marcava el mapa complet» (com diria Josep Guia) i normalitzava la realitat dels Països Catalans entre la població valenciana. Perdíem l'únic canal que emetia íntegrament en català, perquè Canal 9 ja nasqué malparit amb el PSOE i el PP només acabà de castellanitzar-lo i omplir-lo de matusseria.
En els governs del Botànic (2015-2023) també perdérem una cosa: una oportunitat d'or de recuperar TV3. El 16 d'abril de 2011, 80.000 persones havien omplit els carrers de València dient sí a TV3. La resposta de les institucions progressistes, però, fou tota una altra cosa. Bones paraules i xerrameca «favorable», però de forment ni un gra. I ara sembla que és un tema totalment oblidat, desaparegut de l'agenda política «progressista» (com la pràctica totalitat de qüestions de caràcter identitari o nacionalista valencià). Damunt, encara hi ha qui diu:
—I per a què vols TV3, si avui per internet o en les plataformes de pagament ja pots veure el que vulgues, incloent-hi la «catalana»?
Jo li responc:
—Per la mateixa raó que els espanyols no renuncien —malgrat internet i les plataformes— a més de 50 canals de TDT en obert en castellà (i en naixen més: ara La Séptima!); perquè ajuda a normalitzar la nostra llengua i perquè contribuïm a «marcar el mapa» dels Països Catalans amb un simple clic del comandament a distància.
