Un Cabanyal d’esquena a la mar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant un temps la màxima que diu que València vivia d’esquena a la mar va fer fortuna. Era l’època aspra del Partit Popular, quan l’alcaldessa Rita Barberà pretenia prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la platja reduint a pols més de 1.600 cases d’alt valor històric. La frase supurava propaganda i falsedat a parts iguals. València va nàixer en època romana en una illa, ja desapareguda, al mig del Túria, i cinc quilòmetres terra endins d’una mar a la qual sols va arribar plenament el 1897, quan es va annexionar el Poble Nou de la Mar, municipi que comprenia els actuals barris de Canyamelar, Cabanyal i Cap de França. Amb aquella idea, Barberà assumia que el vell poble de pescadors no era València. No encara. I, en tot cas, no era la València que ella tenia al cap, la de l’Eixample i els grans bulevards per on fer arribar els cotxes, els negocis i l’especulació en un temps rècord fins a la primera línia de costa. 

Amb el nou Pla Especial del Cabanyal (PEC), aprovat dijous passat al Ple de l’Ajuntament, la València de Barberà, o una de molt pareguda, vol posar de nou la pota al vell barri mariner. És una ciutat de cames llargues que fa un bot a la zona BIC (Bé d’Interès Cultural), l’exquisit espai en retícula i de façanes modernistes, per arribar allà on percep el veritable atractiu: l’espai entre Doctor Lluch i la platja, el mateix mos cobejat pel PP, però sense necessitat d’obrir en canal tot un barri per extirpar-li l’ànima. La maniobra porta la firma del regidor d’Urbanisme, Vicent Sarrià, del PSPV-PSOE, un perfil de polític sense més idees que les relacionades amb la pròpia supervivència i per a qui el Cabanyal és un conjunt de ratlles sobre el plànol no massa diferent al de Benicalap, Beniferri o la Fontsanta. 

De fet, Sarrià és de la mena de dirigents que són d’un partit o d’un altre per mer atzar generacional i conjuntural. Si està al PSPV-PSOE és perquè hi va començar a militar en temps de Joan Lerma. Un Sarrià més millennial seria indiscutiblement del PP. Fins i tot de VOX si és que l’haguera corcat el cuquet de la política entre hivernacles d’El Ejido. Més còmode als butacots somnolents de l’oposició que als consells d’administració de les empreses públiques, Sarrià és dels que xafen sense fer soroll, que per a això són bones les catifes, com també per deixar-se caure si és que arriba el moment de l’aluminosi definitiva. En tot cas, un polític sense ànima, com el pla que acaba de signar: una suma d’espais inconnexos coronats per un edifici de quinze plantes sense cap propòsit evident. Un pal de formigó des d’on penjar la bandera de la València acabada de desembarcar. O qui sap si una mera fita en el paisatge perquè, si un dia Vicent Sarrià decideix eixir del despatx, puga identificar el Cabanyal a l’horitzó.

Sí, un Cabanyal fet a trossos. Per un costat hi ha, com dèiem, la part entre Doctor Lluch i la mar, on es planteja una muralla d’edificis de fins a cinc altures, quan el barri històric no supera les dues. És en aquesta franja amb vistes a la platja on a Sarrià li molesta el bloc dels Portuaris perquè està fora d’ordenació urbana, però no diu res de l’hotel de Las Arenas, una aberració urbanística amb més altures de les permeses. I on assegura que es legislarà contra la turistificació, ja que sols es deixarà, segons quines zones, que el 40% dels habitatges es destinen a pisos turístics. Permetre que 4 de cada 10 veïns d’una comunitat puguen fer negoci del low cost no és precisament una manera creïble de lluitar contra aquest fenomen. Mentrestant, cal reconèixer-ho, la part noble, entre el carrer de la Reina i Sant Pere, es protegirà i blindarà. Sembla un canvi de cromos. La zona patrimonial no es toca, però la mar es desballesta. I bé que ho han olorat els empresaris, que la setmana passada pelegrinaren a la posada de llarg de Sandra Gómez, fillola de Vicent Sarrià i candidata socialista a l’alcaldia

Malaguanyat també aquest Cabanyal històric que, aïllat en si mateix, acabarà sent un museu perquè els turistes facen la foto a la rajola. Talment la rebel·lia domesticada de les feres dissecades. Ja ho va dir el professor Tato Herrero: no és València sinó el Cabanyal qui viu d’esquena a la mar. El nou pla així ho referma. Herrero, que ha passat mitja vida defensant el barri i elaborant plans urbanístics beneïts pels socialistes en temps del PP, va ser defenestrat de l’equip de redacció quan va demanar més participació social i un traçat que enllaçara el nucli antic amb la platja per tal de fer perviure l’esperit mariner del barri, allò que precisament el connecta amb el passat i li dona identitat. Però no hi ha res a fer davant polítics i consistoris que ni entenen ni s’estimen el Cabanyal. Abans era la condemna a mort. Ara, si res no canvia, serà com viure sense poder tornar a veure la mar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.