Un model urbanístic contra els pobres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A primera vista, podria ser un problema intern, sense massa transcendència. Els blocs portuaris van començar a edificar-se el 1954 per pal·liar la necessitat d’habitatge de 168 famílies de treballadors al moll de València. El pla general de 1966 va deixar-los fora d’ordenació urbana i així s’han quedat arran dels successius projectes de prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. Franquistes, socialistes i polítics del Partit Popular sempre l’han sentit com una pedra molesta als ulls i a la panoràmica de la mar i del negoci. Però ningú com l’actual regidor d’Urbanisme, Vicent Sarrià, del PSPV-PSOE, ha estat capaç d’encabir l’amplitud d’una síntesi tan primitiva i exquisida. Entestat a suprimir els blocs del mapa, no ha dubtat a encarregar un informe tècnic, amb proves de laboratori, sobre l’estructura de l’edifici i així justificar-ne la demolició.

Un diagnòstic científic que evidencia el mal estat de salut de l’immoble, la qual cosa ha obert dos camins: rehabilitació o reedificació. La primera ha estat pressupostada en 14,3 milions i la segona en 13,7 milions. Però la immensa majoria dels 65 de 91 propietaris localitzats es neguen a fer-se càrrec de l’elevada despesa d’ambdues opcions, ja que la primera, a més, suposaria pagar de la butxaca els temps de reallotjament mentre s’intervé l’edifici. Una o l’altra haurien d’abonar uns 60.000€ per la nova casa. Però hi ha una tercera opció encara per concretar i que sembla que satisfà les parts consultades: construir un nou edifici al costat, just a sobre dels horts urbans: Pooom! Els propietaris obtindrien una novíssima vivenda en segona línia de platja que, amb les ajudes a la reedificació, se’ls podria quedar en uns 30.000€, sumant-hi el benefici especulatiu de poder vendre-la al matí següent per cinc voltes el seu valor. 

D’altra banda, l’Ajuntament comptaria amb un nou espai reordenat, en principi, com a sòl residencial i, per tant, a disposició del Pla Especial del Cabanyal (PEC), on el consistori ha fet un ignominiós canvi de cromos: el Cabanyal patrimonial es protegeix, però des de Doctor Lluch fins a la mar, on hi ha els blocs, la terra brolla en edificis de cinc altures coronades per un megahotel de quinze plantes prop de la Marina. Talment el model de Rita Barberà, que sols va pecar d’avarícia volent destruir la trama originària, però encertà l’ànim polític de València cap a la mar governe qui governe. És com Notting Hill, que exclamà Manuel Mata, company de partit de Sarrià, en veure reflectit l’exclusiu barri londinenc en un incipient Cabanyal-Canymelar gentrificat. Un espai, és clar, on tothom no pot viure perquè el compte corrent va per davant.

I és això, precisament, el que manca a la majoria de veïns dels blocs: zeros al compte bancari. Són famílies que han anat ocupant cases durant l’època més dura de la degradació que el PP va incentivar de 1998 a 2015. Es tracta d`habitatges de titularitat pública (unes 77) o privada abandonats, alguns durant dècades.

Però el regidor d’Urbanisme mira els blocs i només hi veu els propietaris. La resta és un problema amorf que es resol suprimint l’edifici. Sense pobres, no hi ha pobresa ni mala imatge. Pura aporofòbia, és a dir, odi al pobre, tal com ho defineix la filòsofa Adela Cortina. No cal cremar captaires per practicar aquesta actitud deplorable. La indiferència i el menyspreu, sobretot des de les institucions, teòricament dedicades a vetlar pels drets dels més vulnerables, poden ser més efectives.

I així ho demostra Sarrià, un homenet mereixedor d’una columna, amb un informe merament tècnic que, si el demanava per a qualsevol altre edifici de l’Eixample dels anys 50, donaria el mateix resultat de degradació, ja que és una qüestió de materials i exigències urbanístiques de l’època. Maria Oliver, regidora de Vivenda i favorable a la rehabilitació dels blocs, la va valorar en 2,3 milions, però Sarrià va titllar d’irresponsabilitat que defense que hi haja famílies que visquen “en un edifici que té problemes estructurals i que es troba en ruïna legal”. Vol dir Sarrià que mig València pot estar en risc i que no s’està fent res per evitar-ho? També cou el silenci de la regidora de Benestar Social, Consol Castillo, de Compromís, qui res no ha fet pels habitants del bloc. I malgrat les nombroses queixes que acumula la directora de l’oficina de la Malva-rosa, Maribel García, l’ha mantinguda al lloc tot i saber que ha recomanat als propietaris del bloc denunciar conjuntament els ocupants il·legals, és a dir, els mateixos usuaris, perquè tinguen més força als tribunals 

Caldria deixar els blocs en pau i en peu i incentivar polítiques socials, urbanístiques i de convivència per igualar en drets els habitants i així poder iniciar un debat seriós sobre l’espai. Però l’aporofòbia és cada volta menys subtil. Era una possibilitat que molts no volíem veure: a l’Ajuntament pensen, en consonància amb una part creixent del veïnat, que al Cabanyal no caben tots. Notting Hill is coming

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.