“Ni d’acord, ni en desacord”. En vista de la pregunta dels periodistes, la regidora i candidata del PSPV a l’alcaldia de València, va vacil·lar. Segons de silenci, tos nerviosa, titubejos, un balbuceig tímid... “Ni d’acord, ni en desacord”. Es veu que la pregunta, directa i sense filtres, no estava ben resolta a l’argumentari de partit que algú havia cuit en un despatx de la seu socialista. “Està vostè d’acord amb la pintada d’Elías Taño sobre la sentència del cas Altsasu?”. Tres persones amb nom i cognom —Adur Ramírez, Jokin Unamuno i Oihan Arnanz— camí dels 800 dies tancades a la presó, parcialitat i opacitat judicial i els drets humans i l’Estat de dret en qüestió, però la candidata no té resposta: “Ni d’acord, ni en desacord”.
Pilotes fora. Sandra Gómez es rebolca en l’ambigüitat i rebla: “No done suport ni deixe de donar suport (al mural), igual que no done suport ni deixe de donar-ne a qualsevol mur de València”. Això sí, segons ella, el PSPV no està d’acord a “cedir espais públics per posar en qüestió l’Estat de dret” i, de manera rotunda, assegura que “a Espanya no hi ha presos polítics”. Ni els joves d’Altsasu, ni els independentistes catalans. Paraula de republicana monàrquica, de socialista sense socialisme. En això, l’argumentari del partit està ben clar.
Sandra Gómez és una d’aquelles polítiques professionals, un producte de màrqueting incapaç d’obrir la boca si algú no li posa un discurs previ als llavis. Com un titella. El principal valor de Gómez, sorgida de les Joventuts Socialistes i col·locada en primera línia a València ciutat per la marxa de l’irrellevant Joan Calabuig, és que ha retornat una certa presència al PSPV dins la política del cap i casal. Però, si es grata un poc, tot és artifici, fugisser, de cartó pedra. Política de falla, bunyol i mascletada.
La candidata a alcaldessa del PSPV és una mena de Rita Barberà pseudoesquerrana amb un discurs que oscil·la entre un populisme de casal faller i l’adaptació a l’opinió aparentment majoritària sense a penes criteri previ. Una retòrica buida i mal·leable amb algun mantra típic del progressisme de saló. La comparació amb Barberà, de fet, va més enllà del toc populista de Gómez, qui parla des del faristol com qui s’adreça a un col·lega en la barra del bar, o d’una pretesa naturalitat que només cerca convertir la buidor pròpia en una mena d’espontaneïtat calculada. Tampoc té res a veure amb el fet que, casualment, els vestits de color roig formen part de la seua imatge personal. Del seu outfit de campanya. Sandra Gómez esdevé una Rita 2.0 per l’ús (i l’abús) dels tempos polítics i la capacitat per fer un discurs aparentment rotund sense unes idees reals de fons.
La manca de suport al mural d’Altsasu, que qüestiona l’article 20 de la Constitució espanyola que tant diu defensar el PSPV, es va produir en un context en què una majoria d’espanyols mira cap a Catalunya i reclama més mà dura contra l’independentisme. L’antes roja que rota o contra els rojos separatistas de tota la vida. Gómez, a l’igual que l’alcalde, Joan Ribó, van arribar a justificar els grupuscles ultres que esborraren el mural —“també tenen dret a practicar la seua llibertat d’expressió”, va arribar a dir Ribó— i van blanquejar el caràcter ultradretà de la protesta.
A penes cinc mesos després, però, i amb unes eleccions andaluses pel mig on el PSOE s’ha estimbat i el monstre de Vox ha crescut en presència i voracitat, Sandra Gómez ha tornat a canviar d’opinió. O, si més no, li han fet un argumentari nou. En plena moda antiultra de la progressia aigualida, amb les gònades per corbata vist l’ascens del filofeixisme que ells mateixos s’han encarregat de blanquejar, ara toca posar-se puristes del dret a expressar-se.
Així, el PSPV va celebrar una trobada sobre la llibertat d’expressió davant l’“amenaça” de la ultradreta per celebrar el dia de la Constitució. S’haguera agraït la mateixa fermesa quan un grup d’ultres, encapçalats per un dels possibles candidats de Vox a l’alcaldia de València, van tapar les idees dels altres amb formes violentes i pintura blanca.
Però és que, per als polítics professionals tebis i sempre disposats a agradar al gran públic, la ultradreta no suposa cap perill fins que no comencen a notar-ne l’alè al clatell. De moment, gràcies a la neteja de cara del PSOE, entre altres, inclosa Sandra Gómez, el neofranquisme espanyol ja ha convertit l’independentisme català en el primer vers del famós poema de Niemöller. Veurem què passarà ara que voldran seguir escrivint-ne les estrofes. Preguem perquè no hi haja massa gent que conteste de perfil com Sandra Gómez. Ja sabeu: “Ni d’acord, ni en desacord”.
