Eleccions a la cort de porcs

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per desgràcia, Joan Fuster tenia raó. Una raó dolorosa, indesitjada i, tanmateix, innegable. “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. No es pot entendre la història política valenciana de la Transició ençà sense parar-se en aquesta sentència tan citada com encertada. El País Valencià és un país sense dreta; sense dreta autòctona, si més no. Més enllà d’alguns intents encomiables, la dreta valenciana no exerceix com a tal. Mai no ho ha fet. És una dreta espanyola i més encara: pancastellanista i antivalenciana.

Les eleccions municipals i de país que viurem en uns quants mesos seran una nova mostra que el somni d’una dreta civilitzada i, sobretot, valenciana, en el sentit més complet i pregon de la paraula, és una quimera, una utopia, una mancança que esdevé una anomalia política de primer ordre. Les eleccions de 2019 al País Valencià tornaran a moure’s en l’eix esquerra-dreta i, en conseqüència, en la coordenada valencianisme-antivalencianisme. No n’hi ha més. Malauradament Fuster, quines coses de dir, tenia raó.

Una aplicació ràpida de la teoria del vessament fa que no siga massa difícil vaticinar que la partició de la dreta espanyola en tres sigles (PP, Ciutadans i Vox) s’estendrà a l’àmbit valencià. Mentre els membres del Botànic intentaran reeditar el pacte, fins i tot convencent els votants decebuts que les nombroses renúncies i covardies diverses eren necessàries per subsistir, les tres dretes ja han pactat sense ni tan sols alçar el telèfon. I, en aquest estira-i-arronsa, la llengua i la cultura dels valencians serà la sokatira improvisada de la qual els dretans no tindran mica de por de forçar fins a partir-la per la meitat

Quan encara ni ha començat la campanya electoral, ja tenim el candidat de Ciutadans a la Generalitat, Toni Cantó, assegurant que el català i el valencià no són la mateixa llengua, teoria que també ha defensat en públic la candidata del PP a alcaldessa de València, María José Català. De Vox, ni en parlem, perquè ja tenim clar què en pensa la ultradreta, de la qüestió. Demà serà Isabel Bonig o, si no, Fernando Giner, qui ja es blaveja damunt i només està mínimament callat perquè vol ser candidat i sap que la qüestió lingüística resulta molesta a l’epicentre de Ciutadans, és a dir, a Barcelona. No oblidem que, en origen, els taronges no deixen de ser uns “catalans de merda”, tal com els taxistes madrilenys definiren Albert Rivera amb aquella catalanofòbia tan típicament espanyola que Ciutadans esperona al mateix temps que la nega. 

El “catalans de merda” podria ser una més de les cites incloses a El llibre negre de Catalunya, un recull de l’historiador Ainaud de Lasarte sobre els atacs a la llengua i la cultura catalana “de Felip V a l’ABC”. Per qüestions cronològiques, el llibre arriba fins a la meitat dels anys 90, però no costaria gens afegir-hi dos, tres o quaranta volums més; també seria senzill elaborar El llibre negre del País Valencià, on el secessionisme lingüístic —els qui defensen la “llengua valenciana” en castellà, eduquen els fills en castellà i, finalment, reivindiquen la “llibertat de triar llengua” per arraconar definitivament el català al reducte folklòric— tindria un paper rellevant.

Les eleccions de 2019 seran un aquelarre hispanòfil i antivalencià —anticatalà, al capdavall— on tornarem a sentir expressions com “pancatalanisme” i s’acusarà el Botànic de fer coses que, malauradament, ni s’ha atrevit a pensar. Ni s’ha implantat la immersió lingüística en les escoles, ni es fa el joc a l’independentisme català, ni està a punt d’esclatar la revolució quadribarrada en bicicleta pels carrers de València. Tot això són dèries i mentides —o, com diuen avui, fake news— dels Cantó, Català, Bonig i companyia que, per tal de tocar poder, vendrien l’ànima... Com no vendran, doncs, una llengua i una cultura que menyspreen i que els importa un rave?

Ja hem passat per ací... Ja hem passat per les mentides incendiàries i l’odi que María Consuelo Reyna vessava gota a gota tots els dies des de Las Provincias. Ja hem passat per la incultura i la barroeria feta partit polític amb la Unió Valenciana de González Lizondo. Ja hem passat pel folklorisme del PP per esdevenir la valencianitat encarnada. Ja hem passat per la vergonya aliena de veure ultres autoanomenant-se valencianistes, tot i que ara tinguen nom de diccionari i amaguen les banderes amb pollastre.
Portem, de fet, quaranta anys i més sentint les mateixes bestieses. És per això que no paga la pena ni tan sols posar-se a rebatre irracionalitats. Si deixem que el fang de la incultura, la mentida i l’antivalencianisme inunde el debat electoral, guanyaran aquells que són capaços de rebolcar-se entre la merda amb la naturalitat dels marrans a la cort de porcs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio