Aquest article conté 2.263 paraules. A un ritme normal de lectura hi hauries d’invertir entre set i vuit minuts. Potser el pots llegir des de la primera paraula fins a l’última, d’una tirada. És probable, tanmateix, que la vibració del mòbil, advertint-te de l’entrada d’un WhatsApp, et faja apartar la mirada de les pàgines de paper; o que sentes la necessitat irrefrenable, a partir del novè paràgraf, de revisar si aquell tuit tan enginyós que vas escriure fa tres hores continua generant respostes de la resta de tuitaires. O revisar (per què no?), les darreres actualitzacions de l’Instagram, no fora cas que alguna cosa de ben important haguera succeït i t’ho estigueres perdent.
Si ho fas, no et flagel·les; simplement eres com tantíssims homes i dones que han vist com la seua capacitat d’atenció ha minvat de forma notable en l’última dècada, a mesura que els telèfons mòbils s’han convertit en una extensió del teu cos. Avui vivim vides que són constantment interrompudes pels impulsos que ens generen les xarxes socials. Consultem les pantalles quasi de forma compulsiva per revisar actualitzacions i notificacions. Revisem si tenim algun missatge nou en la bústia de correu electrònic abans d’anar-nos-en a dormir. Llisquem el dit a TikTok per si hi ha quelcom de nou mentre fem cua al supermercat. O responem l’últim missatge d’un grup de WhatsApp mentre caminem pel carrer. O fem tot això mentre estem fent alguna altra cosa, perquè, en teoria, hem adoptat la multitasca. Patim el que els experts anomenem FOMO: fear of missing out (‘por a perdre’s alguna cosa’).
«Consultem sense parar els nostres correus, el nostre compte de Facebook, el nostre telèfon per si..., i allò real s’ha fraccionat en una multitud de microesdeveniments que creen en molts de nosaltres, sense necessitat de ser adolescents, una forma d’addicció», escriu el professor de sociologia de la Universitat de París Gérald Bronner, autor d’Apocalipsis cognitivo: Cómo nos manipulan el cerebro en la era digital (Editorial Paidós), un dels molts llibres que darrerament s’han preocupat per aquesta qüestió.
Sexe i pantalles
Isabel P. té 33 anys i treballa com a dissenyadora gràfica en una agència de creativitat. Va tindre el seu primer telèfon mòbil quan tenia 18 anys i s’ha incorporat a les plataformes a mesura que sorgien. Primer Facebook, després Snapchat, a continuació Instagram, TikTok... Fa uns mesos, tanmateix, va dir prou. «S’estava convertint en un problema. Treballo davant un ordinador i els meus caps no hi estan al damunt, així que tenia quasi totes les aplicacions obertes —explica Isabel—. M’agrada la meua feina. M’agrada molt, de fet, però em passava tota l’estona mirant quines novetats hi havia, no m’hi podia resistir i era incapaç de controlar-ho. El meu rendiment a la feina estava baixant molt i aquesta dependència la vaig traslladar al temps fora de la feina. Quedava amb les amigues i em generava ansietat no tenir el mòbil entre les mans. Al final, vaig haver de plantar-me».
Gérald Bronner: "Allò real s’ha fraccionat en una multitud de microesdeveniments que creen en molts de nosaltres una forma d’addicció»
No se n’ha llevat de les xarxes, però a poc a poc està aprenent a fer un ús més racional. De forma progressiva s’ha anat marcant fites: «Al principi vaig proposar-me estar 20 minuts sense mirar cap xarxa i quan passava aquest temps, em permetia entrar-hi durant cinc minuts. Després vaig passar a mitja hora i ara ja puc aguantar 45 minuts seguits», explica aquesta dissenyadora gràfica. El camí cap a la desintoxicació digital no ha estat fàcil, tanmateix. «Fa deu anys vaig deixar de fumar i va ser difícil. Però aquest procés ho està sent més», assegura.
Poca broma sobre això. Segons explica Gérald Bronner, un equip d’investigadors alemanys han demostrat que fins i tot en condicions experimentals era més fàcil per a una majoria d’individus privar-se d’aliment o de relacions sexuals que no d’una connexió a internet i d’un accés a xarxes socials. És a dir, abans lliscar una pantalla gelada que un cos calent.
Una enquesta feta a França el 2016 indicava que una de cada dues persones es declarava ansiosa en absència de cobertura telefònica. Aquesta inquietud arribava al 76% en el cas dels joves d’entre 18 i 24 anys. Però, què ha passat perquè una proporció tan gran de la població s’estime més surfejar entre pantalles que pegar un clau? Com hem esdevingut tan dependents de l’experiència digital?
Ostatges a un clic
Qui vulga obtindre resposta a aquestes preguntes, no hauria de passar l’ocasió de seure a visionar el documental The Social Dilema, en la plataforma Netflix (la qual cosa, no deixa de ser paradoxal, ja que Netflix fa servir molts dels mecanismes de captació de l’atenció que utilitzen les xarxes). En ell, com en una mena d’acte de contrició col·lectiu, una quinzena de geeks que van participar en el disseny primigeni de les xarxes més populars expliquen, a cor obert, les tècniques que han aplicat per fer-les més i més addictives. «Tecnologia persuasiva», en diuen. «El que fem és explotar la vulnerabilitat de la psicologia humana», explica Tim Kendall, que va ser director de monetització de Facebook i president de Pinterest.
Un equip d’investigadors alemanys va fer un experiment: per a una majoria d’individus era més fàcil privar-se d’aliment o de relacions sexuals que no d’una connexió a internet.
Bona part de com s’han acabat dissenyant aquestes ferramentes tenen relació amb un nord-americà anomenat Burrhus Frederic Skinner (1904-1990). Aquest psicòleg format a Harvard és considerat una de les figures més preeminents del conductisme, un corrent de la psicologia que se centra en l’estudi de les lleis comunes que determinen el comportament humà i animal. Skinner va especialitzar-se en l’aplicació de tècniques psicològiques per modificar la conducta. Segons ell, amb el reforç immediat, persones i animals podien canviar i naturalitzar una conducta.
Les seues teories eren el pal de paller, allà pels inicis del mil·lenni, del Laboratori de Tecnologies Persuasives de la Universitat de Stanford, del qual acabarien eixint bona part dels joves tecnòlegs que recalarien, anys a venir, a Silicon Valley. La creació del botó del like per a les publicacions de Facebook és, probablement, un dels exemples més visuals d’aquest reforç immediat. Justin Rosenstein, aleshores un jove de 26 anys, en fou el creador, l’any 2009. Aquell polze alçat era molt més que un símbol: era la ferramenta a través de la qual els i les usuàries donaven o no la seua aprovació. Eren també, per tant, captadors d’atenció, just el que la indústria necessitava per continuar engrandint les seues xifres. Temps a venir, Rosenstein ha renegat d’aquell invent, en aparença inofensiu, però que, siga en forma de polze o de cor (com a Instagram o Twitter) ha esdevingut una mina d’or.
Un altre dels geeks que ara abomina de la seua creació és Aza Raskin. Fill de Jef Raskin, l’home que va inventar Apple Macintosh per a Steve Jobs, el jove Raskin va crear l’scroll infinit, és a dir, la possibilitat d’accedir, sense eixir de la pantalla, a més i més informació. És el que fem quan entrem a Twitter o Facebook: lliscar el dit sense parar en una mena de contínuum sense aturador. Perquè, al capdavall, aquestes plataformes són com enormes avingudes per on no paren de circular persones. Són finestres a una tafaneria infinita, espais on sempre passa alguna cosa i on ens podríem estar eternament mentre observem si les nostres publicacions reben o no la validació dels altres (i pobres de nosaltres, si no la reben!).
Cocaïna digital
El motor d’aquest circ de vanitats digital, on mostrem la millor cara de nosaltres mateixos o el comentari que pensàvem més enginyós, està en la dopamina. Res d’aquest boom no s’explica sense la seua intervenció. Es tracta d’un neurotransmissor que intervé en els mecanismes de recompensa del nostre cos. Quan rebem estímuls positius (quan mengem un plat que ens agrada, quan en Spotify sona la nostra cançó preferida...) el cos allibera l’anomenada «hormona del plaer». I el mateix passa quan algú li dona al like a un contingut que hem pujat a xarxes. «L’exposició a les xarxes activa el que s’anomena el nostre substrat nerviós del reforç, que, en línies generals, tolera molt malament la demora. Per tant, davant la rapidesa del contingut, el substrat nerviós del reforç s’activa amb molta força, la qual cosa explica que siga tan fàcil desenganxar-nos-hi», explica Diego Redolar, que és neuropsicòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya. Fet i fet, les xarxes han esdevingut una mena de droga de disseny, amb l’afegit que no estan penalitzades ni legalment ni socialment.
La nostra atenció i el nostre temps ha esdevingut, doncs, la matèria primera sobre la qual les grans multinacionals tecnològiques estan fonamentant el seu imperi. Amb l’esquer de la gratuïtat, aquestes companyies ens han atret cap a un model de negoci basat a vendre les nostres dades de cara als anunciants. Tan senzill com això.
Na Pai: "El capitalisme atencional es basa en l’explotació de la nostra atenció fins a amenaçar el nostre equilibri mental"
«Si no pagues pel producte, tu ets el producte», es diu, a tall d’advertència, en un moment de The Social Dilema. Cada volta que fem un post, pugem un vídeo o etiquetem algú en una fotografia, contribuïm a apuntalar la seua hegemonia. Sense ser-ne conscients, hem esdevingut diminuts obrers de les dades. Ens hem convertit en el que l’activista Na Pai, al seu llibre La nostra atenció ha estat raptada (editorial Tigre de Paper) anomena «esclaus digitals». «De la mateixa manera que algunes poderoses empreses han crescut externalitzant els costos de la destrucció del medi ambient, les empreses més poderoses de Silicon Valley han crescut externalitzant els costos de la destrucció de la nostra atenció —escriu Na Pai—. Si bé el capitalisme industrial es basa en l’explotació dels recursos naturals fins al punt d’amenaçar l’equilibri del planeta, el capitalisme atencional es basa en l’explotació de la nostra atenció fins a amenaçar el nostre equilibri mental». En el capitalisme de vigilància, la destrucció de la nostra concentració ha esdevingut un dany col·lateral.
Llibres a contracorrent
Hem claudicat davant els estímuls de la pantalla sense presentar gaire resistència. Qui de nosaltres no ha caigut en la temptació d’anar pel carrer consultant informació insubstancial en l’smartphone? Els smombies (contracció de smartphone i zombis) han esdevingut un perill per als altres i per a ells mateixos quan deambulen per la via pública. A Tel-Aviv, per exemple, alguns encreuaments de carrers estan equipats amb advertències lluminoses situades en el terra per tal que els somnàmbuls dels mòbils els puguen veure. A Seül han copiat la fórmula i li han afegit un captador radar i una càmera tèrmica que encén unes llums que fan pampallugues quan s’apropa un vehicle. Per si això no fora prou, el 2021 Google va introduir en la seua aplicació Benestar digital una funció que t’avisa si xocaràs amb un fanal o està a punt de passar un vehicle. Això a sobre de la vorera. A la calçada les coses no van molt més bé: una de cada deu col·lisions mortals estan relacionades amb la consulta del mòbil.
La dependència dels estímuls que ens arriben a través de la pantalla també tenen conseqüències en l’esfera laboral i escolar. Als Estats Units es va calcular que, per a aquelles persones que tenen accés a dispositius mòbils o internet, la distracció causada per les interrupcions digitals suposa el 28% d’una jornada de treball mitjana, la qual cosa suposa una despesa de 588.000 milions de dòlars.
L’èxit de les xarxes rau, d’altra banda, en la facilitat de consum dels seus continguts. Es calcula que a TikTok destinem una mitjana de tres segons per vídeo. Els missatges, a Instagram, han de ser breus i clars. A Twitter guanyen les frases punyents i lapidàries. Ràpid, ràpid, ràpid. Tot plegat té conseqüències en la manera com aprehenem el món. Estem desenvolupant una «cultura atencional patogènica», en paraules de Johann Hari, autor d’ El valor de la atención (Ediciones Península).
Els experts adverteixen: la disminució de la capacitat de concentració està afectant els índexs de lectura.
Vivim, segons aquest divulgador, en «un entorn on mantenir una capacitat de concentració profunda ens resulta a tots extremadament difícil i en què, per aconseguir-ho, hem d’anar a contracorrent». Investigadors nord-americans van col·locar un software de rastreig en els ordinadors d’estudiants d’entre 18 i 20 anys. Van descobrir que, de mitjana, canviaven de tasca una volta cada 65 segons. Un altre estudi, aquest de Gloria Mark, professora d’informàtica de la Universitat de Califòrnia, es va dedicar a calcular quant de temps de mitjana es manté amb una mateixa tasca un adult que treballa en una oficina. El resultat van ser tres minuts.
La fragmentació que promouen les xarxes casa malament amb altres activitats intel·lectuals que requereixen concentració i temps. L’Enquesta Americana sobre Usos del Temps —en què participen 26.000 nord-americans— va detectar que entre 2004 i 2017 la proporció d’homes que llegien per plaer havia descendit un 40%, mentre que en el cas de les dones era d’un 29%. L’empresa d’estudis d’opinió Gallup va evidenciar que la proporció de nord-americans que no llegien ni un sol llibre durant l’any s’havia triplicat entre 1978 i 2014. El 2017, de fet, el nord-americà mitjà passava 17 minuts al dia llegint llibres i 5,4 davant la pantalla del telèfon mòbil. En l’època dels multiestímuls digitals, seure a llegir un llibre és un acte revolucionari.
Les xarxes han esdevingut, doncs, armes de distracció massiva i això té conseqüències en la manera com aprenem i ens relacionem amb el món. Cada volta són més les veus que alerten de quines són les conseqüències que això pot tenir en el llarg termini per a la humanitat. També, i sobretot, la gent que va dissenyar aquestes ferramentes.
És cert, d’altra banda, que a l’aparició de cada nou mitjà de comunicació, han sorgit veus apocalíptiques que han pronosticat la degradació del coneixement. Sòcrates mateix abominava de l’escriptura perquè considerava que malmetia la memòria. I, tanmateix, aquí continuem, amb textos de 2.263 paraules que som capaços de llegir d’una tirada. O potser no?