Tal com s’ha anat veient aquests anys i s’ha visualitzat especialment aquestes últimes setmanes, l’extrema dreta a Europa està integrada per un conjunt de famílies amb diferents punts de divergència. Des del posicionament envers Rússia a la manera d’atacar o defensar els drets de la comunitat homosexual, passant per criminalitzar la immigració centrant aquest discurs bé en la presumpta afectació identitària o bé en els suposats greuges que aquest fenomen tindria sobre el mercat laboral. Ni tan sols l’extrema dreta europea té clar si la Unió Europea ha d’existir o no.
Però hi ha un concepte que, tot i no ser inventat per ells, l’extrema dreta arreu d’Europa ha sabut patrimonialitzar i explotar. Fins al punt que, després de diverses victòries electorals en diferents estats europeus que fa poques dècades eren totalment imaginables –l’última als Països Baixos, distingit per ser referència en drets i llibertats per a les generacions que ara s’han fet adultes–, ara aquests partits estan cridats a protagonitzar un colp d’efecte a escala europea.
La retrotopia va ser un terme que Zygmunt Bauman va regalar per a la posteritat a través d’un assaig homònim publicat poc després de la seua mort, a inicis del 2017. El sociòleg polonès, tan encertat a l’hora d’identificar fenòmens de manera anticipada, es referia a la creença cada vegada més generalitzada que la utopia ja no era una aspiració, sinó una faula prescindible i incòmoda. Com ho són tots aquells anhels que un dia semblen accessibles i finalment s’han de donar per perduts.
En contra d’aquesta frustració Bauman, que en si mateix era un diccionari de neologismes polítics, situava la retrotopia com la voluntat de tornar a un passat teòricament més pròsper. Aquesta era la manera de rebutjar un futur que havia de ser millor però que només presenta incerteses. Clar que aquest passat teòricament més pròsper no ha hagut d’existir, necessàriament. Vicent Andrés Estellés va enyorar un temps que no és vingut encara i molts nacionalistes espanyols, donant sense voler la raó al poeta de Burjassot, diuen anhelar el consens de la Transició mentre obvien les morts diàries d’aquell moment, les tensions socials o la incertesa laboral, que han quedat amagades gràcies a una exitosa operació de màrqueting polític.
Però la realitat europea és que hi ha un descontent perquè les coses no han avançat com calia. La prosperitat es veu assetjada per un capitalisme que no ha patit massa elements de contenció, els nivells d’inflació s’accentuen cada vegada de manera més imprevisible, el canvi climàtic ho canviarà tot a mitjà termini i l’economia no genera seguretat enlloc: ni en el sud d’un sector serveis cada vegada més precaritzat ni en el nord d’una indústria cada vegada més globalitzada i, per tant, més competida.
El replegament identitari i nacional és un recurs intel·ligent en aquest context. L’extrema dreta l’ha sabut utilitzar per a bastir un relat emocional i alhora incongruent, però convincent de cara a aquells que aspiraven a viure millor que els seus avantpassats i s’han trobat amb la situació oposada –o els han fet creure que això és així. Mentrestant, l’establishment construeix la legitimitat d’Europa a còpia de situar-la com un bastió per protegir drets en temps convulsos i no com un racó en què la llibertat no només es pot defensar, sinó ampliar.
La nostàlgia s’ha convertit en l’instrument polític del moment. L’extrema dreta l’ha sabut crear. Els qui volen protegir Europa d’allò que amenaça aquest projecte, en canvi, no han sabut articular cap relat, realista o fictici –perquè la nostàlgia ho és, de fictícia– per a defensar-se. Per a defensar-nos del que segurament vindrà.
