Guillem Martínez no té raó —quan parla de sobiranisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha passat una nova Diada. Un 11 de setembre més al sac. Mobilització absoluta. Múscul. Nova demostració de força. Un any més. “I ara, què?” és la pregunta que es fan molts. Just aquests dies qui signa aquestes línies ha estat acompanyant una delegació internacionalista basca arreu de les nostres terres. Entre Girona i el Vallès, una trentena de militants polítics i activistes socials del país amic han intentat aprendre i aportar del que ens passa, del que ens ha passat. Mil aprenentatges mutus. Solidaritat. Tendresa. Pobles. La millor tríada possible en una Europa que els Estats i els buròcrates no paren de martiritzar.

En el tour polític, que va acabar dimarts en una Barcelona encesa per l’esperit democràtic i progressista més interessant dels darrers cinquanta anys a aquesta banda del món, em sorgiren diverses reflexions. Primera: ens manca estratègia conjunta. Res de nou. Ja ho sabíem i, quan els nostres electes ho han explicat als visitats bascos aquests jorns, ha quedat palès. Segona: tenim un moviment popular que no som capaços de valorar. La quantitat d’entrega, d’amor per la causa i pel proïsme, d’empatia i de sensibilitat, que m’han transmès els quadres i militants de base del  sobiranisme que he liat durant el cap de setmana com a amfitrions de la visita basca arreu del territori  és espectacular. No és un detall menor. Hi ha qui et cedeix un espai, qui ve de lluny per fer una xerrada, qui et gestiona una situació amb rapidesa, qui es posa a fer un àpat per desenes de persones després d’haver desmuntat una bastida de festa major en uns dies complicats.

Hi ha moltes cures i molta bona disposició. I això és una característica bàsica de l’esquerra independentista, en primer lloc, i de tot el sobiranisme transversal en general. Avui com avui, a qualsevol municipi de Catalunya, a qualsevol barri o vila per petita que sigui, hom trobarà persones disposades a complicar-se la vida, a arromangar-se. Per pur compromís. Compromís amb una República que encara no tenim, amb una idea, amb una esperança. Això no és insignificant. No ho té ningú a Europa. Ni pràcticament ningú al món. 

Per això cal ser curosos quan des de determinades tribunes teòricament heterodoxes— ja no des de l’unionisme estricte— s’intenta desacreditar l’esforç col·lectiu. És una idea que, en un moment en què no estem fins, en què per ventura estem desorientats, em preocupa que pugui calar. La desacreditació del processisme com a suposada farsa d’unes suposades elits. El missatge, pervers, que aquests anys només s’han fet “performances sense gaire trellat”. La riallota fàcil i la caricaturització d’un moviment ampli, complex i ric, com ha estat el sobiranisme. 

Ho diuen alguns articulistes moderats de l’entorn de La Vanguardia. Ho diuen personatges com Guillem Martínez, el guru de la denominada cultura de la Transició. N’hi ha que ho fan honestament. Volen tornar als anys noranta, la seva dècada daurada, on tot era un oasi i tot era fàcil. Per a ells — que en el fons sí que són una elit—, suposo. N’hi ha que no són tan honestos. Cadascú deu saber quins interessos serveix. Allò surrealista, al final, és considerar el sobiranisme català un fail democràtic i no dir res de les mancances evidents d’una força amb què simpatitzo profundament com Podemos. Allò trampós és afirmar que el president Torra és una mena de feixista hongarès i ignorar la llarga tradició de nacionalisme espanyol histèric de bona part de l’esquerra federalista espanyola: d’Alfonso Guerra o Santiago Carrillo a Echenique o Monedero

En aquests saraus sempre dic que ser mallorquí és una benedicció —en altres coses és una calamitat. Conec bé l’Espanya que alguns només coneixen nominalment. A Catalunya s’han comès moltes errades. Enumerar-les es faria llarg. Però ja voldrien les classes populars dels països de l’Estat tenir un instrument de canvi amb la força del sobiranisme. I que aquest instrument es mogués en clau de bloc democràtic, transformador i antiautoritari, molt majoritàriament, com ho ha fet, fins ara, el 99% de l’independentisme. Qui ho dubti que vingui a Palma uns dies.

Hem de ser més. La República no la farem demà. La deriva hiperventilada d’algunes entitats de referència és un perill. Una part de la classe política va fallar. Hi ha hagut errades en el missatge, en ocasions. Però que no es transmetin idees que són falses. El sobiranisme no és populista, no és reaccionari i no és conservador. Cal combatre argumentalment qui ho insinua. A qui des del periodisme o des de l’acadèmia ho deixa anar. Les múltiples  agressions físiques i simbòliques de l’extrema dreta espanyola i els zero contraatacs del republicanisme català són l’exemplificació més clara del que és el sobiranisme. Recordem-ho sempre. I actuem en conseqüència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.