Esquerra independentista

Passat, present i futur de l’esquerra independentista

Després de més d’un quart de segle d’experiències, les seves interioritats han forjat aquest moviment polític fins als nostres dies. Amb una trentena d’entrevistes ‘off the record’ i documentació revisada, mostrem les grans discussions que han travessat l’espai polític d’on emana la CUP, una de les forces polítiques més decisives els darrers anys, i com aquest passat condiciona el present i condicionarà, també, el futur.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la Barcelona olímpica de 1992 fins als nostres dies, hi ha experiències en certs àmbits polítics que es recorden amb tanta intensitat que encara resulten presents. La trentena d’entrevistes realitzades per a aquest reportatge i la documentació consultada al Centre de Documentació de l’Esquerra Independentista, situat a Vilafranca del Penedès, potser no són suficients. Mai no ho són perquè tothom se senti identificat amb aquest relat. No és fàcil cobrir un àmbit tan ampli de vivències i petites històries. I menys encara sense la perspectiva que ens dona la distància temporal.

Hi ha cert consens a reconèixer que la història recent de l’esquerra independentista, tal com la coneixem avui, és la història de l’esgotament de la lluita antifranquista i de la insurgència. Però també de la recomposició d’una opció independentista, anticapitalista i revolucionària que semblava conjurada completament després de l’èxode de bona part dels seus militants a Esquerra Republicana de Catalunya i l’enlluernament pels processos d’autodeterminació de les repúbliques bàltiques. Aquells anys en què es confiava que la Unió Europea respectaria l’autodeterminació de Catalunya, anhel enterrat definitivament l’1 d’octubre. Però amb la derrota judicial de l’esquerra independentista en l’anomenada Operació Garzón el 1992 i la dispersió de la militància culmina, també, la caiguda en desgràcia gradual de la resta d’espais revolucionaris que no van sotmetre’s al règim del 78. Parlem de la CNT, de la Lliga Comunista Revolucionària o del Moviment Comunista, entre més. Espais bastant més forts en algunes dècades que l’esquerra independentista al Principat i a la resta del país entre la Transició i el desert dels noranta.

Després de l’eufòria olímpica i de l’optimisme europeista, molts donen fe de com d’irrecognoscibles han esdevingut aquests espais després que s’impregnessin de nous moviments socials i assumissin noves maneres d’organització i implicació. Això malgrat que, en molts casos, han restat les ensenyances pretèrites. I a pesar també que part de les noves fornades s’han identificat més amb metodologies clàssiques de militància. La dualitat entre l’esquerra independentista renascuda de la derrota que patí a inicis dels 90 sovint s’ha provat d’explicar en aquests termes incorrent, massa vegades, en la caricatura.

Així, el recuperat Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que es descongel·la en paral·lel a la iniciativa no reeixida dels Comitès de Defensa de la Terra el 1998, i l’experiència de la malmesa Assemblea per la Unitat Popular (AUP) de 1993, han estat caracteritzats pels seus detractors com el sector “patriotero i antiquat”. Com un grupuscle que volia dirigir aquest espai pel fet de procedir de l’època més essencialista de l’independentisme. Quan no ha estat titllat, directament, de moviment addicte a les institucions que apostava, fonamentalment, per accedir a les administracions. O acusats de creure que el moviment al carrer serveix per obtenir vots i, en conseqüència, càrrecs. I prou. I això ha afectat Poble Lliure, la seva iniciativa més reeixida.

A l’altre costat, de l’antiga Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), després —i actualment— Endavant (OSAN), se’n parlava —i se’n parla— entre els qui no hi combreguen com d’una facció amb vocació de marginalitat, extremadament ideologitzada, promotora d’una estratègia fallida d’aliances amb sectors irrellevants de la societat catalana com ara el moviment okupa o l’anarquisme. Una mena de secta acomodada en una fase prepolítica. No cal dir que cap de les dues mirades no és justa amb els grups que diuen descriure.

La divergència s’ha volgut explicar com un xoc entre cultures organitzatives. O com l’enèsima reedició de la discussió que precipità la ruptura el 1987 del primer MDT, fundat el 1984, amb la celebració de dos congressos: un al Principat i l’altre al País Valencià. D’allí sorgirien la ja esmentada AUP i el partit Catalunya Lliure, respectivament. Que esdevenien les expressions de les estratègies de la unitat popular i de front patriòtic. La que prioritzava la unió amb altres famílies de l’anticapitalisme i la que defensava la consecució de la independència en primer terme, si calia, a través d’aliances interclassistes. Avui, potser, la dualitat que coneixem s’explica més, a Catalunya, pel debat sobre el rol que havia de fer la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) després de ser rellançada l’any 2000 i el paper de l’esquerra independentista al si d’espais transversals com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). I altres qüestions que generen consensos o discrepàncies entre l’independentisme anticapitalista.

El desert

L’esquerra independentista que Baltasar Garzón tracta de desarticular és l’esquerra independentista de l’aposta, el 1978, per Terra Lliure. Allò que els seus impulsors anomenaren l’“instrument de propaganda armada”, construïda al caliu dels últims integrants de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA, 1970-1979) i noves fornades de joves implicats en l’organització fins a mitjan anys noranta, quan s’anuncià la dissolució, l’11 de setembre del 1995. La repressió tingué efectes no sols sobre els militants fora de combat: també per als que desenvolupaven exclusivament la tasca antirepressiva de suport als presos i contribuïren a tancar l’etapa de Terra Lliure. Per a bona part de la generació antifranquista i de la mirada insurgent inspirada en Algèria o Cuba, en aquells anys es gestionà el final del cicle encetat el 1978.

La Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), amb activitat entre el 1979 i el 1996, esdevingueren els únics espais on una esquerra independentista dividida en dues duia a terme treballs unitaris. Fora d’això, resistiren com pogueren l’aposta electoral de Catalunya Lliure el 1989. També Maulets, les joventuts del front patriòtic creades el 1987; l’Assemblea per la Unitat Popular de 1993 i els Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries, els JIR, creats als anys 90 des del bàndol de la unitat popular, amb alguna candidatura local dispersa en localitats com ara Arbúcies (Selva) o Sant Pere de Ribes (Garraf), que esdevindrien els últims baluards de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) sorgida el 1986.

Aquesta herència es veuria greument afectada per l’article de l’exlíder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, publicat el 1986 al diari Avui: “Una necessitat vital, refundar ERC”. Proposava una refundació a còpia d’absorbir la militància de l’esquerra independentista per part d’Esquerra Republicana. Alhora, el manifest “La crida nacional a Esquerra Republicana de Catalunya”, impulsat pel mateix Carod i pel fundador de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, Cultura i Nació Catalanes, Àngel Colom, contribuïen a la mateixa intenció. D’aquesta manera, gran part dels últims reductes de majors de 30 anys integrants de l’esquerra independentista farien el salt a aquest partit o marxarien a casa a inicis dels noranta.

En aquell mateix moment, els joves que ingressaven a l’esquerra independentista sense la referència de familiars en cap de les dues faccions expliquen que el seu enquadrament en un bàndol o l’altre era condicionat pel territori on encetaven la seva militància. A Mataró, recorda un d’ells, alguns dels adults que encara quedaven a Catalunya Lliure amb intenció de fer el salt a ERC haurien alertat els membres del nucli local de Maulets que, si es quedaven amb els irreductibles, acabarien a la presó. Les dues assemblees de l’esquerra independentista a la capital del Maresme passaren de comptar amb una quinzena de militants cadascuna a tenir només dues persones a la ciutat. Un bon exemple del que implica la desmobilització i la reconversió esmentada. En aquest cas concret, cal dir, l’activitat dels resistents no va tan dirigida a polemitzar amb ERC com a consolidar el seu propi projecte revolucionari. Aquesta, però, no seria l’opció per a molts grups lligats a l’extinta Catalunya Lliure.

Maulets mantingué un nucli prou potent a Barcelona, amb Catalunya Lliure i l’organització de dones l’Esguard, que resistirien l’embat de la repressió i les desercions. I hagueren de lliurar altres batalles. Alguns dels fundadors de Maulets recorden que el col·lectiu juvenil a la capital catalana situava l’opressió de classe al mateix nivell que la de gènere o la que patia el col·lectiu LGTBQI. I consideraven que el poder adult era exercit, en part, sobre els joves. Aquestes reivindicacions alienes a la qüestió nacional no sempre comptaven amb la complicitat de la militància del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), el grup impulsor de la iniciativa juvenil. La sensació de les persones que van viure aquell moment és que els militants del PSAN, fundat el 1968, exercien un control molt fort sobre els grups que consideraven dins la seva òrbita. És per tot això, i pel fet que no es resignaven a executar les ordres del PSAN, que els Maulets del Barcelonès patiren una sèrie de processos disciplinaris a inicis dels noranta. La sospita d’una de les nostres fonts sobre aquestes actuacions jeràrquiques és que el grup històric liderat per Josep Guia havia decidit replegar-se al País Valencià i abandonar aquest nucli de Maulets a la seva sort. I que si aconseguien desmobilitzar-los, millor.

No es pot dir, però, que les coses al sud de la Sénia anessin molt millor. Alguns dels protagonistes de l’esquerra independentista d’aquells anys veuen un error en la pretensió de replicar determinades estructures de manera mecànica al País Valencià. També el fet que, segons ells, el PSAN no s’impliqués molt més en la batalla de València, el conflicte identitari provocat per un sector de l’espanyolisme per tractar de trencar la unitat de la llengua. Segons altres testimonis, en aquest partit fallà també la renovació en el discurs de molts dels nuclis valencians de Maulets, que arrossegava, diuen, els arguments de la dècada anterior.

En l’altra gran família política s’integrarien com a corrent intern, el 1992, formacions com ara el Partit Comunista dels Valencians, reforçant el sector de la unitat popular, el MDT de la Ponència per un Independentisme de Combat, i ajudant a conformar l’Assemblea per la Unitat Popular (AUP), l'evolució de l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació. Això passava mentre al País Valencià aquesta facció treballava decididament amb el PSAN als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i al sindicat Treballadors per la Unitat de Classe, després integrat, en part, en l’actual Coordinadora Obrera Sindical (COS). Entre 1994 i 1995, aquest espai inicià un procés de reflexió durant el qual l’AUP desaparegué. Es mantenia, però, el moviment de denúncia de tortures contra els militants independentistes durant la ràtzia olímpica. I es provava d’impulsar la delegació valenciana d’Esquerra Republicana. O de promoure, més endavant, els postulats de la unitat popular per assolir la confluència en el que seria, posteriorment, el Bloc Nacionalista Valencià. Amb l'èxit parcial de rescatar Esquerra Valenciana. Mentrestant, a les Illes, la situació encara seria més complicada. La ruptura generacional entre la vella guàrdia dels vuitanta i una nova fornada de militància de l’esquerra independentista congelaria el ressorgiment d’aquest espai amb força fins a la dècada del 2000.

Van ser les purgues esmentades a Barcelona i la dificultat de defensar l’obra del PSAN a la capital catalana i en moltes altres localitats, amb la necessitat de superar l’antagonisme latent entre la unitat popular i el front patriòtic, el que empenyé a processos de recomposició separats que, anys més tard, confluirien en l’anomenat procés de Vinaròs.

La revertebració

El procés de recomposició de l’esquerra independentista es dona en paral·lel a la seva descomposició. O, com a mínim, de manera coetània a la desfeta dels espais militants de les generacions anteriors. Hi ha coincidència a assenyalar que els processos de confluència de la primera meitat dels noranta i finals de la mateixa dècada es fan des del tu a tu i aprofitant les relacions d’amistat i de proximitat establertes anteriorment. Així, al Principat, d’alguns nuclis de l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), i també de militància dispersa en col·lectius juvenils orfes de referents adults, de persones inserides en moviments antimilitaristes o grups no independentistes —com ara els Col·lectius de Joves Comunistes— sorgeix l’Alternativa Estel, després d’una trobada en un pis de Girona el 1993. Tot en paral·lel a altres reunions com les del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), l’Assemblea d’Estudiants Nacionalistes (AEN) del País Valencià o l’Associació Catalana d’Estudiants (ACE) de la Catalunya Nord. Aquests tres grups s’unirien el 1999 a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), i en quedaria al marge l’Estel. El cert és que el moviment estudiantil, una de les places fortes de l’esquerra independentista, sempre ha anat a l’avançada de la confluència entre sectors.

A priori, aquella era una generació aliena als debats dels seus grans. La voluntat de rearmar-se organitzativament i ideològica estava prou estesa en l’espectre associatiu independentista i revolucionari que no havia desertat ni s’havia integrat en Esquerra Republicana. Així, en paral·lel a l’Alternativa Estel, l’AEN o el BEI, les JIR (Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries), els nuclis de Maulets de Barcelona i Vilafranca del Penedès, amb un bon reguitzell de col·lectius locals i casals independentistes, engegaren una sèrie de trobades que culminarien en la creació, el 1995, de la Plataforma d’Unitat d’Acció (PUA). Es tractava d’una nova temptativa per recordar que l’esquerra independentista encara podia donar molta guerra al marge d’opcions més possibilistes de l’independentisme i amb vocació de deixar de ser un moviment exclusivament i essencialment juvenil: una part de Catalunya Lliure s’hi integraria com a col·lectiu fins que es dissolgué. Pocs anys més tard, s’iniciaven els primers contactes per bastir la unió de les joventuts de les dues grans famílies polítiques de l’independentisme dels anys 80, els Maulets de Catalunya Lliure i les JIR de l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP). La PUA i alguns altres col·lectius com l’Assemblea de Joves de Gràcia en quedarien fora. Això deixava, amb l’Alternativa Estel, una part molt concreta de l’esquerra independentista al marge de les confluències de finals dels 90. I en part, l’anomenat procés de Vinaròs venia a corregir això.

Així, un grup molt reduït de persones conegudes entre si feren una crida a revisar agendes i a trobar-se el 2 d’abril del 2000 a Vinaròs, capital del Baix Maestrat. L’objectiu acabà sent que l’organització juvenil unitària, Maulets-el Jovent Independentista Revolucionari, amb l’organització resultant de la PUA, Endavant (OSAN) i tota una sèrie de col·lectius que restaven fora dels paraigües unitaris emergents consensuessin un seguit de referències compartides per tornar a cohesionar el moviment. Així sorgiria una nova organització antirepressiva, Alerta Solidària, que mantenia el logotip dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans; i l’aposta per la marca CUP per provar de fer forat en les eleccions municipals. Malgrat que no s’aconseguís el mateix que en altres àmbits sectorials, aquests dos punts tingueren una gran rellevància en la configuració de consensos. Però també en noves dissensions que superaven les històriques. Malgrat tot, l’esquerra independentista tardaria ben bé quinze anys a patir noves escissions significatives. Un avanç respecte a temps anteriors, quan hi havia una ruptura cada quatre anys.

D’aquesta manera, dels romanents de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) a Masquefa (Anoia), de l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP) de Manresa (Bages), el Col·lectiu Obrer Popular (COP) de Ripollet (Vallès Occidental), la UM9 (Unitat Municipal 9) de Sant Pere de Ribes (Garraf), la CUPA d’Arbúcies (Selva), els Independents per Salt (Gironès) i les CUP de Torà i de Biosca (Segarra), es passa a les irrupcions de les CUP a Vilafranca del Penedès, Valls (Alt Camp) o Sallent (Bages), sumant una desena de regidors. El 2009, a l’Assemblea Nacional de la CUP celebrada a Mataró (Maresme) s’apuntarà que l’aliança estratègica de la candidatura és amb l’esquerra independentista i les organitzacions que la componen com a moviment, a més de candidatures alternatives amb tradició i espai propi com les del Vallès Occidental i els moviments socials. Un calaix de sastre on tot sovint hom pot trobar també militants d’altres famílies de l’anticapitalisme, com ara el trotskisme i l’anarquisme.

Fora de les grans capitals comarcals, on, per qüestions d’estadística i dimensió demogràfica, és més fàcil trobar pluralisme polític, l’esquerra independentista actua com a agent cohesionador d’iniciatives transformadores de tot tipus i dona aixopluc a persones simpatitzants d’ideologies diverses dins del ventall revolucionari. Inclosos els casals, organitzats de vuit anys ençà amb la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. A finals dels noranta s’impulsen iniciatives en determinats territoris —com ara el Baix Camp— tals com la d’Infectació, en què un grup de persones afins a les idees llibertàries es feren sòcies del Casal Despertaferro de Reus i alguns dels membres d’aquest espai es feren socis de la Confederació General del Treball, sindicat anarquista. Més recentment, una part del col·lectiu En Lluita, lligat a l’organització trotskista britànica Socialist Workers Party, decidiria dissoldre’s en la CUP després d’una temptativa fallida de confluir amb els hereus de la Lliga Comunista Revolucionària, Revolta Global, ara Anticapitalistes, que acabarien nodrint l’espai dels Comuns. Tot això després de valorar el seu suport majoritari a la qüestió nacional des del prisma de l’esquerra independentista.

I aquesta dinàmica de l’esquerra independentista com a front popular en si mateix, o com a agent implicat d’igual a igual amb altres espais anticapitalistes, no ha estat patrimoni exclusiu del Principat. Al País Valencià i a Palma, Maulets hi tingué una relació excel·lent amb el moviment llibertari. Pel que fa al primer cas, impulsant una Assemblea Antirepressiva, o fent campanyes conjuntes per aturar el desallotjament del Centre Social Malaspulgas, al barri marítim del Cabanyal. A Palma es teixiren aliances amb l’Ateneu Llibertari Estel Negre i la CNT local. Cal recordar que, a Mallorca, la ruptura generacional deixà un ampli parèntesi entre els independentistes revolucionaris dels 80 i els qui, al caliu sociològic de la triada que conformen el Partit Socialista de Mallorca (PSM), l’Obra Cultural Balear (OCB) i l’ecologista Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) impulsen la CEPC (Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans) a la Universitat de les Illes Balears. Encetaven així un cicle, el que se situa entre els anys 2000 i 2005, en què la coordinadora independentista estudiantil agrupa totes les famílies de l’anticapitalisme i esdevé hegemònica als claustres, amb manifestacions de milers de persones a la capital illenca.

Pel que fa a la Catalunya Nord, espais com la CUP han mantingut, darrerament, bones relacions, tot i que sense arribar a aliar-s’hi, amb els trotskistes del NPA, referent francès d’Anticapitalistes. I de cara a les eleccions municipals s’han concentrat a sumar forces en una candidatura municipalista que abraçaria diferents sectors socials. També s’han teixit fortes aliances amb altres espais catalanistes entorn dels Comitès de Solidaritat Catalana, creats després de l’1 d’octubre.

Mancances, dissensions i ruptures

Però no tot van ser flors i violes durant la primera dècada dels 2000. La ja esmentada Assemblea de Joves de Gràcia, enquadrada dins la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), juntament amb altres assemblees i joves provinents d’Endavant (OSAN), plantegen, un cop conclòs el procés de Vinaròs, la possibilitat de generar algun tipus d’estructura que els permeti organitzar-se conjuntament. Primer, neix la Coordinadora de Joves de l’Esquerra Independentista (CJEI), la qual donaria pas el 2002 a la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI), amb molt d’èmfasi en la idea de coordinació. La relació entre els grups que la integraven era molt laxa i no implicava obligacions orgàniques pel que fa a les decisions preses. Es donava molta autonomia local. Amb el temps, però, les mateixes necessitats organitzatives feren que la CAJEI mutés de coordinadora a una organització de quadres no massa diferent que la de l’altra organització juvenil, Maulets.

Aquesta dinàmica s’explica, en part, per la vinculació de tot el que representaven la PUA i Endavant (OSAN) amb nous moviments socials emergents, com el que s’articulà al voltant de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona o el moviment altermundialista que aterraria a la capital catalana amb la reunió del Banc Mundial de 2001 i la cimera de caps d’Estat de la Unió Europea de l’any següent. Eren els temps de l’antiglobalització i la cultura organitzativa de l’esquerra independentista patiria canvis substancials a mesura que aquesta família política esdevingué més forta. Una força que inclou el creixement de la CAJEI fins a superar Maulets, malgrat la seva confluència amb els JIR.

Pel que fa a les diferències entre ambdues organitzacions juvenils, n’hi havia de tipus organitzatiu. Maulets imposava una premilitància als nous incorporats de tal manera que participaven en les activitats però no en les assemblees. També hi havia diferències ideològiques. La CAJEI es declarava socialista en vista de la flexibilitat de Maulets, que acollia anarquistes entre les seves files. El caràcter urbà de la coordinadora també la feia més propensa a confrontar obertament amb ERC i les seves joventuts, tal com va quedar palès en l’episodi al Fossar de les Moreres el 2005, quan militants de l’organització van topar amb ells. Un conflicte que s’extrapolava a altres àmbits i que anava íntimament lligat a la realitat metropolitana del gruix d’assemblees de la CAJEI. En les comarques on Maulets predominava aquestes dinàmiques eren molt més difícils de sostenir: a les localitats més petites tothom es coneix. La imposició d’una pretesa visió urbana a tot el territori ha estat motiu de no poques tensions al si de l’esquerra independentista arreu dels Països Catalans.

El panorama que ens deixa Vinaròs és el d’una esquerra independentista que comparteix referent institucional —la CUP— i l’organització antirepressiva Alerta Solidària —que sovint fou motiu de suspicàcies—; mentre que en els camps juvenil i estudiantil s’articulava en el binomi Maulets-CEPC o CAJEI-Alternativa Estel, on el segon era molt més proper a Endavant. Aquesta dualitat s’alleujaria amb la fusió el 2006 de les organitzacions estudiantils en el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que passaria a ser la força sindical majoritària als centres d’estudi de tot el territori. Les bases per a una unitat de totes les sectorials estaven posades: era el torn de la juvenil.

Però de fons, el mateix 2006, una remor espatllava l’optimisme que hauria d’imperar davant les perspectives obertes, sobretot si les comparem amb la desfeta de la qual venia l’esquerra independentista. També el 2006 es crea la Coordinadora Nacional de l’Esquerra Independentista (CNEI), un òrgan en el qual participen totes les organitzacions del moviment i del qual s’exclou el nou MDT, fundat el 1998 i hereu del sector de la desapareguda Assemblea per la Unitat Popular, on encara militen alguns dels històrics fundadors del PSAN i dels Independentistes dels Països Catalans (IPC), formació desapareguda el 1984. El 2006, el 2007, el 2008 i el 2009 són els anys més difícils per a aquesta família, que acabaria trobant refugi en la CUP. Això elevaria el to d’un dels debats més intensos de l’esquerra independentista recomposta: el del paper de la CUP, que Endavant (OSAN) veia aleshores com una sectorial institucional al nivell de la resta mentre l’MDT s’esforça per convertir-la en l’organització de masses, més enllà de la seva funció als ajuntaments.

Les discussions sobre avançar o no cap a un model d’organització nacional que superés l’esquema de coordinadora, una militància pròpia a la candidatura o la participació en conteses electorals com les eleccions europees i les autonòmiques desencadenaren fortes discrepàncies que, en alguns moments, acabarien amb algunes candidatures deixant de pagar quotes, tal com va passar l’any 2004, quan es va decidir concórrer a la contesa del Parlament Europeu.

Tot i que, cal dir, les discrepàncies no eren en aquell moment prou dures per dinamitar el procés de confluència entre Maulets i CAJEI, que culminaria un reguitzell de temptatives fallides de bastir un moviment amb un únic grup en cada àmbit d’actuació. Per afavorir el consens, es feu seure els sectors més allunyats de cada col·lectiu —els anarquistes amb els més estalinistes o els qui advocaven per una organització de quadres enfront dels qui volien mantenir l’esperit de la coordinadora— de cara a aprovar un document comú amb el que resolgués cadascú. Fou en l’assemblea fundacional de l’organització que havia de néixer el 2012, Arran, quan aquestes enteses es trencaren i s’imposa la línia de l’organització afí a Endavant. La sensació de molts dels grups provinents de Maulets, sobretot els més propers a l’MDT, és que la confluència deriva en una assimilació. A banda dels qui no s’unien amb ningú al seu territori, com a les Illes, que tenien la sensació que perdien anys de feina invertida per donar a conèixer la marca. Aquest moment és clau per entendre la primera tanda d’escissions que patiria l’esquerra independentista després de 20 anys de temptatives de confluència posteriors a la derrota del 92.

És llavors quan un grup d’exmilitants de Maulets que acabaren abandonant la nova organització i persones no organitzades en cap dels dos grans grups juvenils es feren forts a la direcció d’un SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) en el qual la militància afí a Endavant (OSAN) havia perdut força, en part per l’esforç invertit en la confluència juvenil. En plena efervescència sobiranista a Catalunya, algunes assemblees locals d’Arran i el mateix SEPC, coincidint amb l’MDT, s’implicaren en la creació d’unes joventuts de l’Assemblea Nacional Catalana —l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes— i l’agrupació Estudiants 9N, compromesa en la preparació de la consulta popular del 9 de novembre de 2014 i que acabaria organitzant una vaga estudiantil per donar-hi suport.

A Arran el debat venia de lluny: a la mesa nacional que el col·lectiu juvenil celebrà al Camp de Túria, on es debaté si anar a la manifestació de l’ANC de l’11 de setembre de 2012, s’hi amenaçà d’expulsió els militants que hi anessin. I en plena campanya pel 9N, assemblees locals de l’organització com la d’Arbúcies (Selva) feren cartells demanant el Sí-Sí. La direcció d’Arran els obligà a retirar-los. Un dels punts més àlgids de la tensió es visqué a l’assemblea nacional de la sectorial juvenil a Ulldecona (Montsià) el 2014, quan s’aprovà una esmena per expulsar els integrants del col·lectiu que participessin de la llavors recentment fundada ANC, ja presidida per Carme Forcadell. Però, com que la ponència havia de comptar amb el 70% dels sufragis, acabà per no tirar endavant. Per tot això i més, se suspendrien les assemblees d’Arran Mataró i Alt Maresme, cosa que precipitaria la sortida dels segons a les acaballes del 2014 i la creació d’una assemblea juvenil, Joves per la Terra. Un degoteig de nuclis els anirien seguint, tots ells situats en àmbits d’influència tradicional de l’MDT, com Cerdanyola del Vallès o Badalona, i així fins a un total de vuit nuclis coordinats a les Assembles de Joves per la Unitat Popular (AJUP). En paral·lel, els hereus dels Independentistes dels Països Catalans tenien preparada una iniciativa amb la qual provar de guanyar terreny a Endavant (OSAN): també el 2014, l’MDT impulsaria Poble Lliure per considerar les seves sigles amortitzades. Les persones consultades consideraven que la fama de ser un grupuscle dirigista i essencialista en allò patriòtic evitava que potencials simpatitzants hi ingressin. Després de passar per hores molt baixes i esdevenir molt minoritaris, aquesta facció contraatacà i assolí un cert terreny que encara manté.

L’independentisme, eminentment anticapitalista al tombant del segle XX, engegà iniciatives que derivarien en moviments socials com la Crida i el de les consultes iniciades a Arenys de Munt ja entrat el 2000. Tampoc no es pot entendre el sorgiment de l’ANC o els CDR sense la seva aportació.

Aquells van ser anys d’alta tensió que van tenir com a punt àlgid la discussió per la investidura d’Artur Mas el 2015 i el famós empat a 1.151 vots, on una part de la CUP lligada al recent nascut Poble Lliure va arribar a redactar un text per promoure la ruptura de la candidatura. Finalment, però, el pas al costat de l’ara expresident va propiciar una atenuació del conflicte.

Una de les victòries més importants de Poble Lliure fou la d’aconseguir les simpaties de la direcció del SEPC el 2014, la proposta del qual per reforçar el 9N des de l’àmbit estudiantil —que a les portes de l’1 d’octubre de 2017 derivaria en Universitats per la República— fou àmpliament criticada pels nuclis més propers a Endavant (OSAN). Fins al punt que acabaria precipitant la sortida de bona part de les agrupacions locals del sindicat estudiantil al País Valencià per crear Gatzara, el nom que prendrien els nuclis hereus del SEPC en aquest territori. A l’altre costat, les agrupacions que s’havien escindit d’Arran i que fins al moment es coordinaven a l’entorn de les sigles AJUP (Assembles de Joves per la Unitat Popular) decidiren que els calia enfortir l’estructura de l’organització i crear una marca unificada. Naixia així La Forja, que, segons fonts consultades per EL TEMPS, comptaria amb l’empenta de Poble Lliure quan aquest grup demanà ajuda al SEPC per crear nous nuclis de l’organització o enfortir-ne alguns ja existents. Tant La Forja com Poble Lliure fan una aposta per enfortir la Intersindical CSC en detriment de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), el que contribueix a consolidar la dualitat.

Els fronts juvenil i estudiantil de l’esquerra independentista retrocedien a la situació anterior a 2006 amb dos grups en cada àmbit —tot i que la secció de Gatzara a València anunciava la seva dissolució un cop que aquest reportatge s'havia publicat, el dilluns 23 de juliol, deixant els nuclis d'aquesta escissió a Castelló i Alacant—, quan el debat sobre el rol de la CUP s’havia pal·liat per l’entrada al Parlament català i el reconeixement, de facto, que la candidatura arrossega el moviment sencer. En aquest context, la idea de l’extingida Terra i Llibertat —una organització constituïda amb els membres no enquadrats en els IPC-MDT que integraven l’Assemblea per la Unitat Popular (AUP) i en la qual hi han participat destacats membres de la candidatura com ara Anna Gabriel o Carles Riera, avui part d’Endavant— de superar els models de partits amb representació al Parlament, topava amb la urgència del moment polític. La idea de l’MDT i Poble Lliure que la CUP fos l’única veu de l’esquerra independentista es materialitza pels fets consumats.

El focus del conflicte passa a la divergència pel que fa al treball interclassista promogut per l’ANC al Principat. O, en aquest mateix sentit, de la proposta de Poble Lliure al País Valencià de Decidim, creada per vincular el dret a decidir amb les diferents lluites del territori, com ara en matèria de les relacions fiscals del País Valencià i l’Estat. O les Joventuts pel Dret a Decidir del País Valencià, a les quals la Forja és propera. Tot plegat en un context on la territorial de la CUP al sud del Sénia es troba desactivada, malgrat tenir un regidor a Pedreguer (Marina Alta) i un grup de suport a Burjassot (Horta Nord). Els nuclis d’Endavant (OSAN) a Castelló, l’Horta Nord, la Ribera, Alacant i Xàtiva (Costera) haurien prioritzat el treball amb altres forces anticapitalistes, al voltant de lluites com l’antifeixista, mentre que Poble Lliure té arrels a Almàssera (Horta Nord) i Biar (Alt Vinalopó) i una postura molt més implicada en l’impuls de la CUP.

A les Illes es mantenen al marge d’aquest antagonisme des que les línies estratègiques ja es van separar amb la fi del cicle de la CEPC. El divorci el van protagonitzar, d’un costat, els qui advocaven per la creació d’Endavant (OSAN) i que recentment han conclòs el procés de reflexió interna anomenat Procés Llevant després d’anys d’activitat i militància a la baixa; i d’altra banda un sector pragmàtic que s’integra al Partit Socialista de Mallorca (PSM) i a MÉS per Mallorca, però sobretot a un bon reguitzell d’agrupacions locals i moviments socials diversos, mantenint una cultura política propera a la de l’esquerra independentista, malgrat no participar-ne orgànicament. Algunes d’aquestes persones s’organitzaren al voltant de la marca Mallorca Lliure. Ells mateixos van ser els promotors de la signatura d’un manifest genèric el 2015, quan se celebrà el consell polític a Perpinyà durant la diada de la Catalunya Nord, en què agrupacions locals com Alternativa per Pollença o el Bloc per Felanitx s’emplaçaven, amb la CUP, a dur a terme polítiques que afavorissin la transformació social. Una iniciativa que l’Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) i Endavant (OSAN) bloquejarien. Aquestes candidatures estan formades per militància de diversa procedència. Algunes estan adscrites a MÉS per Mallorca i en d’altres la meitat dels seus actius provenen d’Esquerra Unida, el que fa difícil parlar de possibles integracions a la CUP, tal com va passar amb les agrupacions locals organitzades al voltant de les candidatures alternatives del Vallès Occidental al Principat.

Part de la diagnosi del primer sector, el que s’ha congregat a l’esquerra independentista, és que es perden tot un seguit d’oportunitats els últims anys, amb el 15M com un dels seus exemples més notoris, sense deixar de reconèixer el paper de lideratge de l’esquerra independentista en la lluita feminista al territori insular. És important apuntar que Maulets, com a organització, tingué una de les primeres assemblees de dones no mixta el 2006, uns anys en què aquesta aposta no abundava als Països Catalans i malgrat la discussió propiciada per les teories que neguen el gènere, en auge en aquell moment. A manera de consens, bona part de l’esquerra independentista d’arreu del país aleshores emprava el terme “antipatriarcal”, fins que algunes assemblees de Maulets, amb la de l’Horta (País Valencià) al capdavant, i la CAJEI en bloc, introduirien el terme “feminista”.

La Candidatura ha estat, de lluny, l’aposta més reeixida de l’independentisme revolucionari. Es passa de poc més d’una desena de regidors el 2003 a gairebé 400 i unes quantes alcaldies el 2015. A la foto, roda de premsa encapçalada per l’exregidor de Torà, Josep Antoni Vilalta, el portaveu de la CUP de Sabadell, Guillem Fuster, i l’exdiputada Anna Gabriel el 2007.

Vectors de cohesió

Després de fer un repàs a les divergències de l’independentisme revolucionari, no és sobrer posar en valor allò que pot tornar a cohesionar l’esquerra independentista. En període d’eleccions municipals, des que amb el procés de Vinaròs la CUP esdevingué la marca acceptada per tot el moviment, la pràctica totalitat dels seus integrants treballen plegats, i la proposta de Sobiranies, sorgida d’un grup de persones vinculades al Seminari d’Economia Crítica Taifa i Endavant (OSAN), ha suposat un avanç significatiu respecte a conteses anteriors. Cal recordar que on la candidatura ha experimentat un creixement inequívoc és en l’àmbit local, passant de la desena de regidors de 2003 als 382 actuals i gairebé una vintena d’alcaldies des del 2015.

Per a molts, Sobiranies és el primer intent seriós de fer una proposta que superi marcs establerts de l’honestedat i la transparència en el treball municipal. Fins ara, la proposta de valor de la CUP en molts ajuntaments era la de proposar-se funcionar d’una manera diferent a la resta: amb honestedat, claredat i transparència. En temps de nova política, on tothom vol fer seus aquests valors, Sobiranies fa convergir propostes concretes de transformació social. Es passa de criteris de gestió a criteris polítics, i la idea és assumida per consistoris de tots els bàndols. Un altre vector de força és l’espai de trobada que han format els Comitès de Defensa de la República, teoritzats per Poble Lliure al document “2017. Referèndum i República” i nascuts d’una esmena presentada per una CUP de comarques gironines, que es fusiona amb una altra esmena d’una localitat del Penedès. Com a mínim, a nivell principatí, això pot contribuir a pal·liar certs conflictes.

És massa d’hora per valorar els efectes del Procés Llevant a les Illes o les possibilitats de reconciliació entre els àmbits juvenil i estudiantil a Catalunya i al País Valencià. En tot cas, la situació que viu l’esquerra independentista a dia d’avui és incomparablement més bona que la que li tocà patir amb la desfeta olímpica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.