L’estratègia de tarats i malalts d’odi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La crisi de Govern del juliol de 2017 va arribar tard. Però va arribar i com se sol dir més val tard que mai. Un dels canvis, en una posició estratègica i delicada, va ser la Conselleria d’Interior, amb l’entrada de Quim Forn. Tot just feia un mes que havia estrenat el càrrec quan ens va colpir el terror. El gihadisme matava a la Rambla, al cor de la capital del país, un 17 d’agost.  

Des del primer moment, el Govern espanyol va voler treure rèdit de l’atemptat intentant aturar la votació. Els morts, la salvatjada, van esdevenir instrumentals. Potser per això també, la desídia i potineries del Govern en la gestió de l’atemptat. Les bones paraules, instant a la col·laboració institucionals, contrastaven amb l’actitud hostil amb els Mossos. De seguida es va instigar una campanya contra el Govern català i al final contra el mateix Cos de Policia de Catalunya. Les hores i els dies es van succeir amb la intensitat dels moments més transcendents d’una vida. A cada nou èxit dels Mossos contra els autors de l’atemptat, el Govern del PP i la premsa afecta es mostraven cada cop més irritats i maldestres. El ministre Zoido va arribar a anunciar la desarticulació complerta del comando. L’endemà, els Mossos (alertats per un pagès) van abatre el darrer fugit a Subirats, que era ni més ni menys que la persona que va conduir la macabra furgoneta pel mig de la Rambla.

I aquí, enmig d’aquesta campanya sense escrúpols, va emergir la figura del nounat conseller, Quim Forn, i el major Trapero, que van agafar el toro per les banyes. En qualsevol altra circumstància, l’eficaç gestió dels Mossos i els seus responsables polític i policial haurien merescut un reconeixement públic. Tal vegada una condecoració. Però no només no va ser així, sinó que dos mesos més tard Trapero va ser processat per l’Audiència Nacional, la mateixa que instrueix tots els sumaris relacionats amb terrorisme. I el 2 de novembre, el mateix tribunal va dictar ordre de presó contra Quim Forn i tots els consellers del Govern. En el dia d’avui, de les malifetes de l’imam de Ripoll i el CNI ningú no se’n fa càrrec. Les condecoracions i pagues extres, pels serveis de porra prestats, se les van guardar totes per premiar els que van pegar ciutadans, armats amb paperetes, davant les urnes. Així funciona la democràcia espanyola.  

Més enllà de la connivència del CNI de Soraya Sáenz de Santamaría amb el cervell de la barbàrie, l’imam de Ripoll, hi ha l’intent descarat i miserable d’aturar l’U d’Octubre aprofitant la matança. Ha estat una idea recurrent del nacionalisme d’estat: aturar al preu que fos la votació. El 7 de setembre de 2017, Rajoy ho deia i se li entenia tot: “Haré todo lo necesario, sin renunciar a nada” per aturar el referèndum. I va arribar el 20 de setembre, és clar.   Val la pena no oblidar mai el que ens van fer l’U d’Octubre. Però tampoc el que ens van fer el 17 d’agost i el 20 de setembre. Perquè tot es fonamenta en la construcció d’un imaginari violent que no s’ha produït pel capteniment i el civisme, sant i senya del moviment republicà. 

L’atemptat gihadista d’ara fa un any és una de les malifetes més atroces perpetrades amb la connivència dels aparells de l’Estat. I la posterior utilització i intent d’instrumentalització dels morts és un dels episodis mes sinistres i miserables que hem viscut i patit a Catalunya. Amb el rei Felip VI al capdavant. El mateix monarca, hereu del règim franquista, que el 3 d’octubre va decretar barra lliure per agredir al carrer, per pegar i perseguir tota discrepància política. Felip VI és el monarca de l’odi i la garrotada. 

El 20 de setembre és el muntatge policial més esperpèntic que s’hagi pogut veure. És la acció combinada d’una justícia corrupta i d’uns cossos policials sense escrúpols que van parar una trampa a la ciutadania, deixant armes i munició dins els vehicles de la Guàrdia Civil. Volien una desgràcia, volien provocar, volien incendiar el carrer. No se’n van sortir. Aquesta és l’estratègia de l’Estat i les seves elits extractives i parasitàries. D’hereus de franquistes i falangistes amb pàtina moderna. Aquesta és l’estratègia de Ciudadanos i el PP de Casado, i de tots els tarats malalts d’odi. Aquesta és l’estratègia de sectors del PSOE, de reaccionaris com Pepe Borrell. Aquells sectors de l’independentisme que l’alimentin cauen en una trampa de la qual no en podrem sortir mai airosos.   
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista