L'endemà dels atemptats del 17 d’agost de 2017 tothom es feia preguntes. Per què un grup de joves d’una localitat com Ripoll, plenament integrats en la vida del municipi, tenien la intenció de fer esclatar una furgoneta amb bombones de butà a la Sagrada Família? Per què, davant la urgència del moment i la fallida del seu pla, decideixen abraonar-se amb aquest mateix vehicle contra els turistes que aquell dia passejaven per la Rambla? I per què no van parar fins que la mort els va encalçar a mans de la policia catalana, i van deixar darrere seu 15 persones assassinades i un centenar de ferits entre Barcelona i Cambrils? En aquests casos, diuen els experts, aflora la il·lusió retrospectiva: l’exigència de respostes. I si pot ser, respostes que donin explicacions globals, que permetin predir i prevenir aquesta violència perquè mai més no torni a passar.
Però els acadèmics, investigadors, periodistes i agents de les forces de seguretat especialitzats en la matèria reconeixen, amb més o menys grau d’humilitat, les dificultats per definir patrons de predicció o les causes que empenyen algú a matar per una ideologia. D’un temps ençà, el debat pivota entre les postures que encarnen Olivier Roy, investigador del Centre d’Estudis i Recerques Internacionals i professor de l’Institut d’Études Politiques, i Gilles Kepel, director de la Càtedra d’Excel·lència de l’Orient Mitjà i el Mediterrani de la Universitat de París Ciències i Lletres. Entre els qui creuen que no som davant de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització de la radicalitat desculturalitzant el fenomen i equiparant-lo a altres ideologies extremistes com la dels grups armats europeus dels 70, i els qui creuen que sense els circuits de què disposa la religió aquesta violència no existiria.
Aquestes aportacions, malgrat que semblen un debat metafísic, tenen efectes sobre les polítiques públiques. Començant pel fet que l’Ajuntament de la capital catalana ha afirmat reiteradament que no és necessària una política específica de prevenció sobre l’extremisme amb l’excusa de l’islamisme. Una postura reflectida en l’informe del Síndic de Greuges del novembre de l’any passat, titulat Prevenció de la radicalització i el terrorisme a Catalunya. Una postura, però, amb matisos. A finals de juny, el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) va acollir una trobada per discutir sobre estratègies de prevenció amb experts del Regne Unit, França o els Països Baixos. Entre els ponents hi havia Cristina Sobrino, doctora en criminologia per la Universitat Pompeu Fabra i tècnica de recerca a l’Àrea de Convivència i Seguretat Urbana, que va explicar que el consistori barceloní no té com a tal estratègies generals, però sí que explora tàctiques puntuals en aquest àmbit.
Així, en localitats com Barcelona i en la majoria de municipis de més de 50.000 habitants de Catalunya, d’acord amb les dades del Síndic de Greuges, es fa recaure bona part del pes de la prevenció i l’actuació en els cossos policials, que, pel que fa a competències, al Principat corresponen als Mossos d’Esquadra. Una realitat que fa que tot allò relacionat amb la falta de coordinació entre cossos de seguretat apuntada en l’informe del Síndic de Greuges sigui especialment preocupant.
L’última reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya es va fer el 10 de juliol de l’any passat, però entre aquesta i l’anterior, celebrada el 3 de març de 2009, van passar vuit anys i quatre mesos. I durant els darrers dos anys i mig es manté un nivell d’alerta terrorista de quatre sobre cinc. Un lapse que contrasta amb el fet que entre el 2004 i el 2009 aquesta junta en qüestió es va reunir de manera pràcticament anual. També es posa l’accent en el fet que la policia catalana no va ingressar al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) fins a l’esmentada reunió del juliol de 2017. Una fita que encara no s’ha assolit pel que fa a l’Europol i el seu Centre Europeu de Ciberdelinqüència (EC3), el Centre Europeu de Lluita contra el Terrorisme (ECTC) i el Centre Europeu contra el Tràfic Il·lícit de Migrants (EMSC). Aquestes desconnexions deixen fora la policia catalana dels circuits europeus d’informació.
El text de l’organisme d’autocontrol governamental també destaca el greuge comparatiu respecte al País Basc, on les atribucions del cos policial es van ampliar el juny de l’any passat, quan es va permetre a l’Ertzaintza dur a terme “persecucions en calent”, o arrestar individus un cop han creuat la frontera francesa per provar d’eludir la detenció. Però potser un dels punts més foscos que ens deixa el que vàrem viure el 17 d’agost de 2017 és l’ambigua relació de la intel·ligència i policia espanyoles amb Abdelbaki es-Satty, l’imam de Ripoll, sobre qui recauen les sospites pel que fa a la radicalització dels joves que van materialitzar l’atemptat. Es-Satty fou condemnat a quatre anys de presó per tràfic de drogues i en va sortir el 2004 amb una ordre d’expulsió de l’Estat que no es va arribar a efectuar. El 2005, el Cos Nacional de Policia el va investigar per la seva implicació amb Al-Qaida i transcendí que va tenir relació l’any 2007 amb alguns dels detinguts de l’operació antiterrorista Chacal I, desenvolupada a Vilanova i la Geltrú. Es pot afirmar, com a mínim, que la comunicació entre els agents implicats en la prevenció a Catalunya —Policia Nacional, Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra— va ser un fracàs.
Per tal de donaruna mica de llum sobre un fenomen tan complex, l’Ajuntament de Barcelona ha encarregat un informe —que encara no s’ha publicat— al CIDOB per millorar les polítiques de prevenció contra l’extremisme amb l’excusa de la religió. I en parlem amb dos dels seus autors, els investigadors Moussa Bourekba i Diego Muro.
Diego Muro
«No sabem per què algú vota un partit determinat, i és molt més difícil predir qui vol atemptar»
Professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Saint Andrews, membre del Handa Centre for the Study of Terrorism and Political Violence (CSTPV) i investigador del CIDOB.
Un any després del 17 d’agost, hi ha molts motius per a la preocupació?
—Espanya no és un dels països amb més combatents a l’estranger, ni a escala europea ni global. Jordània o Tunísia, a la riba sud del Mediterrani; França, Bèlgica o, fins i tot, el Regne Unit, en xifres absolutes, tenen uns percentatges molt més alts. S’explicarien, en aquest segon cas, per una presència més gran de primeres i segones generacions de migració no europea. Això fa que, estadísticament i per probabilitat, ens trobem molt per sota d’aquests estats, perquè no hi ha hagut tanta migració com en altres potències colonials.
—Un vector controvertit, però suposo que comprensible probabilísticament...
—Però els atacs terroristes no van correlacionats només amb la població forana que es tingui. Això implicaria fer una connexió entre migració i seguretat. Espanya fa més de 100 anys que no és una potència colonial, mentre que França i el Regne Unit van tenir un paper fonamental en la signatura del tractat Sykes-Picot, que va determinar les fronteres de l’Orient Mitjà. I són dues potències que han participat en molts conflictes, cosa que fa que tinguin un risc de patir atemptats molt més alt. Depèn de la política exterior, en part, però això tampoc no vol dir que perquè la teva política exterior sigui més activa esdevinguin immediatament receptor d’atacs terroristes. Tot hi té a veure. Aquí encara ens queden uns 20 anys per tenir característiques demogràfiques semblants a les d’aquests dos països, i sabem que les segones generacions tenen un paper important.
—Això ens du a la discussió sobre si la política exterior d’un país estimula l’activitat terrorista o si aquests grups actuen, simplement, quan troben l’oportunitat.
—Hi ha una altra manera de veure-ho: és cert que la inestabilitat a l’Orient Mitjà és una variable constant que afecta tots els països i podríem dir que aquí no hi ha res que afecti uns països més que els altres. Però si fos certa la idea que la política exterior no és important i que atacaran sempre que puguin perquè el que es vol és fer mal a Occident, hauríem d’explicar per què no hi ha hagut atacs a països escandinaus o gairebé cap atac a l’Europa central i de l’Est. És cert, però, que el fet que s’utilitzi l’argument de la política exterior no vol dir que sigui un bon argument: és tan sols un argument que permet mobilitzar. I pel que fa l’oportunitat, ho entenc i ho comparteixo, però si és un tema d’oportunitat i la ideologia no té importància; per què es mobilitza l’extremisme d’arrel islamista i no els evangelistes, anarquistes o col·lectius d’extrema esquerra? Grups d’altres ideologies. Si aquest argument el dus a un extrem no explica res.
—També és cert que els elements correlacionats amb els grups terroristes —demografia, política exterior, ideologia, oportunitat...— operen de maneres diferents en funció del territori.
—Sí. Al Magrib, la ideologia permet explicar i sortir de la situació socioeconòmica en la qual es troben, mentre que el que tenim a Europa són joves amb manca d’oportunitats que s’aferren a aquesta ideologia com es podrien aferrar a altres de disponibles per a ells. La societat en què vius fa que t’aferris a una ideologia o a una altra.
—Però què ens diuen els indicadors socioeconòmics a Europa? Si una cosa queda clara als treballs empírics que ens donen els perfils criminològics és que no hi ha res clar.
—El que no podem fer és agafar una explicació que té sentit, simplificar-la fins al punt que la utilitzem de manera mecànica i després ridiculitzar-la. La variable socioeconòmica és molt important: el que passa és que no pots agafar-la i establir que com més pobre ets més probabilitats tens de ser terrorista, i com més ric, menys. No funciona així, perquè així tindríem un predictor de mobilització. El que sí que és important no és la renda que té l’individu, sinó la percepció de quina és la renda que hauria de tenir. Aquesta és una idea de Diego Gambetta i Steffen Hertog, que proven d’explicar per què hi ha tants enginyers i doctors a les files de la Gihad.
«Si m’haig de quedar amb una idea, em quedo amb la ideologia. L’oportunitat no ens diu res: no té cap valor predictiu»
Segons ells, aquestes persones tenen habilitats, tenen tècniques, tenen la capacitat de trobar feina, i no té gaire sentit que una persona que ha invertit tants anys a formar-se i que socialment és percebuda com una autoritat es radicalitzi i col·labori a dissenyar i fabricar bombes. No és que siguin pobres ni tinguin habilitats: tenien la percepció que amb les seves carreres podrien ascendir socialment, i el que els ha passat a molts països és que hi ha una gran producció d’universitaris que el sistema laboral no absorbeix. Així, se senten decebuts pel sistema i troben en la Gihad una explicació per a la seva situació i de les societats corruptes on viuen.
—Parlem de vector d’origen, de política exterior, factors socioeconòmics… Però també és cert que aquestes lectures no es fan sobre altres tipus d’extremismes violents. Gairebé ningú no especula sobre la situació social i sistèmica que va dur a un grup de neonazis alemanys (NSU) a assassinar desenes de persones entre el 2000 i el 2007, per exemple.
—Hi ha modes, a l’acadèmia. Ara ens interessa aquest tipus d’extremisme violent, però com acaba passant amb tot, ens oblidem de les coses que hem après en el passat. Això és un cas evident, que no és particular de l’acadèmia. Però sí crec que cal eliminar aquest factor com a variable explicativa o de mobilització i radicalització. Tot el que sigui eliminar factors de risc és important. Cal combinar una política de prevenció i una de seguretat i que vagin de bracet. La gran majoria de la població no vol implicar-se activament en política: cal separar la població de referència dels terroristes pal·liant les causes que els empenyen. També les causes polítiques.
—Però ningú no es plantejaria transigir davant de les reivindicacions polítiques d’un grup neonazi com el de la NSU, abans esmentat, com a fórmula per evitar que algunes persones s’hi impliquin.
—La diferència és que amb l’extrema dreta o l’extrema esquerra no sabem distingir la població de referència, és a dir, no sabem quina és la comunitat amb qui aquests extremistes violents comparteixen característiques. Però en el cas que ens ocupa sabem que hi ha una població migrant amb menys possibilitats de mobilitat social que amb el mateix currículum i amb les mateixes capacitats, enfront d’un cognom català o espanyol, arriben menys lluny. Hi ha un cert paternalisme, és cert, però com també ho és que els terroristes es fan invisibles en comunitats que els donen suport. Cal que aquestes comunitats els vegin com els seus propis enemics, no com els enemics dels catalans, com si ells no ho fossin.
—En aquest mateix sentit, algunes de les parts implicades en la prevenció d’aquest tipus d’extremisme critiquen l’excessiva presència de líders religiosos gairebé com a únics interlocutors vàlids d’aquests grups de referència. Això crida l’atenció, tenint en compte que l’aclaparadora majoria dels qui se senten atrets per l’Estat Islàmic disposen de coneixements elementals de l’islam i poca o cap implicació amb la comunitat de creients.
—Crec que sí, però no en tinc resposta. La resposta només te la poden donar les institucions que han provat de trobar interlocutors millors i potser no els han trobat. A mi el que em consta és que van anar a buscar els líders existents, que eren els religiosos. I crec que ho feien per manca d’alternatives: no per una anàlisi pobra, sinó perquè és el que hi ha. El repte és veure com accedeixes a un altre tipus de líder local que es pugui permetre parlar en representació d’algú, i que no siguin religiosos.
—Potser el debat de fons al qual apunta això és el que afirma Olivier Roy: no som davant la radicalització de l’islam sinó de la islamització de la radicalitat, fent entendre que els processos d’implicació en l’extremisme religiós tenen un component subjectiu més important que el que ens agradaria creure.
—Crec que s’abusa una mica del debat entre Roy i Gilles Kepel. Allò que la ideologia no és important, un barret intercanviable, o sí que ho és. Crec que la ideologia justifica molts actes, mobilitza i radicalitza. I no cal tenir gaires coneixements de l’islam per ser un combatent. Sí que és cert, però, que una ideologia aconsegueix radicalitzar amb uns objectius que són atractius, com el fet que et donin una feina i et puguis quedar. Ara bé, si m’haig de quedar amb una idea, em quedo amb el fet que la ideologia és el més important. L’oportunitat no ens diu res: no té cap valor predictiu.
—Cal vigilar els col·lectius rigoristes, aquells que fan una interpretació literal de l’islam, i els que fan crides a tornar als orígens de l’islam, doncs? És tota una discussió.
—Crec que cal tenir els ulls a sobre d’ells. Evidentment, no se’ls ha de criminalitzar ni judicialitzar, no s’ha de monitorarintensivament qui creu en una ideologia determinada, però no podem deslligar una manera de veure el món de la necessitat de canviar-lo. Hi ha una connexió, malgrat que no és automàtica. No hi ha respostes per a moltes de les preguntes que ens fem. És important que siguem realistes pel que fa a les respostes que podem trobar. Avui dia, amb tota la recerca que hi ha sobre demoscòpia, no tenim clar què fa que algú voti un partit concret. No sabem si és la ideologia o l’oportunitat. I estem parlant d’un fenomen obert, el de la demoscòpia, en què hi ha milers d’enquestes i en què ningú no es vol amagar. I tot i així, encara no sabem els motius d’un vot. Dit això, hem de ser realistes per saber què podem esperar de fer una radiografia exacta amb la qual pronosticar el perill.
Moussa Bourekba
«Seguim creient que l’extremisme violent està lligat indefectiblementa l’islam»
Professor de Relacions Internacionals a la Universitat Ramon Llull-Blanquerna i Màster en Relacions Internacionals, especialitzat en integració i transformacions en el Mediterrani i en l’Orient Mitjà per Sciences Po Grenoble. Investigador al CIDOB.
—Diego Muro apuntava als problemes epistemològics de l’anàlisi per a la prevenció de l’extremisme amb l’excusa de la religió. Quines són les eines que utilitzeu per orientar-vos davant la falta de línies genèriques que donin pistes sobre com actuar i on?
—El que pots prendre com a punt de partida és, efectivament, que no hi ha un patró inamovible d’explicació. I en aquest sentit, una de les línies que volem defensar, sobretot a l’hora d’elaborar polítiques de prevenció de l’extremisme violent, és la necessitat de superar la il·lusió retrospectiva: la tendència que hi ha a la nostra societat de considerar com a determinant l’acte violent i provar de reconstruir què ha dut l’individu fins a aquest punt. Quan tu explores un recorregut biogràfic el que hi busques són causes. Però el problema que té això és que com més elements recurrents surten —com l’origen, el fet d’estar a l’atur o el que sigui—, més es consideren com a causes aquests elements. La radicalització és un procés, i el que estem fent aquí és confondre correlació amb causa. Com ho emmarques per al legislador? Amb factors de risc. Partint d’aquesta base pots determinar quins són els factors recurrents tant en l’entorn social com en l’entorn socioeconòmic que poden desencadenar això.
—Quina diferència hi ha entre correlació i causa?
—Si tu confons correlació amb causa et veuràs temptat de fer una cartografia de la radicalització basada en determinats factors com la presència de població migrant, presència de mesquites salafistes, taxa d’atur, etc., i el legislador els acabarà considerant focus de radicalització. El problema és que contextos molt locals com el de Ripoll no hi consten: aquest fenomen té a veure amb factors d’escala macro, com les correlacions. També amb un nivell mitjà, l’entorn, quan hi ha reclutadors i presència de membres de xarxes terroristes. I també factors micro, com una experiència d’injustícia o d’humiliació, en què és més difícil actuar. Què pots fer pel que fa a polítiques públiques si un dels factors recurrents és la falta d’una figura d’autoritat paterna? No pots obligar les parelles a no divorciar-se, per entendre’ns. Des de la humilitat, és un problema molt complex en què cal individualitzar la teva aproximació.
—Les dades estadístiques fan curt, doncs?
—Si em dius que vuit de cada deu són marroquins, què haig de considerar? Que ser marroquí et fa ser terrorista? Haig d’investigar altres factors. El més important en aquest àmbit és entendre que calen polítiques a llarg termini que han d’anar molt més enllà del mandat d’un partit, i una gran tasca que tenim des de la investigació és que cal explicar què no funciona i què evitar.
—Com què?
—Com el debat sobre el vincle entre la radicalització cognitiva o d’idees i la que et du a cometre violència. Un dels debats és saber si existeix un continuum entre els dos tipus de radicalització. Com que no hi ha un perfil, sinó perfils, no pots contestar que sí o que no, però que aquest vincle pugui existir no vol dir que existeixi necessàriament. Això és fonamental, perquè si es tracta de polítiques de prevenció no has de convertir en l’objectiu principal d’aquesta política la detecció, ni tampoc has de lluitar des de l’àmbit de la seguretat contra la radicalització de les idees. Penalment no es pot perseguir el fet que tu professis una ideologia ultradretana. Una altra cosa és que tu cridis a assassinar els marroquins. Això em sembla fonamental, perquè si no ho tens en compte articularàs una política de detecció basada en una llista d’indicadors basats en l’aparença, com dur barba o vel, o el comportament, com ara rebutjar l’autoritat o evitar el contacte amb les dones. I tots els indicadors que poden apuntar a uns altres fenòmens, com una pràctica rigorista, o senzillament que som davant d’un adolescent. Si no separem aquests tipus de radicalització, certes polítiques públiques poden tenir un resultat desastrós.
—A la compareixença que feu vostè al Parlament, de fet, comparava el fet de ser salafista amb ser amish, secta protestant anabaptista que viu allunyada del món actual. Però per què en aquest cas es fa aquesta distinció, mentre que, per exemple, en qualsevol grup armat europeu d’extrema dreta és imprescindible la ideologia per militar-hi?
«El discurs dels gihadistes és fonamentalment polític: et parlen de Palestina, Líbia i el Iemen»
—Jo el que dic és que no han d’anar separats, necessàriament. Però si prens el paradigma d’Al-Qaida, en molts casos, es complia aquest continuum. Calia que anessis a una mesquita salafista, tenir uns coneixements sòlids pel que fa a l’islam, menjar-te la propaganda i el discurs i ja t’hi podies afiliar, des que era una organització tancada. El que veiem amb l’Estat Islàmic, amb els combatents estrangers occidentals, per exemple, fins i tot molts del nord d’Àfrica, és que no han hagut de passar per aquesta radicalització cognitiva. És una organització amb un territori i un estat al qual tu pots anar. Si pretenem lluitar contra el salafisme gihadista no hem de creure que el vencerem combatent el salafisme. Només cal escoltar com els gihadistes parlen dels salafistes no violents. Per ells són covards, des que comparteixen la mateixa base espiritual però no pas la part política. El llibre Du Golfe aux banlieues : le salafisme mondialisé, de Mohamed-Ali Adraoui, analitza el salafisme a França, que presenta com un rigorisme apolític que se centra en resar i treballar. És un corrent que et du fora de la vida pública, una contrasocietat. No és el mateix el salafisme quietista que el salafisme que es posiciona en la situació geopolítica internacional: la idea que Occident ha declarat la guerra a l’islam i que cal defensar els seus germans oprimits al món. Una altra cosa és que enfoquis la lluita contra el salafisme no violent com una qüestió de valors democràtics.
—Entenc.
—Un bon llibre per comprendre la desconnexió que opera entre grups que fan lectures rigoristes i l’extremisme violent de la generació de l’Estat Islàmic és “Soldats de Dieu”. Paroles de djihadistes incarcérés, en què Xavier Crettiez i Bilel Ainine parlen amb tota una sèrie de militants d’Al-Qaida empresonats. Els entrevistats tenen una base ideològica molt sòlida. El model de dues piràmides de Clark McCauley i Sophia Moskalenko és prou útil per pensar en el que dic: mostra, a la base, els que comparteixen una causa però no els mètodes violents. Aquests dos autors subratllen la necessitat de separar la radicalització cognitiva de la radicalització violenta bastint dues piràmides, una per a cada tipus de procés, en què es constata que el 99% dels que subscriuen idees radicals no actuen de forma violenta. I així, destaquen que hi ha molts individus que s’incorporen a la lluita violenta sense partir d’un pensament radical. Com pots operacionalitzar això pel que fa a la política social? La democràcia permet l’existència de grups d’extrema dreta, quan alguns d’ells incorren en violència. Què fem amb els salafistes?
—Però quan l’extrema dreta atempta no s’és tan comprensiu. No hi ha un excés de paternalisme respecte al terrorisme sota pretext religiós?
—Sí. Completament. Si mirem de manera general quina posició es té vers el salafisme gihadista hi ha diverses tendències. A la dreta i a l’extrema dreta es diu que qualsevol atemptat mostra la incompatibilitat entre ser musulmà i ser ciutadà de qualsevol país europeu. I, d’altra banda, hi ha qui parla d’apartheid social, com digué Manuel Valls, cosa que va desencadenar una gran polèmica en una República que es considera igualitària. Però en el fons les dues lectures parteixen de la base que aquests col·lectius, per patir alguns greuges, es troben amb dues opcions: o bé ser ciutadans d’un país europeu o bé ser musulmans.
—I què me’n diu de la sobrerepresentació dels lideratges religiosos en la interlocució? Els treballs empírics de què em parlava il·lustren, precisament, que no hi ha una relació directa entre viure immers en la religió i l’extremisme.
—Perquè seguim creient que l’extremisme violent està lligat indefectiblement a l’islam. Aquesta és la visió que domina. Una manera de superar aquesta visió és desculturalitzant-la. A l’Estat espanyol hi ha ETA, moviments d’extrema esquerra o d’extrema dreta a Europa… Si no entens les diferències entre la religió i les seves aproximacions més rigoristes donaràs suport a un líder religiós que no té cap legitimitat, que ningú no ha votat i que probablement no té cap contacte amb individus radicalitzats. I aquí cal que ens fem una pregunta clau: què és l’islam? Una fe? Un registre ideològic? I aquesta pregunta no ens l’hem feta mai.
—El que ens du al debat Roy-Kepel. Qui el convenç més?
—Jo diria que aquestes tesis no són mútuament excloents. Kepel assenyala per on transita la radicalització, però hi discrepo en l’afirmació que determinats fenòmens vinculats amb algunes xarxes, en algunes zones i contextos específics algú hi pugui generalitzar una tendència del que passa a escala francesa o europea. El que et permet la tesi de Roy és desculturalitzar la teva aproximació, perquè t’explica, bàsicament, que és un fenomen que afecta els joves, que és global i extrapolable a altres ideologies i que més enllà del seu vincle amb l’islam és una ideologia antisistema. Scott Atran parla d’una utopia transnacional en un món en què no hi ha projectes de societat, autoritat ni una ideologia que serveixi de fil conductor a la gent. I això fa que una ideologia com la de l’Estat Islàmic sigui atractiva. El que em sembla problemàtic de Kepel és que centra, de nou, el debat sobre la religió.
—Però potser la preferència per Kepel s’explica pel fet que Roy ens aboca al problema epistemològic amb què obríem l’entrevista: si la radicalització és una experiència estètica, individual, de joves que idealitzen la violència, no hi ha manera de prevenir res.
—Un dels problemes de Roy és que quan el llegeixes sembla que el que més compta és la mort i la dimensió nihilista del compromís. Això em sembla una equivocació, perquè el dels gihadistes és un discurs fonamentalment polític: et parlen de Palestina, de Líbia i del Iemen. Parlen una mica d’espiritualitat, però la dinàmica en què entrem als vuitanta és fonamentalment política. Kepel em sembla útil perquè apunta als circuits on la radicalització es dona, però la conclusió que extrec de les seves paraules és que ens vol dir que cal vigilar tots els musulmans.