Rosario Peiró ja és la nova directora del Museu Picasso de Barcelona en substitució d’Emmanuel Guigon, però la seva empremta no es podrà veure —els visitants no la podran constatar— fins a començament del 2028, quan ja es podran apreciar els fruits de la seua reorientació. «I per a aconseguir-ho he començat a treballar ja», va dir en la roda de premsa de presentació del seu projecte.
Acompanyada del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé —que va dir que el principal públic objectiu del Museu Picasso són «els ciutadans barcelonins»—, Peiró va insistir precisament a «fer servir la col·lecció» per a «retornar el Museu a la ciutadania». L’objectiu és «recuperar el sentit de pertinença que Barcelona va tenir amb el museu en els anys de la seva formació, quan mancaven les llibertats, però Barcelona va treballar per a aconseguir tenir un museu de l’artista més important del món».
Peiró va recordar que la col·lecció del Museu es fonamenta sobre les donacions que van fer Picasso i Jaume Sabartés (el seu secretari personal durant molts anys), però va afegir que treballar la col·lecció vol dir també ampliar-la: «M’agradaria poder presentar el 2030 o 2031 una col·lecció nova que serveixi per a recuperar l’orgull de la ciutadania». Peiró va admetre que hi ha «alguns Picassos que són molt cars», però es va declarar «bona coneixedora del mercat de Picassos i sé que també n’hi ha d’accessibles». A banda d’això, va afegir, «hem de somiar que puguem tindre altres Picassos més cars gràcies a dipositants o fins i tot donants».
El segon repte del projecte de Peiró, segons va explicar ella mateixa, consisteix a no limitar-se a Picasso fins als anys trenta, com han fet molts. «Picasso va ser l’artista més important del segle XX; la seva producció extensíssima; va treballar durant setanta-cinc anys i va participar en tots els principals debats artístics del segle XX. No es pot entendre l’art del segle XX sense Picasso», va reblar Peiró. La nova directora prefereix alliberar-se de «la mitologia personal sobre Picasso» que el limita temporalment fins a la Guerra Civil i anar més enllà per explicar la seva obra en els anys quaranta, cinquanta i seixanta: «Proposo desplaçar el focus a després de la II Guerra Mundial quan Picasso lidera debats artístics fonamentals com l’oposició abstracció/figuració, la pintura d’història o l’art i l’exili». És evident que l’estudi de la «complexitat de l’època» pot «ajudar-nos a entendre per què hem arribat al dia d’avui i l’obra de Picasso continua sent de rabiosa actualitat —i si no mirem el Guernica».
Peiró opina que «cal renovar la mirada de la seva obra fent recerca amb la universitat, amb altres centres d’estudi d’alt nivell, i crear xarxes amb altres museus picassians i altres museus d’altres artistes».
En tercer lloc, Peiró va defensar que «l’expansió del discurs» sobre Picasso ha de ser també «geogràfica» perquè en els anys cinquanta i seixanta «l’obra de Picasso es globalitza», però es continua estudiant des d’un punt de vista «francocèntric» que limita les veritables dimensions d’aquesta globalització.
Peiró vol obrir línies de recerca sobre «Picasso amb relació amb l’Amèrica Llatina, sobretot pel seu paper definitori a partir de la presentació del Guernica en la II Biennal de Sao Paulo (Brasil) de 1953».
La influència de Picasso sobre els artistes plàstics de l’Amèrica Llatina va ser, a partir d’aquell moment, molt important, perquè Jaume Sabartés també hi va treballar per difondre la seva obra, no només entre els pintors, també entre els escriptors i intel·lectuals.
Peiró ha reconegut que ja està treballant per organitzar una exposició que divulgui aquesta relació, però només va donar el nom de l’artista sobre el qual ja ha treballat (mantenint contactes amb els conservadors de la seva obra), com és Carlos Mérida (Guatemala, 1891-Mèxic, 1984).
Per acabar, la nova directora del Museu Picasso vol «analitzar la seva obra des del present, utilitzant els marcs de pensament contemporanis, de manera que la seva obra es vegi des del punt de vista del gènere, el tractament del cos o la violència». La voluntat de Peiró seria organitzar «exposicions de petit format —una o dues l’any, segons el pressupost— que també poden consistir a invitar artistes del nivell de Picasso a dialogar amb la seva obra». De moment, Peiró ja té quatre artistes —totes dones— al cap.
Però caldrà esperar, com a mínim, fins al 2028.