Eufòries, depressions i malenconies en temps de volatilitat política

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un sistema polític una mica més sòlid, democràtic i consolidat, Mariano Rajoy no haguera estat tant de temps president del govern. Tal vegada, la qüestió catalana haguera tingut un altre tractament. I, per descomptat, el viatge amb flaires d’epopeia de Pedro Sánchez des d’una defenestració amb crueltat innecessària fins la genuflexió absoluta dels mateixos companys de partit i mitjans que l’insultaven sense embuts en públic i en privat, s’haguera escrit de manera molt menys èpica. Una manca de solvència sistèmica que explica les interpretacions grandiloqüents, des de l’eufòria a la depressió, de tot el que ha passat les darreres setmanes.

No cal insistir en l’habilitat d’una operació que obligava a socis abans no desitjats a posicionar-se en contra de Rajoy, sense contraprestacions, sumada a la composició d’un govern que, en un obrir i tancar de parpelles, ha situat el PSOE en el centre absolut del tauler, ha desmantellat l’estratègia electoral i mediàtica de Ciutadans i ha convertit el PP en un espantall. Digueu-li ingrat, però Sánchez ha escollit un govern deliberadament incòmode per als seus socis de moció –l’esquerra i els nacionalistes– per fer una xarxa contra els taurons i perquè, ben mirat, era l’única manera de barrar el creixement del monstre desbocat que és Ciutadans. Un relatiu contrasentit que el periodista Antonio Maestre explicava en un article molt lúcid i intel•ligent.

Però els estats extremats d’eufòria, depressió i malenconia observats en uns i altres també són un símptoma de com de gasós és l’escenari polític espanyol, revela la falta de consciència al voltant de la nostra essència volàtil i de com de mòbils són les plaques tectòniques que suporten ara mateix el mapa polític. Un comportament ciclotímic que ja hem vist en l'estira i arronsa entre l’Estat i Catalunya, quan el vent semblava canviar de direcció en unes hores, segons les decisions dels diferents tribunals europeus.

El govern està integrat per elements solvents, però també ministeris que comencen a grinyolar des del minut zero, com ara el de Cultura, Màxim Huerta, sospitós per al sector cultural i enfrontat des de ja als taurins i els amants de l’esport. Sánchez també té ministres que seran observats amb lupa, fins i tot pel mateix electorat del PSOE, com el mateix Fernando Grande-Marlaska. I un govern amb tants ministeris, que vol abastar tot l’espectre, des de la dreta fins el progressisme tèbiament d’esquerres, no serà fàcil de coordinar. Tal vegada no serà així, però l’executiu de Pedro Sánchez potser llançarà missatges i mesures contradictòries que generaran desconcert. D’això se’n pot beneficiar Podem: no té raó Pablo Iglesias quan diu que el poder desgasta més a qui el té (sembla una idea regurgitada pel seu subconscient), però sí que és cert que les decisions més dretanes d'un govern així poden fer recuperar protagonisme en el carrer i en les xarxes a la formació esquerrana i els seus aliats.

Per raons semblants però divergents, potser Ciutadans recupere els propers mesos una mica d’alè. Només ha d’esperar les errades i els gestos de distensió amb Catalunya: la brutal mobilització de l’espanyolisme no va a desmuntar-se perquè Josep Borrell siga ministre d’afers estrangers. Mentrestant, en algun moment, el PP acabarà de matar el pare i potser trobarà algun recanvi que li permeta una certa reconstrucció. De moment, impera la ràbia i l'hernandisme, una crítica desfermada que sols poden compartir els partidaris més aferrissats. Com tampoc s'acaben d'entendre entre la dreta espanyola els atacs a Ciutadans i la lluita fratricida.

Per als nacionalismes perifèrics -els independentistes i els que no ho són- l’operació és una incògnita. L’independentisme català potser trobe una certa interlocució, uns claus més afluixats, alguna petita concessió més endavant sobre els presos, però no faran cap moviment que en favor de l'autodeterminació, la consulta democràtica i etcètera. No és el millor escenari possible i el govern socialista mereixerà ser amonestat per la manca de valentia i per l'immobilisme, però sentir-se traït per una cosa que ja se sabia que no anava a passar i que ningú no havia promès, tampoc no té massa sentit. De veritat hi havia alguna alternativa ètica i estèticament presentable al vot favorable a la moció? 

Al País Valencià i les Illes l'escenari també és incert. Els canvis al govern no són garantia de veure recollides les reivindicacions valencianes i balears perquè hi ha molts més actors en acció i molts equilibris territorials que atendre i tan sols el País Basc i Andalusia, per raons diferents, tenen una posició de força granítica. Les tensions entre els nacionalistes de Compromís i Més i els respectius socis socialistes al País Valencià i les Illes poden augmentar, si no hi ha gestos consistents. Hi haurà marejol, moviments i pronunciaments, però és massa prompte per preveure el comportament dels electors en aquest escenari i en els escenaris que vindran. 

El que ha passat és molt gros. Un règim corrupte, ultranacionalista i extractor abandona el poder de l’Estat. A alguns els semblarà poca cosa. Molts sobiranistes i/o esquerrans diran que el recanvi es fa perquè res no canvie. O se sentiran traïts per la composició del nou executiu. Uns altres preferim observar els esdeveniments sense eufòries ni malenconies. Sent conscients que tot és millorable però sabent també que el que ha passat era absolutament necessari per raons d'higiene democràtica. L'espectacle, ben mirat, acaba de començar. Observem-lo amb distanciament i sense grans expectatives. Qui sap si ens proporcionarà alguna sorpresa que no som capaços d'albirar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.