Alemanya ho va canviar tot. Concretament, la detenció del president Carles Puigdemont. Era el mes de març de 2018 quan l’exiliat, acompanyat per alguns dels seus col·laboradors, superava amb cotxe la frontera entre Dinamarca i Alemanya. La seua detenció seria, tot i els pronòstics generalitzats, el preludi de la primera gran victòria a l’exili, atès que el president seria alliberat poques setmanes més tard. Aquell episodi, però, va obligar el Puigdemont a restar al país germànic, des d’on va triar Quim Torra com a successor.
Fins llavors havien passat moltes coses. Especialment rellevant va ser el 30 de gener de 2018, quan Roger Torrent va fer marxa enrere i va decidir no investir Puigdemont a distància. Amenaçat pels tribunals, el president del Parlament va evidenciar quina seria la seua manera de fer durant la legislatura: calia assumir el menor nombre de riscos possibles. De fet, el seu primer discurs com a president de la cambra catalana va estar marcat per un to conciliador que va sorprendre bona part de l’opinió pública. Especialment, a fora de Catalunya. Però la seua decisió de no celebrar el ple d’investidura del president a l’exili va provocar el primer gran enfrontament entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Els dos partits estaven obligats a entendre’s davant el context de repressió. Però les diferències mai no van esvair-se.
Des de llavors, la justícia espanyola es va entestar a impedir investidures que mai no es van celebrar. La de Jordi Sànchez primer, i després la de Jordi Turull, empresonat abans de poder ser nomenat president en segona volta per majoria simple. Els jutges i el Govern espanyol, encara liderat per Mariano Rajoy, només admetrien un candidat desvinculat amb el període polític anterior. Puigdemont, que havia activat l’estratègia de la confrontació per evidenciar la intencionalitat política dels jutges, tampoc no descartava una repetició electoral. De fet, la seua victòria el 21D -amb el permís de Ciutadans-, bastant inesperada, demostrava que el president també sabia fer d’estratega. Aquell resultat va entusiasmar tant Junts per Catalunya que es contemplava, fins i tot, una repetició electoral per mirar d’augmentar encara més la distància amb Esquerra Republicana. Però la detenció a Alemanya ho va complicar tot. També hi havia una necessitat indefugible: alliberar les institucions catalanes del 155.
Llavors va emergir Quim Torra. Destacat activista i editor, expresident interí d’Òmnium Cultural, gairebé ningú entre l’independentisme parlava malament d’ell. Amb experiència militant al si de Reagrupament, corrent intern d’Esquerra Republicana i crític amb aquesta formació, que llavors caminava cap a una crisi sistèmica, Torra era una d’aquelles persones que generava proximitat i respecte. Fins i tot, quan va esdevenir president i el seu paper suscitava les crítiques inevitables de qualsevol persona que s’exposa a aquest càrrec, molts dirigents d’Esquerra Republicana es mostraven comprensius amb la seua situació. «Em consta que és una bona persona i em dol que se’l malinterpreti tant per alguns dels seus escrits. És una persona amb ideals i amb una praxi política que no comparteixo del tot». Eren paraules de Joan Tardà, entrevistat per aquest setmanari quan va anunciar que deixava el seu escó com a diputat al Congrés. Aquesta mena de comentaris també es feien en privat, tot i la confidencialitat, que obre la porta als arguments més corrosius.
El tòpic generalitzat sobre Torra era el de vincular-lo a l’activisme i no tant a la política. «És un activista que fa de polític», deien els qui començaven a qüestionar-lo i també els qui justificaven, d’alguna manera, la seua singularitat com a president. Però l’activista va començar a ser percebut com a polític conforme el foc creuat entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, que mai no va deixar d’existir, es va anar fent més i més visible. El president passava de ser comprés a ser qüestionat per episodis com el dels seus ànims públics als CDR durant el primer aniversari de l’1 d’octubre -«benvolguts CDR; que apreteu i feu bé d’apretar»- o el de la pancarta, detonant de la situació actual.
Si alguna cosa ha defensat Quim Torra amb fermesa ha estat la unitat de l’independentisme. I ha demostrat ser-hi lleial. Ell mateix va impedir, segons es va revelar, un pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a Santa Coloma de Farners (Selva), la seua localitat. Mentrestant, el PDeCAT, formació amb la qual ha compartit espai polític i institucional, va comandar el pacte a la Diputació de Barcelona entre Junts per Catalunya i els socialistes a través del líder del partit postconvergent, David Bonvehí. Va ser, possiblement, el moment més crític que han viscut els partits independentistes durant la legislatura que s’esgotarà definitivament d’ací a pocs mesos. Aquell pacte, propiciat per negociacions en què mai no va intervenir Quim Torra, va esdevenir el símptoma més visible de les diferències i les desconfiances entre els dos partits del Govern català. I bona part de l’independentisme encara no l’ha paït.
Posteriorment arribaria el moment cridat a ser el més important de la legislatura. Hi havia fins i tot qui l’assenyalava com una nova oportunitat per «culminar» la independència. La resposta a la sentència del Tribunal Suprem, però, no va ser el que bona part del carrer esperava. Les institucions, dubitatives, no van ser capaces d’oferir la contestació conjunta i prolongada que van anunciar sense massa concrecions. Hi havia també qui especulava que la sentència serviria per revertir els pactes de les forces independentistes amb el PSC a distintes alcaldies, consells comarcals i Diputació de Barcelona. No se’n va revertir cap. Quim Torra no va ser el més assenyalat en aquest sentit, però el seu càrrec el feia responsable directe o indirecte de cada èxit i, per descomptat, de cada fracàs.
Les distintes campanyes electorals durant el 2019 no han dibuixat, tampoc, el millor context per als partits independentistes, que les han aprofitades per multiplicar els retrets encreuats. La culminació de tot plegat va ser l’impediment de votar a Quim Torra com a diputat, després que el Parlament acatara la decisió de la Junta Electoral Central. Una decisió que molts consideren il·legal i, per tant, inassumible. Però el cert és que, davant els precedents, tot fa pensar que qualsevol altre episodi hauria servit per trencar un Govern que va costar de crear i que va nàixer amb desconfiances des de les dues parts. El pragmatisme i el combat són les estratègies fins ara irreconciliables dels dos partits que representen la majoria independentista. Però les discrepàncies venen més de fons. Són suspicàcies mútues, històriques, que mai no van deixar d’existir i que es van evidenciar, també, durant la legislatura de l’1 d’octubre, tot i que els dos espais -la llavors Convergència i Esquerra Republicana- compartiren llista electoral, grup parlamentari i Govern.
A l’independentisme li queda el consol que unes pròximes eleccions són arriscades, però possiblement no malmetran la seua majoria. Al cap i a la fi, el votant independentista és fidel i es mobilitza amb facilitat davant l’amenaça d’una victòria de l’espanyolisme. Però Junts per Catalunya i Esquerra Republicana hauran de definir el seu horitzó amb claredat. Les actuacions judicials han estat, segurament, el principal motiu del fracàs d’aquesta legislatura. Però això no fa esvair una sensació de decepció i desengany present entre bona part dels electors. L'aposta de Quim Torra de prioritzar els Pressupostos és el seu enèsim gest, i possiblement l'últim des de la Presidència, per no fer saltar pels aires una unitat independentista que s'ha vist ben deteriorada i que no trobarà en unes noves eleccions catalanes el millor ambient per refer ponts.