Barcelona

Dos socis incòmodes i una hegemonia trencada

El pacte entre Junts per Catalunya i PSC per fer presidenta de la corporació provincial la socialista Núria Marín obre una legislatura inèdita a la Diputació i un període polític en què els partits del Govern català, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, hauran de refer ponts si no volen renunciar al futur que, diuen, volen compartir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Setmana de retrets i de tensió que finalitza amb la investidura de Núria Marín com a presidenta de la Diputació de Barcelona. Des que divendres passat es fera públic el pacte entre el PSC i Junts per Catalunya, els missatges encreuats s’han multiplicat entre les formacions hegemòniques de l’independentisme. Si l’espai postconvergent exigia revertir els pactes municipals en què els republicans s’han ajudat amb el PSC per evitar alcaldies de JxCat, els republicans confiaven que els comuns podrien facilitar per omissió la investidura d’un candidat de la formació de Carles Puigdemont amb el suport dels mateixos republicans. De trencar els pactes municipals, ni parlar-ne: les dinàmiques locals ho impedeixen, argumentaven. I denunciaven també que els neoconvergents han signat pactes similars que han impedit ERC, també, liderar diversos municipis.

Hauria estat possible això? Certament, els comuns han presentat, sense èxit, candidat propi per governar la Diputació. Això ha provocat que els seus cinc diputats voten per Laura Pérez, regidora a Barcelona, en primera volta. Aquest fet que hauria permès que una suma -hipotètica, perquè no s’ha produït- de JxCat i ERC superara la també hipotètica suma de socialistes, Ciutadans i PP: 23 contra 22 diputats en segona volta, donant per segura una abstenció dels comuns que mai no sabrem si s’hauria produït. Però les negociacions no prosperaren i de fet, Laura Pérez lamentava en el seu torn de paraula no haver pogut bastir un pacte d’esquerres -amb comuns, ERC i PSC, se suposa, atès que no ha definit el pacte que ella mateixa ha defensat. JxCat no va presentar candidat a la Diputació de Barcelona, respectant el pacte amb els socialistes, que mai no va córrer perill de trencament malgrat les pressions d’ERC.

Malgrat les converses fins última hora, tots els intents d’Esquerra Republicana han fracassat. I en el carrer es palpava amb intensitat. L’Assemblea Nacional Catalana ja havia convocat el dia anterior concentracions a les seus centrals dels dos partits del Govern català per demanar-los no pactar amb les forces “del 155”. Ni això ni l’escridassada a les portes de la Diputació de Barcelona per part de manifestants independentistes no han evitat el pacte a la corporació supramunicipal, que tant està costant de digerir entre l’independentisme més mobilitzat.

De fet, és la gent que ha votat l’independentisme la més afectada per l’entesa. Ni Junts per Catalunya ni Esquerra Republicana s’han mostrat, en cap moment, disposats a trencar amb el PSC en desenes de municipis i en diversos consells comarcals. El pacte a la Diputació de Barcelona és el més transcendent per la magnitud de la institució, però no és ni de bon tros l’únic que ha sorprès -i indignat- el votant sobiranista.

A les portes de la seu de l’entitat supramunicipal, cap a les 11 del matí, a pesar de l’onada de calor que inundava els carrers del cap i casal, una multitud de manifestants equipats amb llaços grocs, gorres, barrets de palla i ampolles d’aigua desfilaven Rambla Catalunya en amunt per fer cap a la cruïlla amb la Diagonal i el carrer de Còrsega.

Quan restaven trenta minuts per la constitució del ple, voluntaris de l’entitat que presideix Elisenda Paluzie col·locaven a la cera del davant de l’edifici de Can Serra, l’espai que alberga la Diputació de Barcelona, 155 cadires  per il·lustrar "la traïció dels partits independentistes".

A dos quarts de dotze, entre crits de “Stop 155” i “ERC i PdeCAT la paciència s’ha acabat”, compareixia la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie. Ho feia per declarar que “avui és un toc d’atenció als partits independentistes. La gent que els dóna suport no pot entendre aquesta divisió, ni pactes, ni investidures amb els dirigents de la repressió”. Quan restaven pocs minuts per les 12 en punt, els diputats provincials que arribaven rebien xiulets i escridassades dels concentrats, envoltats d'un fort dispositiu policial.

A dins de la sala, Celestino Corbacho tornava a ser president de la Mesa d’Edat, tal com va ocórrer a l’Ajuntament de Barcelona. I els diputats independentistes tornaven a fer el seu particular jurament del càrrec. Contrastava aquesta manifestació de Junts per Catalunya amb el simple ‘prometo’ dels diputats socialistes. La primera contradicció entre els integrants del nou govern provincial es feia palesa durant la mateixa investidura.

La Diputació no acostumava a ser una institució transcendent entre l’opinió pública fins que aquest pacte inesperat s’ha fet real. Però aquesta legislatura, polítics de primera plana ocuparan els seients de la corporació. Per exemple el vicealcalde de Barcelona, Jaume Collboni, amb l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, o la de l’Hospitalet del Llobregat i ara també presidenta de l’ens supramunicipal, Núria Marín, tots ells per part dels socialistes. Els regidors barcelonins de Junts per Catalunya Ferran Mascarell i Neus Munté també integren la cambra i desenvoluparan, també, funcions de Govern. D’altra banda, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats; l’esmentat Celestino Corbacho o Xavier Garcia Albiol són altres dels representants més coneguts, d’altres partits, que tindran cadira a la Diputació.

Albiol, per cert, es presentava com a candidat a presidir la institució. També Ciutadans amb Salvador Tovar, els comuns amb Laura Pérez o els republicans amb Dionís Guiteras. Com calia esperar, cap d’ells no ha tingut èxit. D’entre els perdedors, només Guiteras obtenia el vot d’una formació aliena: Tot per Terrassa, que li donava suport amb el seu únic representant. La candidata socialista, Núria Marín, tampoc no tenia èxit en la primera volta, atès que amb 23 diputats estava a tres de la majoria absoluta. Com calia esperar, tot es decidia en segona volta i sense sorpreses. Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, presidirà la Diputació de Barcelona.

Marín ha estat l’encarregada de tancar el parèntesi convergent. Des de 2011, Convergència Democràtica -després PDeCAT- havia governat la Diputació amb Salvador Esteve (de Martorell), Mercè Conesa (de Sant Cugat del Vallès) i Marc Castells (d’Igualada). Ara integraran el Govern, però no la presidència, que torna a mans socialistes. El PSC havia governat la institució des de la recuperació democràtica. Des d’aquesta institució supramunicipal es catapultà, per exemple, Celestino Corbacho, també exalcalde de l’Hospitalet, exsocialista i exministre amb Zapatero, que ara nodreix les files de Ciutadans. O José Montilla, expresident de la Generalitat (2006-2010), ministre d’Indústria també amb Zapatero i que tot just abans d’anar a Madrid, entre 2003 i 2004, va presidir la Diputació sent també alcalde de Cornellà de Llobregat, càrrec que va desenvolupar des de 1985 fins que va esdevenir ministre el 2004. Manuel Royes (de Terrassa), Antoni Dalmau i Francesc Martí (els dos últims de Barcelona) són els altres socialistes que van presidir la Diputació allà pels anys vuitanta, tot just després que el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, la governara provisionalment entre 1977 i 1980 quan feia el mateix amb la Generalitat de Catalunya un cop va ser restablerta després de llargues dècades de dictadura franquista.

Els socialistes tornen a presidir una institució que han liderat històricament. Si bé, de la mà de Junts per Catalunya, uns socis incòmodes amb què s’hauran d’entendre durant tota una legislatura. Si aconsegueixen estabilitzar les relacions de governabilitat, els problemes vindran dels retrets llançats des dels altres partits, que faran servir l’entesa com a munició argumental qui sap, també, si en pròximes cites electorals tant al Parlament de Catalunya com al Congrés i al Senat. Convocatòries que cada cop semblen més probables.

De fet, en el seu discurs, Xavier Garcia Albiol qüestionava la legitimitat “dels companys de viatge” de Núria Marín durant aquesta legislatura, alhora que retreia no haver aprofitat “l’alternativa” que tenia el PSC per explorar un altre tipus de pacte a la Diputació. Salvador Tovar era el candidat de Ciutadans a presidir la Diputació. Qui també és regidor a Santa Coloma de Gramenet superava, contra pronòstic, el to d’un Albiol sorprenentment cordial. Tovar, que s’expressava en castellà, es preguntava si no hi hauria “pactes secrets” entre els socialistes i “l’independentisme més radical”. Els comuns, a través de Laura Pérez, també se sumaven a la crítica, lamentant que “les línies vermelles valguin per uns i no pels altres” i aprofitant, també, la intervenció per demanar l’absolució dels qui han estat jutjats al Tribunal Suprem. Dionís Guiteras, alcalde de Moià i candidat republicà a presidir la Diputació, lamentava els "cordons sanitaris" contra el seu partit. "Pels seus fets els coneixereu", alertava Guiteras a "aquells que s'estranyen del pacte". També feia una crida a una oposició responsable. De fet, el seu discurs, més tou que no s'esperava, ha estat tota una carta de presentació.

Són només els primers retrets dels molts que es continuaran escoltant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.