Entrevista

Joan Tardà: «Per primera vegada l’Estat s’ha adonat que la independència és possible»

Quinze anys després, Joan Tardà i Coma (Cornellà de Llobregat, 1953) deixa el seu escó al Congrés. Hi va entrar el 2004 amb Esquerra Republicana, quan l’independentisme començava a guanyar adeptes a Catalunya després del pacte del Tinell, de què va resultar el primer tripartit, encapçalat per Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. La de Tardà al Congrés ha estat una etapa vertiginosa, de lluites, de canvis, d’alegries i de decepcions. I, sobretot, d’augment de partidaris per la independència de Catalunya. La repassem amb ell en aquesta entrevista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè és mestre de secundària de formació...

—Sí, vaig entrar en un institut el curs 1978-1979 i hi vaig estar fins a 2003-2004. Abans havia estat també ensenyant de llengua catalana per Òmnium Cultural. El 2004 vaig anar a Madrid pensant que hi estaria menys temps. Al final han estat 15 anys. Creia que ja estava bé.

—I per què ho ha decidit ara?

—Crec que ja tocava. De fet, fa tres anys ja vaig dir al partit: escolteu, porto 12 anys! I el partit em va dir que havia de continuar. Vaig posar una condició: anar de dos al Congrés, com sempre he fet. Vaig ser el dos de Joan Puigcercós, de Joan Ridau, de l’Alfred Bosch i ara de Gabriel Rufián. Després de 15 anys, el grup està molt cohesionat, hi ha gent jove molt preparada.

—Rufián va pronosticar que la seua pròxima parada era el Parlament de Catalunya.

—No ho tinc previst. El que sí que faré, com a militant del partit i persona molt implicada des de fa molts anys, és posar-me al servei d’Esquerra Republicana. Però no necessàriament ha de ser això, ni de bon tros. Hi ha molta feina a fer a Cornellà, al Baix Llobregat... a tot arreu.

—No vol tornar a fer classes de secundària?

—No puc tornar-hi! Ja tinc 66 anys. Ja tinc la jubilació forçosa.

—I no descansarà.

—No, home. Continuaré fent el que sempre he fet. Però deixaré d’estar a primera línia a Madrid.

—Vostè va començar militant al PSUC. Va ser-ne regidor a Cornellà.

—Sí, en la primera legislatura municipal (1979-1983).

—L’en van fer fora o se’n va anar vostè, del partit?

—Vaig marxar jo del PSUC abans del 1979.

—Com és això?

—Quan el Partit Comunista, amb Santiago Carrillo, va acceptar la monarquia, alguns vam anar allunyant-nos-en. No va ser una marxa traumàtica. Com deia el Llach, “no és això, companys, no és això”. I la prova que no va ser una estripada va ser que, després, algunes persones d’algunes comarques que ens vam sentir fora del projecte hi vam anar com a independents, a les llistes municipals. Llavors jo vaig ser el número quatre a Cornellà. Hi anava com a independent. Després va venir la crisi del cinquè congrés, el 1981, quan tot esclata entre prosoviètics i eurocomunistes. Això em va agafar com a independent. I en molts ajuntaments del Baix Llobregat els eurocomunistes van acabar controlant el partit. En van expulsar els regidors prosoviètics. I aleshores jo, que estava més a prop de les posicions prosoviètiques per considerar que en la lluita nacional eren, teòricament, més contundents, a mi no me’n van poder expulsar, perquè era independent. Però em van llevar la responsabilitat de regidor de cultura. Aquell ajuntament es va caracteritzar per un pacte entre PSC i PSUC.

—Després va anar a parar a Nacionalistes d’Esquerra.

—Quan era regidor ja em vaig integrar en una entitat que vam crear, l’Assemblea de Regidors Nacionalistes i d’Esquerres. Després vaig anar integrat a la llista de les eleccions espanyoles per Nacionalistes d’Esquerra l’any 1986. Anava el 14 o el 15. I després, quan NE s’extingia, molts van anar entrant a ERC. El Carod-Rovira i altres ho van fer abans que jo, que hi vaig entrar el 1992. Hi havia en Ridau, Puigcercós, Carod, Josep Huguet... Tota aquesta generació que, desgraciadament, crec que el partit els va jubilar abans d’hora.

—L’any 1999 el van triar regidor d’ERC a Cornellà. Vostè en va ser el primer des de la Segona República.

—L’any 1995 ens vam presentar. Jo hi anava de dos. No vam sortir. I el 1999 hi vaig anar primer i vaig sortir. Després, el 2003 vam traure dos regidors. I el 2004, quan vaig anar a Madrid, em va semblar que havia de plegar de l’ajuntament.

—Com era presentar-se per ERC en una ciutat de clar predomini socialista, amb un elevat índex de població castellanoparlant i quan l’independentisme era una opció marginal?

—Aleshores començàvem a intentar normalitzar l’independentisme. Es tractava de col·locar l’independentisme a l’aparador. En aquella època, i sobretot en algunes comarques, bàsicament les àrees metropolitanes, el producte independentista no existia. I si apareixia a l’aparador ho feia en un racó i a un preu molt alt. Era un producte difícil de vendre perquè anava associat a lluites armades. Era un món molt masculinitzat. La societat s’estava europeïtzant i allò que quallava eren els comportaments polítics més normalitzats. I d’aquesta visió sorgiren després els tripartits. Aquella va ser la gran operació. Hi havia una necessitat imperiosa de normalitzar l’independentisme. Convertir-lo en una opció política tan normal, si vols tan mediocre, com totes les altres. Que estigués al mercat sota una estratègia, la que es va dissenyar en aquell moment, que era l’esquerra nacional. Això que ara, avui, és un discurs molt consolidat, aleshores no ho era. I aquí ho va fer molt bé el Carod-Rovira parlant del patriotisme social, dels espais comuns... Allò que ha acabat sent un valor democràtic molt assumit: que l’important és construir el país, no d’on vens sinó cap a on vols anar... En aquella època, a més, vivíem en una Catalunya molt dualitzada. L’Àrea Metropolitana era per als socialistes i l’hinterland català per als convergents. I el sistema es basava en aquesta dialèctica de qui governava a cada banda de la plaça Sant Jaume. I cal reconèixer que sobre aquests dos pilars es va construir la Catalunya autonòmica, amb tots els èxits i totes les deficiències.

—I en aquell context l’envien al Congrés. Per què el van triar?

—El Joan Puigcercós, amb qui compartia la necessitat de fer d’ERC l’esquerra nacional, m’ho va proposar. Ell amb Xavier Vendrell i Josep Vall —que avui és un dels qui porta la Fundació Josep Irla—. Jo tenia una certa experiència política i volien que hi hagués algú de confiança. Per a mi va ser un honor.

—Llavors l’independentisme es normalitzava amb el pacte del Tinell i amb el Carod-Rovira, i a Madrid temien molt per aquesta embranzida. Com ho vivia des d’allà?

—Nosaltres sempre dèiem que érem el 12% i amb aquest percentatge la República no ens estava esperant a la cantonada. La idea era, doncs, fer els tripartits a Catalunya i fer un nou Estatut d’Autonomia. Un Estatut que sempre, sempre, sempre, quan el Carod li ho reclamava al Jordi Pujol, el Pujol li deia: “Senyor Carod, això ara no toca”. Per què un Estatut d’Autonomia? Després de tants anys, encara no s’havia acabat de desplegar l’anterior. També, perquè per passar del 12% a la República Catalana, calia passar abans per una etapa intermèdia que era convertir el regne d’Espanya en federal. Això només ho podíem fer amb l’esquerra espanyola. Quan arribéssim a l’Espanya federal, l’esquerra espanyola baixaria del tren, perquè ja hauria arribat a la seva destinació, i nosaltres seguiríem fins a la República Catalana i la dels Països Catalans. I tal vegada hauríem de destinar una o dues generacions a fer aquest procés. Vam fer l’Estatut aquí i mentrestant vam investir el José Luis Rodríguez Zapatero. Perquè era una persona prou jove perquè no estigués segrestat pels fantasmes de la Transició. I aleshores ell parlava de l’Espanya federalizante, de l’Espanya plural. I vam dir: intentem-ho. Llavors l’investim. I Convergència i Unió no! I crec que aquí està la clau. Què és el que nosaltres oferim a l’esquerra espanyola? L’anàlisi següent: la dialèctica del postfranquisme ha estat la relació molt harmònica entre els partits espanyols de torn i les burgesies catalana i basca, CiU i PNB, que el 1996 van investir el José María Aznar. Llavors, nosaltres proposem trencar aquesta dialèctica i substituir el vell PSOE pel que Zapatero volia fer i substituir els partits nacionalistes pels de l’esquerra nacional de les distintes nacions: ERC, BNG, l’esquerra abertzale el dia que matés ETA, la Chunta Aragonesista i els partits que vagin sorgint. Aquesta era l’operació Zapatero. De fet, ell ja parlava de la reforma de la Constitució. Tot això se’n vanar a la merda perquè Zapatero no tenia prou poder o perquè hi renuncià. I el PSOE tornà a la dialèctica anterior: al pacte amb els de sempre, amb els qui van fundar el règim de 1978. És a dir, amb Convergència i Unió. És quan Zapatero pacta amb l’Artur Mas. Fins i tot d’amagat de nosaltres!

—Parla de la rebaixa de l’Estatut.

—Esclar. I llavors tot torna al seu lloc.

—I com interpreta l’evolució d’Artur Mas, tenint en compte el paper que va desenvolupar en aquella època i el que ha fet posteriorment amb el procés?

—Jo diria que, de vegades, la història s’accelera. Per moltes raons: la crisi econòmica, la incapacitat de l’Estat espanyol de reconèixer-se com a plurinacional... Jo diria que el nacionalisme català s’ha vist desbordat per aquesta acceleració. És evident que va ser la mateixa acceleració la que va provocar que Mas no només quedés desbordat, sinó que, a més a més, quedés fora de joc. Fins i tot ha quedat fora de joc i pagat amb moneda falsa, ell i tot el que representava, per la burgesia catalana. Després d’haver estat CiU la representant d’un sector importantíssim de la burgesia catalana, el Banc Sabadell i la Caixa els van donar una puntada de peu al cul i van finançar altres formacions polítiques com ara Ciudadanos.

—En tota aquella etapa de la retallada de l’Estatut i del segon tripartit, ERC va perdre suports arreu del Principat. Es penedeix d’alguna cosa?

—No tant com penedir-me’n, però potser vam ser massa ingenus. O potser vam creure massa que Zapatero posaria de la seva part el mateix que nosaltres posàvem de la nostra. Crec que bona part de les presses que després hem tingut és per la frustració que va generar la incapacitat de l’esquerra espanyola de renunciar a una estratègia que signifiqués fer un pas endavant en la concepció federal de l’Estat. 

—Li deia que el seu partit no va eixir ben parat d’aquella època: van passar de vuit a tres diputats al Congrés, van patir una guerra interna molt forta, Convergència va guanyar les eleccions el 2010, vostès van perdre gairebé la meitat de vots al Parlament...

—Era el preu a pagar, però l’estratègia sempre ha estat la mateixa. Crec que alguns dels enfrontaments eren provocats inevitablement per consolidar l’estratègia.

—Però quin era el principal motiu de l’enfrontament entre Puigcercós i Carod?

—Se’m fa difícil de dir. Cap dels dos no qüestionava l’esquerra nacional. De fet, jo diria que el pare intel·lectual de l’esquerra nacional és el Carod. Però sense la capacitat organitzativa del Puigcercós hauria estat impossible construir un partit d’aquesta mena. Potser això es va visualitzar més en el tripartit. Encara avui és difícil entendre-ho. En aquell moment crec que ens va faltar intel·ligència col·lectiva. Però repeteixo: ERC no seria el que és avui sense les figures de Carod i Puigcercós. És més, el partit modern pel que fa a l’organització, a la capacitat de penetrar en la societat, és obra de Puigcercós. I en Carod crec que ens va deixar algunes de les peces oratòries i de contingut estratègic més brillants dels últims decennis.

—Actualment, el seu partit té una cara ben visible al Congrés: Gabriel Rufián. Què en pensa, d’ell?

—Crec que el Rufián és un dels representants paradigmàtics de la Catalunya d’avui. És la Catalunya amb què em sento més emocionalment integrat: fill d’andalusos, de la classe obrera, orgullós de ser-ne, que ha treballat des de sempre, fill de la immersió lingüística, d’esquerres... I ell, com jo, sempre diu que nosaltres som independentistes perquè som republicans. És a dir, la República ha de ser l’instrument amb què dur a terme la transformació per garantir vides dignes a les persones. Té aquesta idea, també molt del Junqueras, que el partit ha d’assemblar-se el màxim possible a la societat.

—D’aquests quinze anys al Congrés, què en destacaria?

—Sempre he tingut la tristesa que el meu pare, un paleta, obrer, com tota la meva família, morís uns mesos abans que jo fos diputat i pogués veure que el fill d’un paleta pot ser al Congrés representant la ciutadania. Aquest és el gran triomf de la democràcia.

—Des que hi ha companys seus empresonats, algun diputat de partits contraris a ERC s’ha solidaritzat amb vostè de manera personal?

—Poc. Excepte els companys de Podemos i algun socialista... Em consta que a alguns diputats del PSC els sap greu, però d’aquí a dir-ho públicament... Tot ha estat molt clandestí. De fet, hi ha una anècdota. Té com a protagonista una persona del PP, però es podria extrapolar una mica als socialistes. Pocs dies després del 21 de desembre vaig anar a Madrid i em vaig trobar una persona molt important del PP. No puc dir el seu nom. Vam coincidir a l’ascensor. Li vaig dir: “No se te remueven las entrañas?”. Pensa que perquè no guanyéssim les eleccions van fer dues coses que no s’havien vist mai a Europa després de 1945: empresonar candidats avalats per la Junta Electoral Central i un reial decret que, amb finalitats d’aterrir la ciutadania per condicionar-la electoralment, va permetre deslocalitzar empreses sense el consentiment dels propietaris ni dels accionistes, només amb el vistiplau del consell d’administració, és a dir, de les persones contractades pels accionistes. I ell em va dir: “Sí, claro, Joan. Pero es que hay que actuar”. I després, i ho recordaré tota la vida, em va dir: “No vaya a ser que los catalanes algún día os salgáis con la vuestra”. És a dir, el gran triomf nostre és que per primera vegada l’Estat s’ha adonat que la independència és possible. Raó per la qual ningú no s’ha de sorprendre de l’anomalia en què vivim: en aquest escenari de repressió. Per primera vegada, el sistema es va espantar. El 15M són unes pessigolles al costat d’això. L’1 d’octubre va servir per fer inevitable el referèndum. Però fer-ho inevitable no vol dir saber com i quan es concretarà. Dependrà de les condicions nostres. Per tant, jo diria que tots els patiments no són res. Perquè hem guanyat.

—Al si de l’independentisme, vostè és el centre de moltes crítiques. També d’exvotants del seu partit. Per exemple, per què ERC es va negar a una llista unitària al Congrés i a les europees?

—Perquè estem convençuts que no és el mateix la unitat d’acció i l’electoral. Unitat d’acció, tota. De fet, algú ens pot retreure a nosaltres que no en tinguem? Dos partits tan diferents, amb trajectòries tan distintes, amb històries tan diferents. Fins i tot un de contaminat per la corrupció i un altre no, tots dos estem fent govern. En tot cas, per desgràcia, hi ha una altra força política, la CUP, que legítimament ha considerat que no hi ha de ser. Estem convençuts que tres canyes pesquen més que no pas una. La prova és que el president Puigdemont només va traure 11.000 vots més que ERC el 21D, quan el missatge del president era imbatible. Imbatible. De fet, només haguéssim pogut intentar guanyar-lo dient que el que deia era mentida.

—Que no tornaria a Catalunya?

—Cosa que nosaltres mai no vam dir, al revés.

—Però ho pensaven?

—No m’atreveixo a dir-ho. Estic convençut que manteníem el màxim respecte i en cap míting vam dir que potser no era veritat. El missatge del president era imbatible. Perquè en l’imaginari català l’exili és molt present. Josep Tarradellas, Pau Casals, la resistència... De fet, molts electors d’ERC van votar Puigdemont. I per què només hi va haver 11.000 vots de diferència? Perquè a l’Àrea Metropolitana, ERC va superar els comuns. Perquè estem en un procés en què nosaltres estem construint unes majories de gent que es va apropant a ERC no només perquè som independentistes, sinó sobretot perquè som republicans. Gent que no és independentista, però que està farta d’aquesta Espanya. Per tant, per guanyar l’hegemonia, cal trencar la dinàmica de blocs. Estic convençut que aquest darrer tram exigeix que ERC lideri el procés. Som els únics que podem fer de pal de paller per articular processos en què intervinguin els partits no independentistes però sí autodeterminacionistes o els nacionalistes del món postconvergent. I a més, en els anys trenta ERC va ser això: governava amb Unió Socialista de Catalunya i també amb partits republicans més a la dreta. Crec, a més, que el PSC ho tindrà difícil, perquè si un dels àmbits a la llarga és buscar una solució democràtica amb l’esquerra espanyola, al PSC no el veig en un Govern de front ampli, però tampoc boicotant un Govern progressista compromès amb l’amnistia i amb la negociació d’un referèndum.

—Deia vostè en una entrevista recent a La Vanguardia que “l’independentisme ha de reconèixer que el referèndum mai no podrà ser ‘independència sí’ o ‘independència no’”.

—Convençudíssim.

—Això com és?

—Només pot haver-hi una solució: que tots els catalans es vegin reflectits en la mateixa solució.

—Però llavors, un referèndum sense aquesta pregunta...

—Estic convençut que, el dia que conquerim la victòria del referèndum, la pregunta serà triar entre l’oferta d’Espanya o la independència.

—I això no és “independència sí” o “independència no”?

—En tot cas, el que és evident és que el ciutadà català no independentista voldrà votar sí a la seva solució. Veiem una cosa: el Pedro Sánchez ja ha reconegut dues obvietats que sembla mentida que hi hagi tardat tant. Una, l’Estatut d’Autonomia vigent no és el que va aprovar el poble de Catalunya. I dos, els catalans han de triar si volen aquesta autonomia o una de millor: un nou Estatut. Per què fracassarà? Perquè com a mínim el 50% dels catalans no som autonomistes. Llavors, la seva proposta expulsa la meitat dels catalans. Qualsevol solució que expulsi no pot ser solució. I l’independentisme ha de reconèixer que hi ha un bon grapat de catalans que no són independentistes, encara. És a dir, que el català no independentista ha de veure reflectida la seva solució. I això no és el que ha de ser: és el que serà. Perquè no podem anar en contra dels nostres compatriotes.

—Una altra de les crítiques habituals al seu partit és que van collar per la DUI el mes d’octubre i després la confrontació es va transformar en una estratègia d’ampliació. Com ho interpreta?

—Amb tota la normalitat que representa el fet de viure un moment d’acceleració històrica, fins i tot un escenari que mai no havíem previst. Perquè nosaltres pensàvem que calien dues generacions per passar de la Catalunya autonòmica a la federal i després a la independència. Amb un perill: que ens podíem trobar que quan arribéssim a l’estació federal, els nostres fills o nets es poguessin trobar suficientment còmodes a Espanya per no voler continuar. És el que passa al Quebec. Per tant, en els processos d’acceleració històrica s’improvisa. Els dirigents democràtics independentistes, en quin model es podien emmirallar? En el del Francesc Macià, que va proclamar la República i al cap de 24 hores es va fer enrere? El del Jordi Pujol i tot el catalanisme que van considerar que el concert econòmic era una antigalla? Tot el nostre procés, des de fa 200 anys, és producte del mateix: perseverança, resistència i acceleració. I anar guanyant posicions. Quan Macià proclamà la república li van venir dues comissionats del Govern provisional de la República, catalans, el Marcel·lí Domingo i el Nicolau d’Olwer. I li diuen: si renuncies a la República catalana, ens comprometem que el futur govern no provisional de la República reconeixerà Catalunya a través d’un Estatut d’Autonomia. I Macià ho va comprar. Era un traïdor? Avui algú s’atreveix a dir que Macià fou un traïdor? El tenim als altars, no? De vegades cal una certa perspectiva. Ara bé, tot això, sense emoció, no funciona. Vull dir que l’emoció acaba sent el carburant.

—De totes les crítiques que li han fet, alguna l’ha fet sentir en particular malament?

—Que ens diguin vividors, traïdors, botiflers...

—I d’alguna persona en concret?

—Sí. Hi ha casos que m’han dolgut molt. Però no sóc una persona ressentida.

—Pel que fa a les municipals, ERC ja ha dit que no pactarà amb els partits del 155 a Barcelona, entre els quals, és clar, hi ha el PSC. En canvi, en molts municipis del Principat, i qui sap si també a Barcelona, aquest pacte podria ser imprescindible per evitar governs del PP i de Ciutadans...

—A Espanya, ERC som la garantia que no hi hagi una solució que és la que patrocinarà la Caixa, el Banc de Sabadell, Foment del Treball i l’IBEX: un pacte PSOE-Ciutadans. Faran tot el possible perquè hi hagi aquest pacte. Per tant, si Catalunya es planta, serà més difícil que ho facin. Després, a nivell municipal, en aquest camí hem d’intentar que no hi hagi gaires pedres grosses. Com més ajuntaments hi hagi governats per governs de coalició PSC-Ciutadans més difícil serà el camí. Nosaltres volem governs republicans, de front ampli, autodeterminacionista i d’esquerres. Hi ha el model Castelldefels, el model Badalona quan governava la Dolors Sabater, el model Sabadell...

—Per això dic que això és impossible si, tal com ha dit l’Ernest Maragall, no està disposat a pactar amb partits del 155, és a dir, amb el PSC.

—Nosaltres sempre hem dit el mateix: si volem fer aquest camí més ampli amb gent diferent, d’entrada ens hem d’entendre amb els qui més s’assemblin a nosaltres. Amb qui podem caminar junts malgrat les diferències? Amb els qui són favorables al referèndum i a la cohesió social. Ara, jo crec que és fonamental tenir un diàleg franc amb el PSC. Sempre ho he dit i m’han caigut hòsties de pertot. Entre més coses perquè amb el PSC podem defensar la immersió lingüística. El PSC forma part del triumvirat del 155 i representa per a nosaltres una profunda decepció. Malgrat tot, no és el mateix que PP i Ciutadans. El que no entenc és com sempre se’ns foten al damunt davant aquest raonament els nacionalistes quan ells, per exemple, governen la Diputació de Tarragona amb el PSC i ERC està a l’oposició! I dit això, crec que ERC és l’únic partit que pot governar a una banda de la plaça Sant Jaume amb els nacionalistes i a l’altra en un Govern republicà d’ampli espectre. Jo, de fet, el que voldria és un ajuntament de front ampli.

—Quan parla de front ampli, de qui parla concretament?

—Dels comuns i de l’espai del Puigdemont.

Atesa la situació actual, Pedro Sánchez és el millor president possible per a l’Estat espanyol?

—No sabem quin PSOE ens trobarem: si el de la Susana Díaz, el Javier Lambán i l’Emiliano García-Page o el d’altres persones que, d’alguna manera, saben que això només es pot resoldre democràticament. Quin preu paga la democràcia espanyola si no resol democràticament aquest conflicte? La democràcia espanyola cada vegada té menys qualitat. Jo un dia explicava que la democràcia europea es va construir amb materials de primera qualitat, que era la victòria sobre el nazisme. Aquí, els materials eren producte de la Transició: d’un pacte entre franquistes i demòcrates. Per tant, la democràcia espanyola és reconeguda arreu del món? Sí. Però és una democràcia low cost.

—Parla del sector més jacobí del PSOE, si bé Sánchez ha col·locat els seus a les llistes al Congrés.

—Nosaltres, ERC, posarem damunt la taula l’autodeterminació. No nosaltres, sinó la societat catalana. Li ho deia l’altre dia al senyor Sánchez en l’últim debat: l’autodeterminació ha vingut per quedar-se. Ara, podem decidir deixar-ho per als nostres fills. Però això no té retorn. Per això fa riure, és reduccionista dir que Catalunya mai no serà independent amb el PSOE governant.

—Li diré uns quants noms i vostè em respon amb una frase curta. El primer, Carles Puigdemont.

—Durant tota la campanya del juny de 2016 vaig ser l’únic que en tots els mítings d’ERC sempre vaig demanar un aplaudiment per a Carles Puigdemont.

—Oriol Junqueras.

—Treballaré perquè sigui el president de la República catalana.

—Marta Rovira.

—Una excel·lent persona i crec que ha estat la veu de la determinació. La determinació d’ERC no s’entendria sense la seva voluntat i claredat.

—Carme Forcadell.

—Per a mi és l’honestedat, el patriotisme. És de les persones que més admiro.

—Raül Romeva.

—És la personificació de la intel·ligència estratègica.

—Pere Aragonès.

—És un excel·lent gestor i justament això amaga la seva gran formació ideològica.

—Dolors Bassa.

—És el sindicalisme dolç. Se’m fa difícil, perquè que vaig a veure-la i la trobo tan entranyable... És l’antidivisió.

—Miquel Iceta.

—Una persona molt intel·ligent, però tinc la impressió que de vegades relativitza i flexibilitza massa allò que haurien de ser principis. M’ha dolgut molt que no hagi separat la crítica radical i contundent dels nostres posicionaments amb l’exercici de la solidaritat envers els presos. Crec que és prou bona persona perquè estigui sorprès que no s’hagi mullat.

—Artur Mas.

—Crec que el procés l’ha obligat a reconstruir-se, i això no deu ser fàcil.

—Per últim, Quim Torra.

—Em consta que és una bona persona i em dol que se’l malinterpreti tant per alguns dels seus escrits. És una persona amb ideals i amb una praxi política que no comparteixo del tot.

—I per acabar: què és abans, republicà, d’esquerres o independentista?

—Primer de tot em considero una persona republicana. Soc d’esquerres i transitòriament independentista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.