David Bonvehí: «Estic en contra de les desobediències que són simples gestos»

Vostè, que va entrar a Convergència de ben jove, ara lidera el partit hereu en una situació convulsa. Anhela aquells temps de menys tensió política?

—Anhelo quan era regidor i alcalde de Fonollosa. Eren temps en què es vivia la política molt intensament des del servei públic més quotidià.

—Treballava amb més tranquil·litat que ara?

—Ho feia de manera no professional, mantenint la meva feina. La política era un hobby per servir la gent.

—Feia d’advocat.

—Advocat de cooperatives. Va ser una època molt maca, perquè vam fer grans operacions, com ara Llet Nostra, una agrupació de cooperatives de llet; una altra agrupació de gent que fa arròs al delta de l’Ebre; cooperatives de vi, d’oli... Una època molt maca.

—Qui o què el va fer entrar en política?

—Va ser casual. El meu pare anava a la llista de Convergència i Unió del meu poble i jo hi vaig entrar de suplent. Després de mig any convuls vaig acabar d’alcalde.

—És vostè independentista des de sempre?

—Sí. Des de ben jovenet era un independentista convençut. Amb el temps vaig evolucionar també cap a tesis nacionalistes. Al principi fins i tot no era votant de Convergència i Unió, per considerar que no era un partit suficientment independentista.

—I a qui votava?

—A Esquerra Republicana.

—Curiosament, ara no són gaires els qui l’acusen a vostè de voler reconduir el PDeCAT cap a l’autonomisme característic de l’antiga Convergència.

—Sí, però això no és gens creïble. Si un país s’ha transformat seguint la societat catalana, hem estat nosaltres. Des de tesis molt pragmàtiques hem anat creant estructures d’Estat, de mica en mica, fins que va arribar un moment en què vam considerar que la situació amb l’Estat no portava a enlloc. La sentència de l’Estatut (2010) ho va fer molt evident i a partir d’allà, si un partit s’ha posat al costat del sobiranisme i l’independentisme del nou temps, hem estat nosaltres. Per tant, aquesta acusació no està gens fundada.

—El cert és que l’abril del 2017 en un àudio se’l sentia suggerint un possible cop de timó del partit cap a l’autonomisme si el procés independentista acabava fracassant.

—Aquesta va ser una conversa privada amb militants del partit en què jo dibuixava tres escenaris quan em preguntaven pel futur, quan el president Puigdemont va dir que no es tornaria a presentar de candidat a la Generalitat. Jo hi exposava que l’ideal era que després del referèndum, si avançàvem en el procés, havíem de trobar un president que representés un independentisme molt convençut, però que si perdíem el referèndum, havíem de tornar a tesis de més enrere i trobar un candidat més semblant a la primera Convergència. Jo vaig fer aquestes reflexions de manera honesta amb els associats i recordo aquells dies tan complicats personalment, perquè se’m va titllar de moltes coses que crec que qui coneix la meva trajectòria sap que no són certes. Soc una persona molt racional i intento sempre analitzar tots els escenaris.

—Contemplava llavors el possible escenari que el procés fracassara. Ha fracassat?

—No. No ha fracassat. Crec que ha fracassat una visió que molts defensàvem, que només amb lleis democràtiques i resolucions al Parlament ens en sortiríem. I hem vist que, malgrat la legitimitat, la majoria parlamentària i la confrontació democràtica amb l’Estat, no podem avançar només amb això. I per tant, ara, l’independentisme ha de fer una acció molt més contundent des del Govern, ha de crear moltes més estructures d’Estat, hem de ser més hàbils i hem de tenir l’ajuda de la societat civil i fer més xarxa territorial. Això no només passa pels polítics: és una gran operació de país. Crec que l’independentisme ho ha fet bé des del 2012; jo estic molt content d’haver estat al Parlament. Però és evident que només amb lleis al Parlament no podrem aconseguir la independència a curt termini.

—Però vostè parla d’una estratègia que és més a llarg termini.

—Sí. Segurament, aconseguir la independència en 18 mesos, tal com ens vam comprometre el 2015, hem de dir que no és possible, vista la reacció de l’Estat. Però sí que crec que el moviment independentista és imparable i d’aquí un temps, segurament no a llarg termini però sí a mitjà, veig moltes possibilitats que pugui sortir bé.

—I la confrontació és viable?

—La confrontació democràtica sí. Les legitimitats en les diferents institucions hi seran. Crec que hi haurà majories dels ajuntaments on governaran els qui creuen en un país independent. També al Congrés crec que hi haurà majoria de l’independentisme entre els diputats catalans. Crec que la confrontació democràtica, per tant, està assegurada. Pel que fa a altres tipus de confrontació, reclamo a la societat civil i als partits que analitzem si hi estem preparats i quins costos tindríem. Cal analitzar les conseqüències i si tenim les forces suficients per exercir-la.

—Creu que ara no existeix aquesta força?

—Crec que des del món de l’economia, l’empresarial, el món associatiu i el sindical han d’analitzar les situacions i hem de ser honestos amb nosaltres mateixos. Cada cop que plantegem una confrontació que afecta la vida dels ciutadans hem de veure si els actors hi estan d’acord. Sempre poso el mateix exemple: fer una aturada de país sense que el món patronal i sindical hi estigui d’acord ho veig com una simple proclama sense viabilitat. Per això demano que els diferents actors s’involucrin en aquestes confrontacions sectorials, que entenc que ara hi ha gent que les planteja de manera més decidida.

—I pel que fa a la desobediència civil i institucional, com ho veu?

—Sobre aquesta part s’escriu i s’estudien moltes coses. La desobediència pot ser una forma d’actuació validada internacionalment, i determinats tipus de desobediències poden servir per avançar i són justes. Estic en contra, això sí, de les desobediències que són simples gestos i que no tenen conseqüències.

—Parlem ara del seu partit. Les bases del PDeCAT exploren una confluència amb Junts per Catalunya. Creu que aquesta seria una bona opció?

—Crec que el PDeCAT ho va fer bé en els moments excepcionals, quan alguns van anar a l’exili i altres van ser empresonats. Llavors es va fer una operació de país que va ser Junts per Catalunya. Ho vam idear perquè hi hagués una llista unitària amb Esquerra Republicana, amb la CUP i amb tothom. En aquelles eleccions no va poder ser, però aquella candidatura de país va ser un encert. Què passa? Que aquell moment excepcional s’està allargant. I com que dura, ens hi hem d’adaptar, perquè crec que va per llarg. I jo demano que el meu partit decideixi si vol conviure amb aquesta excepcionalitat o si ens hem d’adequar als nous temps. Crec que és necessari un partit per fer política. Crec que el PDeCAT és vàlid, però potser s’ha d’adequar a l’excepcionalitat i s’ha de transformar en JxCat o evolucionar cap a JxCat, que ho veig bé. Però això ho hem d’acordar. Perquè és evident que sovint volem actuar com un partit normal quan estem en una situació d’excepcionalitat. Això és el que no lliga. I com que la situació d’excepcionalitat s’allarga, si l’excepcionalitat passa per evolucionar cap a JxCat hi estic d’acord si la gent del meu partit ho vol.

—Això significaria la dissolució del PDeCAT dins de JxCat?

—Hi poden haver mil interpretacions. Jo, que vaig fer el pas de Convergència al PDeCAT, prefereixo que no hi hagi dissolució. L’eina, el PDeCAT, la tenim. I si de cas s’ha de transformar, no dissoldre’s. Perquè dissoldre una cosa, segons la meva experiència, no és positiu. Si vols sumar més gent, el que no has de fer és dissoldre el que tens. És evident que la gent nova que hi vingués haurà d’estar en igualtat de condicions que la resta i que el resultat fos un nom nou o una manera diferent d’organitzar les coses. Però allò de dissoldre ho vam fer amb Convergència i crec que no ho vam encertar. I crec que és important que part de la gent que ara està al PDeCAT no es quedi pel camí. Si dissols el PDeCAT, això pot passar. I no ho comparteixo.

—Des de la Crida Nacional s’ha demanat que el PDeCAT es dissolga en favor de la mateixa Crida.

—No estic d’acord amb aquesta tesi. Hi ha un substrat de gent que se sent identificat en major o menor mesura amb la manera de fer del PDeCAT. I després, per la meva pròpia experiència, dissoldre coses no és mai cap solució. És normal que hi hagi gent que vulgui fer un projecte nou sense cap lligam amb el passat. Però crec que els 40 anys d’història del meu projecte polític tenen més èxits que fracassos. Hi ha gent que això no ho comparteix i ho respecto.

—La Crida necessita més el PDeCAT o el PDeCAT necessita més la Crida?

—No és aquesta la qüestió. Les persones i els instruments estem de pas, però un partit com el meu, amb tanta gent vinculada a nivell local, amb tanta estructura, alcaldes i regidors... si es vol construir un projecte útil, crec que el PDeCAT s’ha de tenir present. La Crida ha portat aire fresc, nous lideratges. I hauríem de veure la manera que ningú es quedés pel camí. No sabria dir-te qui necessita més a qui. No porta enlloc plantejar-ho en aquests termes. Crec que el PDeCAT és un instrument prou valuós perquè no es dissolgui i lluitaré perquè així sigui amb totes les meves forces.

—El dia 21 hi ha unes jornades a Poblet convocades pels díscols del PDeCAT. Té previst anar-hi?

—No. No estan organitzades des del PDeCAT. Mai no formaré un partit nou si no és d’acord amb la gent del meu partit. Dec lleialtat al meu partit.

—Tem que aquestes jornades servisquen per formar un partit nou?

—Ho desconec. Les reflexions que s’hi puguin fer seran interessants, però demano a la gent del PDeCAT que hi participi que no intentin fer un instrument nou a fora del partit, perquè estic segur que dins hi podem cabre tots.

—Té por, per tant, d’una possible escissió?

—Por no és la paraula, però lluito cada dia perquè tothom càpiga al meu partit i ningú faci partits a fora. Cada cop que un associat se’n va a altres organitzacions polítiques a mi em sap molt de greu i ho veig com un fracàs.

—S’està complicant cada cop més aquesta lluita?

—Sí. Perquè hem viscut moments molt convulsos i hem hagut de conviure amb una excepcionalitat molt gran, amb un passat molt important, amb un futur que cal dibuixar de forma diferent del passat, amb uns lideratges diversos i diferents entre ells... I el partit que represento ha patit aquestes tensions. També al cap d’un any de ser-ne president i un any i mig després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 trobo gent que diu que ha valgut la pena aguantar l’instrument i que ara s’ha de repensar, però que valoren que l’eina s’hagi mantingut. I trobo més gent que diu que cal repensar l’eina que, potser, modificar-la.

—Pensa que van ser un error decisions com ara la d’excloure de les llistes polítics com Jordi Xuclà o Carles Campuzano?

—No. Ho vam fer democràticament i a través d’un procés intern. Jo els considero persones de primera vàlua. Tots dos eren els diputats amb més experiència que teníem, però tenim uns estatuts que ens marquen que els candidats del PDeCAT es decidiran territorialment i en aquests estatuts, més de tres legislatures, en una cambra legislativa, vam dir que no hi seríem. Són gent amb molta experiència, amb molts anys de carrera, i el mateix mecanisme del partit feia bastant improbable que poguessin repetir. Ara, si em preguntes si m’agradaria que Carles Campuzano hagués continuat fent política de primer nivell amb nosaltres, et diria que sí. No ha pogut ser, però hi mantinc contacte permanent i, d’alguna manera, m’agradaria que continués fent política.

—Creu que Artur Mas podria ajudar a pacificar el partit o a cohesionar-lo?

—Artur Mas és un referent, igual que Carles Puigdemont. Amb el president Mas mantenim contacte continu. És una persona que representa millor que ningú l’evolució del nostre partit i en el futur ha de ser en aquest projecte polític. Jo li demano que s’hi involucri al màxim que pugui per intentar ser un puntal.

—Li agradaria que tornara a agafar càrrecs de responsabilitat a dins del partit o a les llistes?

—Ho ha de decidir ell. Ell diu que no. Agafar càrrecs de responsabilitat al partit o a nivell institucional s’ha de fer de manera interna i democràtica, amb votacions. Crec que la majoria d’associats creurien que ha de tenir un paper important.

—Vostè veuria bé que el futur de JxCat estiguera liderat per una bicefàlia entre Carles Puigdemont i Artur Mas?

—Són, sens dubte, els nostres dos líders. Quan vaig entrar com a secretari d’organització del PDeCAT sempre deia que el partit era un fill d’Artur Mas i Carles Puigdemont. Ho continuo creient. Tant de bo siguin els màxims referents d’aquest projecte.

—Canviant de partit, en una entrevista recent Europa Press deia que Esquerra Republicana “abraça tesis convergents”. En què es basava?

—Segurament l’expressió no va ser la més encertada. Venia a dir que en aquest últim any hem viscut una certa desorientació, perquè ERC ha fet alguns discursos amb tesis més moderades que històricament havia defensat, més aviat, CiU. Això ha causat certa desorientació en el món sobiranista. També dic que ERC té tot el dret a tenir aquest nou horitzó. Però els que vam estar a dins l’octubre del 2017 sabem que el que deia ERC llavors no és el que diu ara. Ara, tinc tot el respecte per ERC. Estic segur que la independència d’aquest país no es pot fer sense ERC. Tinc bona relació amb els seus dirigents. Pel que fa al territori, ens hem entès molt bé. Però els líders del partit també hem de poder reflexionar en veu alta.

—I el PDeCAT, abraça tesis convergents?

—No. El PDeCAT vol ser un partit que va des de gent convergent fins a gent que ha arribat a l’independentisme els últims anys de manera molt convençuda. Volem acollir gent independentista i gent que vol la independència, sí, però de manera més raonada i pausada. Volem un partit transversal.

—Abans deia que va ser un error dissoldre Convergència.

—Des del meu punt de vista, sí.

—Per què?

—Perquè un partit que ha fet tant per Catalunya, per l’actuació de persones concretes, per molt importants que fossin... L’eina era tan potent que l’hauríem d’haver intentat mantenir. Ho dic des de la perspectiva. Jo soc dels qui va apostar per fer una eina nova. I en soc responsable. Però crec que en l’imaginari col·lectiu, en l’imaginari del país, una eina com Convergència era una gran eina i potser no n’havíem de fer una de nova, sinó evolucionar la que teníem, que era Convergència. Sé que el matís és petit, però crec que per reivindicar la història, el llegat, per saber d’on vens, hauria estat més fàcil mantenir l’eina i fer-la evolucionar.

—Vostè manté contacte amb el president Jordi Pujol?

—Sí.

—I com veu ell la situació?

—Ell veu que el país ha canviat. Continua defensant que som un sol poble. Que necessitem un partit que vertebri, des de tesis sobiranistes, el màxim de gent de Catalunya. A ell li agradaria que l’esperit convergent, del PDeCAT i ara de JxCat, no es perdés. I em demana no perdre aquesta essència que ell defensa des de fa tants i tants anys.

—Canviant de tema, vostè deia abans que el seu partit manté una bona relació territorial amb Esquerra Republicana. En canvi, el pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona no s’ajusta a aquesta afirmació.

—A les diputacions i als ajuntaments de Lleida i Tarragona nosaltres, com a segon partit, hem ajudat perquè ERC hi governi. Per tant, no en teníem cap dubte. Però ens va entrar el dubte de què passaria a la Diputació de Barcelona havent vist el que havia passat a l’Ajuntament de Barcelona, amb el pacte entre comuns, socialistes i Manuel Valls. Nosaltres temíem que això es reproduís a la Diputació de Barcelona. És més: els últims dies vam tenir la certesa que això seria així. I vam intentar que no quedés només en mans unionistes. Així, vam arribar a un acord amb el PSC en què renunciava a fer un pacte com el de l’Ajuntament de Barcelona, i em va semblar que aquest pacte ens anava millor que no pas entregar-ho tot. Si al final el pacte de l’Ajuntament de Barcelona s’hauria reproduït a la Diputació, això no ho sabré mai. Tenia les sensacions i la certesa que sí. Però no podia saber el futur. I vaig esperar fins a l’últim moment. Faltaven quatre dies per acabar el termini, i va ser quan vam pactar amb els socialistes.

—Semblava que no el reproduirien, aquest pacte.

—No ho sé. Mai no vam tenir el compromís per escrit que jo demanava. I vam pensar que mantenir àrees importants com infraestructures, equipaments, carreteres, cultura o biblioteques de la Diputació en mans sobiranistes era millor que arriscar-nos que entrés Ciutadans en segons quines àrees. En termes de país ens va semblar que havíem d’intentar assegurar això. Si haguéssim tingut la certesa que això no passaria, és evident que l’acord amb ERC era molt més natural. Ells també van explorar altres vies perquè no estaven segurs. Tinc la tranquil·litat d’haver evitat un govern a la barcelonesa.

—Parla com si vostè haguera estat el principal artífex d’aquell pacte.

—Sí, sí. El vaig portar jo. I tot ho vaig fer de manera acordada amb JxCat i amb el president Puigdemont, com és obvi. S’ha demostrat que amb els socialistes vam fer aquesta operació a la Diputació per evitar el que havíem d’evitar, però el nostre soci a tot el país ha sigut ERC.

—No ha estat així en molts consells comarcals.

—Als consells comarcals la majoria dels pactes els hem fet amb ERC. És cert que a la demarcació de Barcelona, més que en altres territoris, actuem com a partit petit, de frontissa. I en alguns llocs hem apostat per ERC i en altres pel PSC. En tot cas, sempre hem intentat mantenir certa coherència amb el partit que li toca liderar els consells comarcals. També hi ha hagut episodis com una moció de censura que ens va fer ERC al Pallars Sobirà al cap d’un mes d’accedir-hi nosaltres. Però jo no ho miro com una operació de partit, sinó com una realitat comarcal. I s’ha d’entendre en aquest sentit.

—Carles Puigdemont va dubtar en algun moment si el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona era contraproduent?

—No. El que passa és que l’última setmana, amb tota la pressió mediàtica i amb algun petit gest dels comuns, que semblava que descartaven l’altra via, si haguéssim tingut més certeses, si ERC hagués revertit alguns pactes municipals amb el PSC o ens haguessin donat més arguments, segurament hauríem tingut més elements per arribar a un pacte. Però els gestos que demanàvem als comuns i els gestos d’ERC mai no es van concretar. I el president Puigdemont, com jo, vam viure molt a l’expectativa, molt conscients de les reaccions de segons quines entitats. Però ell, per sobre de tot, defensava que no podíem deixar la Diputació en mans d’un govern unionista. Tant de bo haguéssim tingut dos diputats més a la Diputació de Barcelona i haguéssim pogut pactar amb ERC.

—És contraproduent investir Núria Marín a la Diputació de Barcelona i rebutjar la investidura de Pedro Sánchez a Espanya?

—Quan vam fer la moció de censura a Madrid en vam ser part activa. I ens hauria agradat que les coses anessin de manera diferent i que no haguéssim hagut de votar no. Però és que no hi ha altra opció. No és responsabilitat nostra, més aviat de Pedro Sánchez, que sembla que vol que votem que no. Per tant, si Sánchez hagués fet el que havia de fer quant a Catalunya, a hores d’ara no votaríem en contra de la seva investidura.

—Però l’argument d’evitar un mal major que s’utilitza per a la Diputació també es podria fer servir al Congrés dels Diputats, no?

—Totalment d’acord. Però és que el mal major a la Diputació era que en polítiques que nosaltres considerem cabdals com ara les infraestructures, la cultura i el desenvolupament territorial del nostre país el sobiranisme hi havia d’estar present. En aquest any i mig, Pedro Sánchez ens ha demostrat que és molt poc diferent del govern que teníem abans. Si ell hagués demostrat el contrari amb un petit gest, podríem estar més en condicions de dir que el mal major és més el PP que ell. Però no hi ha elements per pensar-ho.

—Pel que fa a la Diada, els alts càrrecs polítics no han estat convidats pels organitzadors. Vostè hi anirà?

—Hi aniré molt convençut. Respecto el paper de l’Assemblea Nacional Catalana. Estic en contra que sovint cristal·litzem tota la tristor del moment que vivim contra els polítics: tots estem tristos i amb ganes d’avançar més. Però crec que els polítics, la societat civil i les entitats vam fer allò a què ens vam comprometre. I ara toca fer pinya, estar a la Diada i construir cadascú des del seu àmbit.

—Quina creu que ha de ser la resposta a una possible sentència condemnatòria del Tribunal Suprem i com creu que serà, ja que hi ha un ambient enrarit entre els partits?

—Crec que ho hem de pensar bé, perquè crec que la sentència serà dura. A nivell institucional haurem de fer accions. I crec que la societat civil haurà de rebutjar aquesta sentència. Nosaltres estem en ronda de contactes. Estem esperant que ens citi el president Torra com a partit i també altres entitats. Exposarem algunes idees i esperarem a veure si tots hi estem d’acord. Però crec que institucionalment caldrà fer alguna cosa i pel que fa a la societat civil, caldrà rebutjar la sentència.

—Quines són aquestes idees?

—Primer en parlarem amb ell. Crec que la qüestió no passa per convocar eleccions i crec que el Parlament de Catalunya, màxim òrgan de representació democràtica, s’haurà de posicionar en contra d’aquesta sentència. No entenc que alguns vulguin anar a noves eleccions quan, aparentment, estem enmig de la repressió i d’una situació que necessita mesos i anys per tornar a agafar la posició i emprendre accions més decidides. És cert que els Pressupostos són un escull. Defenso que s’aprovin encara que sigui amb esmenes i cedint. Si aquest n’és el preu, ho hem de fer: un govern ha de governar. Però d’aquí a convocar eleccions...

—Per acabar, va vostè sovint a Lledoners?

—Cada setmana.

—I què li traslladen els presos, en aquest sentit?

—Els presos creuen que no podem renunciar a l’objectiu. Que el que vam fer fins al 27 d’octubre és el que havíem de fer. Ells creuen en la política. Defensaven que, malgrat ser les principals víctimes de la repressió, si Pedro Sánchez es movia s’havien d’establir converses. És gent que està disposada a fer política a l’engròs. Aquest també és l’esperit del PDeCAT que jo reivindico. I per tant, hi ha molta sintonia amb ells. Però ells també diuen que mai no deixem l’objectiu, que mai no reculem. Perquè hi ha una immensa majoria de gent a Catalunya que no vol renunciar a la independència.