Fa un dia esplèndid i els assistents a l’esmorzar de l’Escola Mare Nostrum en són testimonis. A diferència de tot just fa un any, quan els paraigües inundaven els carrers de Barcelona, l’avinguda Valldaura, a la zona alta de la capital catalana, somriu gràcies a un temps més primaveral que de tardor. A les 11.30, a l’escola Mare Nostrum celebraven un esmorzar commemoratiu. Calia celebrar que encara hi eren. Malgrat que l’any passat, i de manera inesperada, les tristes imatges que es produïren al centre donaren la volta al món. La policia nacional va poder accedir al col·legi per furtar les urnes i anul·lar, el definitiva, la funció electoral d’aquest centre.
Un any després d’allò, el col·legi llueix un cartell amb què reivindiquen que al Mare Nostrum “s’ensenya a pensar i no a què pensar”. Dos centenars de veïns s’han reunit en una jornada agradable i emotiva. Els veïns que es van autoorganitzar per fer possible el referèndum encara mantenen el grup de whatsapp obert. S’hi comuniquen i organitzen moments com els de l’any passat i els d’enguany. “Aquell dia el vam viure com a tot arreu”, diu Pilar, mare d’un alumne del centre. “Hi érem des de divendres, tothom duia sopar per compartir”.
Però a les 9 del matí del diumenge dia 1 d’octubre de l’any passat, aquesta escola ja no era com totes. La Mare Nostrum vivia la repressió, que va arribar a determinats centres en molts casos triats a l’atzar. Especialment vulnerables eren els que tenien pati i feien més fàcil l’assalt policial. Quan la Policia Nacional va fer acte de presència, encara no havien iniciat la votació. Internet els fallava i no el van poder arribar a posar en marxa. Amb una noia i una dona lesionades de la cama i del peu, en mitja hora van tancar el col·legi. El cens universal, però, els va salvar la papereta. Les escoles del voltant s’omplien de gent per votar i per protegir-les d’una més que previsible actuació policial. De fet, al districte d’Horta-Guinardó, on més col·legis van ser atacats, aquests van tancar cap a les set de la vesprada per evitar la sostracció de vots i, en definitiva, que tot se n’anara en orris. El FEDAC Horta, ubicat al proper carrer Campoamor, va ser el refugi improvisat de molts veïns i veïnes.
Pilar recorda amb especial emoció el moment de la pluja caient sobre mans alçades dels votants i els uniformes dels antiavalots. També la decisió de la gent jove, “que els mirava a la cara, de tu a tu”. “Hem fet una gran comunitat”, diu Francesc, un veí del barri present en aquella jornada. “La unió que hi ha entre els veïns serà per sempre”. Tot just a tocar del centre, un espai ampli serveix perquè els més grans de la zona juguen a petanca. Els bars són plens el diumenge en aquest barri de gent senzilla i humil, protagonistes d’una jornada històrica.
Més a sota de la ciutat, al barri de Gràcia, l’Escola Josep Maria Jujol va ser una altra de les grans protagonistes durant la jornada de l’any passat. I no precisament per la repressió. Gràcia, un barri de tradició mobilitzadora, es preparava per a un dia d’esdeveniments incerts. Els periodistes de la CNN van estar plantats aquell dia d’avant l’escola Jujol per veure-ho i viure-ho. Es van trobar davant una escola plena, una autoorganització exemplar i amb la presència de Joaquim Forn, conseller d’Interior, que va anar a votar a mig matí entre aplaudiments i agraïments.
Un any després, al voltant de la Jujol se celebraven xerrades al mig del carrer, a la placeta de Sant Miquel, en què hi intervenien distintes personalitats -entre elles Liz Castro, històrica de l’Assemblea Nacional Catalana- per parlar sobre la situació dels presos polítics i les possibles actuacions de la ciutadania d’ara en endavant per trobar donar resposta a la repressió. Al col·loqui s’aprofundia en el significat del terme no violència, s’argumentava la idoneïtat de posar-lo en pràctica, es destacava el seu valor estratègic i es debatia, entre moltes més coses, de maneres d’eixamplar la base i de fer més mal a l’Estat. “No és tot per la pàtria, sinó tot per la pasta: no ens enganyem”, intervenia una veïna activa, exmilitant del PSUC, que animava el sobiranisme a fugir de les principals empreses matriu de l’Estat tal com les principals elèctriques, la banca o les telefòniques i accedir a companyies d’àmbit estrictament català. Al voltant, una sèrie de delegats internacionals procedents d’Irlanda, d’Escòcia i d’altres indrets es preparaven per intervenir a posteriori.
Passaven les hores i els actes es multiplicaven arreu de Barcelona i del Principat. Una de les escoles més tristament recordades era la Ramon Llull. A les 17.14 hores hi hauria l’inici d’una marxa que partiria d’aquesta escola, que patí també l’entrada de la Policia Nacional a través d’un ampli pati que aquest diumenge, un any després, obrien simbòlicament els alumnes. La marxa recorreria l’Eixample per parar en altres escoles que també recordaven l’efemèride. Entre els que s’hi sumaven hi havia Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC; o Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural.
Però la jornada era, sobretot, la dels ciutadans anònims. Els mateixos que des de la intranscendència van fer possible el referèndum. Per exemple Maria Lluïsa, jubilada i veïna del barri, que recorda l’1 d’octubre de 2017 com “un dels millors dies de la meva vida”. Ella mateixa reconeix -i ho transmet totalment- que cada vegada que en parla se li posen els pels de punta. “Aquell dia vam fer poble, vam fer barri, vam fer país. I la gent estava, està i estarà”. Maria Lluïsa va votar a l’Escola Mireia després que tancaren la Ramon Llull. La Mireia, de fet, era un dels punts per on passaria la marxa.
A prop hi havia també l’Escola dels Encants, que va servir de refugi per molts dels expulsats de la Ramon Llull. Maria té dos filles que estudien en aquesta escola. Ella és de Madrid, però parla un català perfecte. I sent l’1 d’octubre com “el dia més important”. “Es va demostrar la força de la gent, però democràticament va ser un dia dur”, reconeix. “Van usar la Constitució que tant defensen en contra de la gent i cal celebrar, precisament, que no ho oblidarem mai”. Maria, que ha crescut als voltants de l’estadi Vicente Calderón de Madrid, recorda que “aquesta no és una qüestió de catalans. Em sento espanyola, però és un tema democràtic”. Preguntada pels moments que destacaria d’aquell dia, recorda la gent gran i el moment en què va poder votar, quan no va evitar plorar. “Vaig patir un sentiment de trencament amb un Estat que els espanyols no mereixen. S’han aprofitat de les lleis per anar en contra de la gent!”, exclamava.
Per a Maria, com per a molts altres, la gran lliçó d’aquell dia és que “si la gent s’organitza i creu, les coses poden canviar. Cal que la gent s’empoderi i que els partits estiguin a l’alçada perquè això ja no s’atura: és imparable”.
La següent parada és a l’Escola Bressol El Tren de Fort Pienc, on la marxa s’atura per fer un cercle amb les pancartes i entonar un dels càntics més reiterats aquests dies: “1 d’octubre, ni oblit ni perdó”. Escoltant aquesta premissa i la de “vam votar, vam guanyar”, una placa és instal·lada al costat del nom del centre i de la plaça de Fort Pienc, que l’acull. “Aquí vam votar, aquí vam guanyar”, diu el nou cartell que seria penjat arreu, a les distintes escoles on es va exercir la votació. Quan es llegeix el manifest, algun dels voluntaris no pot evitar les llàgrimes de l’emoció.
A l’eixida d’aquesta parada ens atenen Rosa, Maria Clara i Núria. Les dues primeres volten la cinquantena mentre que Núria compta amb 23 anys. Coincideixen que l’1 d’octubre hi havia tensió, però no esperaven tanta violència. I recorden, especialment, l’anècdota d’una senyora de 90 anys. Eren a la Ramon Llull i davant l’onada repressiva es va optar per protegir els més vulnerables. Entre ells els més grans, que havien de ser apartats. “Però la senyora no va voler que l’amagaren, volia plantar cara!”, recorda Maria Clara. Totes tres van acudir a centres propers per votar i quan ho van fer van escoltar els aplaudiments satisfets de la gent que hi havia al col·legi. Núria, la més jove de les tres, es veu obligada per Rosa a recordar l’anècdota que va patir amb un antiavalot. Després de la malaurada actuació que va costar-li la visió d’un ull a Roger Español a l’Escola Ramon Llull, Núria es va apropar a un agent per recordar-li que l’ús d’aquells projectils amb què havien atacat estava prohibit a Catalunya. “No estamos en Cataluña, estamos en España”, li va respondre el policia.
Del Fort Pienc a l’Escola Mireia. Allí es col·loca una placa idèntica i un ram de flors. I ens atén Francesc, d’uns 70 anys, que va defensar l’Escola Tabor, a Sagrada Família, des de les 5 del matí. “Hi havia molta emoció entre la gent, també molta complicitat i un canguelo important”. Francesc explica que no van abandonar el centre fins passades les 10 de la nit. “Vam comprovar que no hi havia coincidència entre les persones que havien votat i el nombre de vots escrutats i vam haver de fer recompte”.
Segons Francesc, l’1 d’octubre va servir “per demostrar que un Estat fallit no atura un poble organitzat. L’Estat no va tenir el coratge d’acceptar una derrota humiliant”. Aquest veí de l’Eixample també destaca que ell no es va estranyar massa d’aquella actuació policial. “Vaig patir el franquisme a la universitat i tot això ha servit perquè la gent més jove es faci una idea de l’Estat on viuen”. Perquè, segons ell, “el franquisme és l’estat natural d’Espanya, no un període dictatorial. Espanya sempre ha actuat així quan ho ha necessitat”.
Després d’una parada a la cantonada que uneix Pau Claris amb el carrer de Casp, Esther, una de les que va patir la repressió a la Ramon Llull -on estudiava la seua neta-, fa esment també a l’actitud de l’Estat davant d’aquesta situació. Recorda l’Estatut anul·lat del 2006 com a precedent més evident de la situació actual i no s’oblida encara de les paraules d’Alfonso Guerra, ex número dos del PSOE, parlant del “raspall” pel qual passarien aquell text. “Va ser una humiliació”, diu, tot recordant que ella no era independentista.
Ester feia de voluntària a la Fort Pienc i recorda la inquietud del moment. “Ho teníem tot per votar, però a 500 metres estaven estomacant una escola”. La conclusió que trau de tot plegat és la diferència entre la gent i els partits quan fa balanç de l’aniversari de l’1 d’octubre. “Si els partits no s’espavilen els passarem per sobre. Els polítics estan més acostumats a manar que a governar, però això ja s’ha acabat”, diu decebuda amb l’any polític que ha transcorregut des del referèndum que ara compleix un any.
De camí, a l’Escola de la Concepció, en una nova parada, un periodista japonès acompanyat d’un intèrpret acaben la feina després d’haver seguit la marxa. Preguntats per com es viu allà el moment català, reconeixen que ha perdut actualitat, si bé tot just fa un any van seguir “molt atentament els fets entre l’1 i el 27 d’octubre”. Treballen per a l’agència Kyodo News i expliquen que han focalitzat els fets en la violència policial a l’hora d’explicar-los. Diuen que el que va ocórrer a Catalunya no han generat un gran debat a la societat japonesa ni ha provocat reaccions polítiques. Però admeten, també, que no imaginen una reacció policial similar al seu país en cap cas.
L’última parada del recorregut és a l’Institut Jaume Balmes, on es canta l’himne dels Segadors tot just abans d’iniciar la projecció de pel·lícules i documentals. Un dels pares allí presents recorda com després d’una actuació policial desmesurada en aquell centre, els presents recollien i observaven com tornaven les furgonetes de la Policia Nacional per ensenyar les armes antiavalots per dissoldre la gent que hi havia, ja sense possibilitats de votar allà. “Era una manera de recordar que encara estaven, que podien no marxar”.
Són veus de record, de nostàlgia, però sobretot de reivindicació d’una data que sempre restarà en les ments dels que la van viure. Una data sense la traducció política esperada per molts però que ha marcat, sens dubte, un abans i un després a Catalunya, que mai més tornarà a ser el que era abans de l’1 d’octubre del 2017.