11-S

Les veus de la Diada a la Rambla de Barcelona

Fem un passeig per la Rambla de Barcelona i preguntem als assistents de la Diada què pronostiquen els propers mesos a Catalunya. En resum, la sensació és clara: poca esperança en els polítics, molta confiança en el carrer.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després d’una nit i un matí de pluja intensa al cap i casal, el sol hi fa acte tímid de presència. Als carrers abunden les samarretes color blau turquesa de la Diada d’enguany. Les venen a 15 euros i el missatge és ben clar: ‘Objectiu independència’. Pocs, però, pensen que aquest objectiu es puga aconseguir a curt termini. Malgrat les proclames del president Quim Torra, qui situa aquesta Diada com el punt de partida de la resposta a les previsibles sentències condemnatòries del Tribunal Suprem i, aquestes reaccions, com una nova oportunitat per culminar la independència de Catalunya.

Josep i Camil han arribat ben prompte a Barcelona. Procedeixen de Granollers (Vallès Oriental) i Tordera (Maresme), i les seues parelles caminen davant d’ells. Auguren una Diada menys massiva que la de l’any passat, però culpen l’oratge d’aquesta possible davallada. No confien en cap solució per a Catalunya a curt termini, però assumeixen que «la feina, en bona part, és nostra». Estan segurs de poder contribuir anant a la manifestació per «aportar» el seu «granet». «T’ignoren, et critiquen, et maltracten i, al final guanyarem», diu Camil amb optimisme. Segons ell, actualment, l’independentisme català es troba en la fase de patir maltractament. La penúltima, per tant, segons les etapes que ell mateix contempla.

Som a l’alçada de Canaletes, la font on els aficionats del FC Barcelona acostumem a celebrar els èxits del club. Martí, recolzat en aquest petit monument, explica que ell ve a la Diada pels presos polítics. Malgrat el clima enrarit durant l’estiu, quan uns quants polítics van suggerir que no es manifestarien a Barcelona l’11 de setembre, ell sempre va tindre clar que hi aniria. Procedeix d’Esparreguera, localitat del Baix Llobregat, i diu no confiar en els polítics. Martí, que no falta a cap Diada des de la massiva del 2012 -com quasi tots els enquestats-, la primera organitzada per l’ANC quan l’entitat era presidida per l’avui empresonada Carme Forcadell, ara reconeix ser menys optimista que anys enrere.

Un poc més endavant, envoltat de turistes i també de grups de joves amb estelades penjades a l’esquena, està Lluís. És natural de Santpedor, municipi del Bages que també va veure nàixer Pep Guardiola. Passeja amb la seua dona i diu que tampoc no confia en els polítics. «Que ningú vagi a votar ja», demana. «Cal parar el país, pitjor no ens anirà». Aquesta és la seua fórmula, però lamenta que falta voluntat ciutadana per fer-la possible.

A l’Anoia, a una hora en transport públic des de Barcelona, hi ha el poble de Masquefa. Un dels seus 9.000 habitants és Jordi, que tampoc no falta a cap Diada des de la de 2012. No va tindre cap dubte que hi vindria a la d’enguany i és dels pocs que confia en els polítics. Si bé, reconeix que ho fa perquè «no ens queda altre remei».

Esther és de Tarragona i també tenia clar que hi acudiria. Lamenta que es va «crear el clima de tensió interessat aquest estiu envers la Diada», quan els pronòstics eren més aviat pessimistes pel que feia a l’assistència. «Potser era per reactivar la gent». El seu màxim desig és que els presos polítics abandonen les presons i diu que sí confia en els polítics «perquè és molt fàcil dir el contrari i, a més, en algú s’ha de confiar».

De fet, no hi ha cap enquestat que haja dubtat, al llarg de l’estiu, si assistiria o no a la Diada de 2019: tots ho tenien clar, malgrat el context enrarit i els retrets de certs actors polítics, especialment, cap a l’Assemblea Nacional Catalana. La majoria dels qüestionats no falten a cap Diada des de 2012, però Irene i Ramon, veïns del barri barceloní de les Corts, hi acudeixen des dels anys setanta. Enguany hi tornen a ser, malgrat que creuen que la situació no es resoldrà i no confiar en les proclames de Quim Torra quan declara que la sentència serà el desllorigador. I tot i aquest escepticisme, diuen confiar en els polítics, malgrat que aquests, pensen, «no tenen gaires possibilitats de trobar cap solució». Lamenten que els dirigents «han pecat d’ingenuïtat» i que és des dels carrers des d’on sorgirà la resposta. «Som nosaltres els qui millor ho hem fet sempre».

Una altra parella que assisteix a la Diada és la formada per Mercè i Jordi, que han viatjat a Barcelona des de Sabadell. Ells, constants també des del 2012, lamenten que «els polítics no estan a l’alçada: per això la gent és tan important». La parella, que seu amb la resta de la família al final de la Rambla, a la part que connecta amb plaça Catalunya, no pronostiquen que aquesta Diada siga menys massiva que la de 2018.

Més abaix, al costat d’un quiosc de souvenirs tristament adaptat al turisme massiu, estan Maria i Maria Àngels, del barri barceloní del Guinardó. Asseguren que si venen és pels presos, no pels dirigents polítics, i que mai no van dubtar que hi assistirien. No creuen en l’optimisme de Quim Torra envers la resposta a la sentència com a element introductori per fer possible la independència. De fet, pensen que les possibilitats per aconseguir-la s’han difuminat per culpa dels «interessos de partit».

A prop d’ells hi ha una parella de joves que procedeixen de Sant Feliu de Llobregat. Qui parla és Francesc, que no deu tindre més de 20 anys, i lamenta que el tren que els ha dut fins Barcelona estava «més buit que l’any passat». Escèptic amb els governants, se’n recorda del seu avi quan ve a la Diada. «Ell hi voldria estar reclamant la independència».

Per últim, un grup procedent d’Isona i Conca Dellà, al Pallars Jussà, és liderat per Marisol, qui els últims anys ha anat a totes les Diades i a les manifestacions celebrades a Brussel·les, Madrid o Estrasburg. Mai no va dubtar que vindria enguany a Barcelona. Ho fa perquè creu en el poble, no en els polítics, «que han de pensar menys en la poltrona».

Aquestes són les sensacions de distintes persones que caminaven l’11 de setembre per la Rambla de Barcelona per manifestar-se a la vesprada. Persones que no esdevenen cap representació de res, atès que serien centenars de milers les que ocuparien els carrers adjacents a la plaça Espanya. Però que serveixen per prendre el pols al carrer, indiscutible protagonista en cada jornada reivindicativa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.