—Vostè és fill d'Artana i hi viu. És un dels municipis més afectats per l'incendi de la Vall d'Uixó. Quin és el paisatge que tenen ara mateix?
—Quan surts de casa veus cremat per tot arreu. Pràcticament el cent per cent del terme s'ha cremat. Hi ha una sensació de tristor i pena per tot arreu perquè és el paisatge que ens acompanya a cada hora.
Va ser tot molt ràpid. Des que vam veure el fum a la Vall d'Uixó que teníem l'ai al cor. I de sobte, al puntal, van aparèixer unes flames que feien quinze o vint metres. Allí ja vam prendre consciència que aquest foc no seria com altres i no es podria apagar.
L'evacuació la vaig passar a Vila-real, a casa de la meua filla, però no podies fer res perquè al cap tenia Artana i el que podia estar passant. Jo estava a Vila-real, però el pensament estava en un altre lloc.
—Vostè va ser impulsor i president de la Societat d'Amics de la Serra Espadà, què va nàixer a principis de la dècada dels noranta per defensar la Serra d'Espadà. Des d'aleshores han desenvolupat moltes iniciatives: voluntariat ambiental en prevenció d'incendis forestals; manteniment de senders; jornades de sensibilització i educació ambiental; jornades de formació al voltant dels recursos naturals. Què significa per a la Societat aquest incendi, que ha calcinat un total de 9.568 hectàrees?
«Hi ha una sensació de tristor i pena per tot arreu perquè el paisatge de l'incendi ens acompanya a cada hora»
—Significa, sobretot, un treball perdut. Tant de temps treballant per la integritat i la millora de la serra se n'ha anat en orris. Des de la Societat d'Amics de la Serra d'Espadà hem treballat durant molt de temps per generar consciència sobre el valor mediambiental del nostre ecosistema. Al marge del terreny cremant dins el parc, hi ha moltes zones d'alt valor ambiental que també s'han vist afectades per l'incendi. Penso en zones d'Onda, Vilavella, Betxí o Nules, on s'ha cremat Font de Cabres, que és una zona molt valuosa des del punt de vista botànic, geològic i faunístic.
—Es posa molt d'èmfasi en el fet que 'només' el 12% de l'incendi ha afectat el parc natural, com si l'altre 88% no tinguera valor. Correm el risc d'enviar un missatge esbiaixat?
—Clar, hem de ser curosos en com expliquem les coses. Al remat, el parc natural no és altra cosa que una delimitació que hem posat els humans, però tot forma part del mateix ecosistema. El que s'ha cremat a la Vall, Nules o Betxí és tan important com el que s'ha cremat dins els límits del parc.
—Temien que un incendi com el que finalment ha succeït poguera passar?
—La preocupació hi era perquè vivim en el Mediterrani i el foc forma part del cicle de la natura. Ara bé, que haja resultat tan devastador provoca molta desolació.
Hi ha qui sosté que aquest incendi ha passat perquè el bosc està brut. Però no, el bosc està brut quan tirem brossa, plàstics... El problema que tenim -i que es té a tot arreu- és d'excés de massa forestal pel canvi en la forma de relacionar-nos amb els ecosistemes que ens envolten. Els nostres pares i iaios recollien llenya, pinyes; alimentaven els forns amb biomassa; es feia agricultura de muntanya, la qual cosa contribuïa a fer de mosaic entre el bosc i el municipi. Ara no hi ha discontinuïtats i això provoca que la flama avance sense aturador.
—Aquest és el quid de la qüestió. I vostè, quina solució hi veu?
—No hi ha solucions fàcils perquè, a hores d'ara, hi ha un problema molt complex amb els ecosistemes rurals perquè s'ha deixat de fer aprofitament que, en el passat, contribuïen a mantenir el bosc.
Per exemple, es podria recollir biomassa per fer pelets. L'anterior director del Parc Natural i jo mateixa, quan era president de la Junta Rectora del Parc, vam proposar fer un tallafoc a vint-i-cinc metres de banda i banda de les carreteres i les pistes forestals. I tota aquella massa forestal, dedicar-la a fer pelet. L'administració, però, va considerar que allò no era prioritari.
En tot cas, hi ha xicotetes coses que s'haurien de fer perquè no podem continuar com fins ara. Caldria, per exemple, subvencionar l'agricultura de muntanya. També fomentar el pasturatge. Una cabra consumeix al dia cinc quilos de biomassa. Amb mil cabres, tindries 5.000 quilos de biomassa consumida al dia.
Sé, però, que són solucions aparentment fàcils, però que no ho són en realitat. Per exemple, els pocs pastors que continuen en actiu, són gent gran que està a punt de jubilar-se.
«L'abandonament de terrenys que són propietat privada és un problema. Cal buscar-hi solucions»
—Un altre dels grans problemes és que el marge d'actuació de l'administració és molt limitat. El gruix dels terrenys abandonats són de propietaris privats.
—Sí, aquest és un gran problema i és difícil de resoldre. Caldria aplicar sistemes de compra de terres o bé convenis. A la Vall d'Almonacid han explorat models que consisteixen a inscriure's finques que ara són de propietari desconegut. Em sembla una molt bona idea perquè el que no pot ser és mantenir hectàrees i hectàrees de bosc sense cap tipus de manteniment.
—De la Serra d'Espadà es valora molt la surera, però les poques famílies que s'hi dediquen han tingut, els darrers anys, molts problemes per vendre el seu producte...
—No ho sé, això. Sí que sé de la importància que tenen les sureres de l'Espadà, perquè per trobar boscos semblants te n'has d'anar o a Andalusia o a l'Empordà. Per tant, seria important que l'administració habilitara ajudes per permetre la retirada del suro afectat. És important, tant des del punt de vista econòmic com de conservació mediambiental.
—Allà on hi ha un parc natural sol existir una tensió latent entre els qui fan usos tradicionals del territori i les normatives que s'hi apliquen, pel fet de ser un parc natural...
—Aquesta tensió existeix, però crec que és injustificada. Hi ha molts usos tradicionals que es permeten i es poden fer amb normalitat. Trobe que hi ha mantres que es repliquen constantment, però que, en realitat, no tenen cap fonament.
Hi ha aquesta cosa de voler llançar als ecologistes a la foguera que jo no compartisc en absolut. Ha sigut gràcies al moviment ecologista que avui hi ha la consciència que hi ha sobre la preservació del nostre entorn.
De fet, de tot aquest incendi només puc traure una cosa positiva: la consternació generalitzada que hi ha. Crec que de la indiferència de fa un temps, hem passat a la consciència del valor que tenen els ecosistemes naturals.
—El govern valencià va anunciar dimecres, en coordinació amb els ajuntaments, un pla de recuperació de l'entorn de la Serra d'Espadà, que preveu la reparació d'infraestructures de prevenció d'incendis i d'espais naturals i recreatius. Què n'espereu?
—No puc dir molt. Esperem que hi haja ajudes i que les aprofiten els qui les han d'aprofitar. El pla de recuperació, a parer meu, passa, sobretot, per la naturalesa. Ara és molt desolador vore-ho tot negre i és normal que hi haja preocupació.
Però cal donar temps als arbres. Tinc esperança que les sureres, les carrasques o el llentiscles, que són rebrotadors, afloraran a la primavera. Respecte de les zones calcàries, on predomina el pi, confio que en el termini de vint anys estaran en una situació acceptable. I també em preocupa, clar, la recuperació de la fauna, que probablement tardarà un poc més perquè l'impacte ha estat molt gran.
Estic disgustat per la magnitud de l'incendi, però preferisc ser optimista. La preocupació de la gent en general pel Parc em fa pensar que alguna cosa ha canviat.
—Pensa que es podria haver fet més per controlar aquest incendi?
—Si que crec que no es va aprofitar el primer moment per estabilitzar el foc, perquè això ens hauria evitat la seua expansió. Quan el foc és ingestionable, passa el que passa.
Dit això, m'agradaria expressar el meu agraïment a totes forces d'extinció, policies i guàrdies civils. També a tots els municipis que han mobilitzat els seus recursos per acollir els veïns dels pobles evacuats per l'incendi.