Escolta, Espanya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’oda a Espanya de Joan Maragall, publicada el 1898 en plena desfeta colonial, representa com d’històrica és l’actitud obcecada de l’Estat  i la intencionada manca de solucions per resoldre una qüestió nacional que molts altres països han sabut equilibrar amb cap més instrument que el de la voluntat. Al número que teniu entre les mans podeu llegir l’experiència d’un viatge a Madrid per escoltar les persones que, malgrat tot, des de la capital de l’Estat, aposten pel dret a decidir. Tot en un ambient hostil que els margina i que els converteix en, gairebé, una excepció criminal a ulls de la intel·lectualitat espanyola dominant i excloent.

No ve de nou, res d’això. Joan Maragall, com molts altres, va ser ignorat malgrat expressar-se amb to conciliador. Més d’un segle després no han canviat fons ni formes. Preocupa que les mateixes elits confrontadores es perpetuen en la política i les institucions espanyoles més determinants. Però alarma, sobretot, la connivència d’una part important de l’esquerra espanyola. Tal com destaca el filòsof Javier Sádaba en una entrevista inclosa en aquesta edició, a ell no el sorprèn gaire el fet que, “de la Transició ençà, l’esquerra ha estat molt benèvola. S’ha sabut integrar la mar de bé en l’establishment”. Prova d’això és l’argument que donava al web d’EL TEMPS Isabelo Herreros, president de la Fundació Manuel Azaña, qui recordava que el discurs de Felip VI el 3 d’octubre de l’any passat contra Catalunya va ser ben rebut a Espanya pel fet que el PSOE, qui podria haver-lo qüestionat, “ha estat el partit que més ha fet per consolidar la monarquia” i, per tant, “l’estat de coses”.

Tot això contribueix a generar una reacció gairebé unànime d’Espanya contra Catalunya basada més aviat en prejudicis, en plena incomprensió, només favorable als interessos de les elits. Una reacció que sovint, i malauradament, condiciona les actituds de la gran major part de l’esquerra espanyola. Una reacció irresponsable que, per sort, té els seus grans contrapesos. Cal recordar, en aquest cas, la tasca de Podem, que des del primer moment es va posicionar a favor del dret a decidir de Catalunya. La postura, de segur, l’ha perjudicat electoralment. Però alhora suposa una llum enmig de tanta foscor, de tant silenci i de tanta repressió inexplicablement justificada per uns governants i polítics que s’autoanomenen demòcrates i, sovint, d’esquerres.

Els espanyols favorables al dret a decidir, a denunciar qualsevol excés polític contra Catalunya o a donar suport a qualsevol anhel català, doncs, sempre han estat una excepció. No cal sinó recordar la campanya “Televisió sense fronteres”, impulsada per Acció Cultural del País Valencià per aprovar un decret llei estatal per tal que les televisions públiques d’àmbit autonòmic gaudiren d’emissió recíproca als territoris de llengua compartida. Malgrat les 651.000 signatures recollides arreu de l’Estat, només  Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, una excepció al si de l’antiga UCD, s’hi va posicionar a favor des de Madrid. I va alertar que ningú més ho faria. Enguany, els fills i les filles dels presos polítics Jordi Sànchez, Jordi Turull i Quim Forn han mirat de reunir veus d’intel·lectuals espanyols perquè condemnen la situació d’excepcionalitat que viu el país. Gairebé tots s’hi han negat i el projecte que hi havia pensat en aquest sentit no s’ha pogut tirar endavant.

Les excepcions, per tant, són un exemple de valentia que cal agrair.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps