Que Compromís ha esdevingut un actor clau a la política valenciana és un fet indiscutible. Lluny queden els temps en què l’objectiu era superar la fatídica barrera del 5% que dona accés a les Corts. La marca està ben consolidada. Ara bé, que la política actual és molt canviant i que aquests canvis es produeixen cada vegada més ràpidament també és una realitat incontrovertible.
En uns pocs anys, per exemple, Ciutadans va passar de liderar les enquestes a desaparèixer de facto, un senyor anomenat Pablo Casado va passar de liderar l’oposició a desaparèixer del mapa i un tal Pedro Sánchez, defenestrat pel seu partit, va recuperar el lideratge del PSOE un any després amb l’oposició manifesta i unànime de tot l’aparell. Ja fa més de vuit anys que és l’inquilí de La Moncloa gràcies al suport de formacions que abominava, com ara Podem, Junts o EH Bildu.
Compromís navega amb el vent a favor. El desgast del PSOE, molt afectada per la política espanyola, està revaloritzant les accions de la marca. Compromís és, com l’or, un valor refugi en temps de crisi. Quan decantar-se per la papereta socialista resulta més impopular, el votant progressista valencià disposa d’una opció alternativa prou sòlida que li garanteix la representativitat i unes polítiques en bona mesura homologables. Al capdavall, tant al Congrés com al Senat, Compromís s’ha erigit un dels socis més lleials del PSOE.
No obstant això, la coalició valencianista arriba al cicle electoral entrant amb un seguit d’enigmes que condicionen el seu creixement potencial. La capacitat o no de resoldre’s amb èxit determinarà com de gran és aquest marge de creixement.
La confecció de les llistes
A la ciutat de València ja s’ha comprovat el gir que està experimentant Compromís a l’hora de confeccionar les seues candidatures electorals. L’anunci de Mónica Oltra de presentar-se com a alcaldable ha alterat el modus operandi de la coalició. Quan ella va comunicar la seua predisposició a encapçalar la llista municipal, l’escenari d’unes primàries va quedar descartat. L’actual referent local, Papi Robles, li n’ha deixat via lliure però ha ralentit els terminis de proclamació. A més, Oltra ja ha deixat clara la seua intenció de dissenyar una candidatura a mida, amb els perfils interns i externs de la coalició que considere adients.
El desig explícit de l’exvicepresidenta de la Generalitat és «superar les sigles». Una voluntat que ha provocat incomoditat entre les files de Compromís. Si la força majoritària de la coalició (Més, l’antic Bloc) no amagava el seu recel pel paper preponderant que hi exercia Iniciativa del Poble Valencià (el partit en què milita Oltra), ara aquesta malfiança encara es multiplica. L’aspirant a l’alcaldia vol incloure-hi noms situats a l’òrbita de Podem, Esquerra Unida o d’alguns moviments cívics i associatius, cosa que genera inquietud entre els actuals regidors i assessors. Ningú no té el lloc garantit.
Més enllà del cas concret de València, sembla evident que les primàries obertes a la ciutadania entraran al bagul de la història. En el passat, el procés d’elaboració de les candidatures autonòmiques ja havia despertat malestar entre alguns sectors de la coalició. I no només per la fórmula escollida, amb unes quotes de presència reservades als diversos partits. Ara, aquell sistema participatiu, que delegava en els simpatitzants la confecció de les llistes, quedarà soterrat en favor d’un sistema més clàssic.
Els companys de viatge
Així com Mónica Oltra ha fet públic que vol comptar amb persones de formacions externes a Compromís, la situació tan complicada que travessen al País Valencià partits com Podem, Esquerra Unida o la gènesi de la pota valenciana de Sumar, tots ells extraparlamentaris, convida a pensar en termes de rendibilitat electoral. En aquest sentit, la possibilitat d’una candidatura autonòmica de Compromís oberta a més forces, una hipòtesi que molts integarants de l’antic Bloc sempre havien rebutjat perquè aigualia la franquícia pròpia, guanya partidaris així que s’aproxima el moment clau.
Si atruibuir el pes de cada facció de Compromís al si de la llista a les Corts ja era una tasca complexa, la introducció de noms provinents de fora de la coalició encara ho dificulta més. Tanmateix, el premi és elevat: absorbir una bona part dels prop de 90.000 votants que van optar per Unides Podem en 2023, sobretot a la circumscripció d’Alacant, on Compromís acostuma a patir de valent. Sense saber prou bé quina serà la xifra de diputats, la magnitud d’aquesta aportació externa serà un element de disputa. El nom de la coalició quedaria preservat i es complementaria amb una marca paraigua adherida per a reflectir-ne la pluralitat.
El binomi Baldoví-Oltra
A Compromís, des dels seus inicis, el paper totèmic de Mónica Oltra mai no havia estat discutit. Era la gran líder de la coalició, fins i tot a l’etapa en què ocupava el número dos de la candidatura a les Corts liderada per Enric Morera. El seu retorn a la primera línia política constitueix, però, un repte important. És tan notori que aquesta notícia ha significat un revulsiu com que el seu tàndem amb Joan Baldoví, l’actual síndic parlamentari de Compromís a l’hemicicle valencià i diputat al Congrés durant més d’una dècada, no està tan desequilibrat com el que ella conformava amb Morera. De fet, per a una coalició com aquesta, que presumeix de l’«estricta obediència valenciana», el presidenciable a la Generalitat té un pes superior a l’alcaldable de València.
De moment, ni l’un ni l’altra no han mostrat símptomes de companyonia. I aquest dèficit és greu, perquè l’èxit dels dos dependrà de l’èxit de l’altre. És impensable una Oltra pels núvols sense un Baldoví que incemente el pes del grup de les Corts, de la mateixa manera que no és creïble un Baldoví enfortit sense un creixement homologable de Compromís al cap i casal. Per tant, urgeix greixar aquesta relació. La presència del presumible candidat a la Generalitat en l’acte protagonitzat el proppassat 19 de juny per Oltra i Gabriel Rufián va ser el primer indici de la sinergia necessària. A la cita, per cert, van acudir representants de formacions com Esquerra Unida i Podem. Com un embrió del que ha de venir.
Els socialistes, tan a prop i tan lluny
La clau de volta del cicle electoral que ve, des de la perspectiva de Compromís, serà la seua capacitat de marcar distàncies amb els socialistes sense ser-ne massa àcids. A la coalició estan convençuts que poden rebre un bon cabàs de vots procedents del PSPV-PSOE, però mostrar-se excessivament vehements amb els socialistes pot coartar les seues opcions. La crítica al Govern Sánchez s’ha materialitzat sobretot en el Congrés i a partir de la dana (fins al punt que els dos diputats de Compromís viuen separats: Àgueda Micó, al grup mixt, i Alberto Ibáñez, encara sota la disciplina de Sumar). No hi ha diferències de criteri tan nítides a escala valenciana, encara que Compromís, després de la catàstrofe natural, va ser molt més bel·ligerant contra Carlos Mazón que no Diana Morant. La petició d’una moció de censura no va ser secundada pel PSPV.
Trobar l’equilibri de censurar l’actitud de Sánchez sense pagar el peatge de la desafecció entre els electors socialistes susceptibles de votar Compromís és la seu particular prova del nou. Reclamar unes polítiques més agressives en matèries com l’habitatge pot ser la via més encertada. En canvi, la comisió d’errades no forçades, com ara l’acusació d’especulador immobiliari llançada pel diputat Ibáñez contra el futbolista Ferran Torres dos dies després de la victòria d’Espanya en el Mundial amb un gol seu, serà la manera més ràpida de malbaratar la simpatia acumulada.
El salt municipal
L’any 2023, Compromís no sols va ser víctima de la desmobilització del seu electorat a causa de la dimissió de Mónica Oltra. A banda d’ella, l’altre gran puntal de la coalició era el seu múscul municipal, amb alcaldies de pes i regidors en municipis grans, mitjans i menuts. L’erosió, en aquest àmbit, va ser molt forta. Dels 733 regidors de les eleccions locals de 2015 (l’any més gloriós de la coalicio valencianista) i els 744 de les de 2019, Compromís va passar a aconseguir-ne només 673 en 2023, alguns dels quals en aliança amb formacions com Podem. Una caiguda que va comportar la pèrdua de places destacables i que va tenir la seua repercussió a l’urna autonòmica.
Si Compromís és capaç de redreçar el rumb a escala local, els rèdits seran visibles a les Corts. La tasca de formigueta que això exigeix al llarg de quatre anys, però, no és senzilla. Presentar candidatures municipals engrescadores ha de convertir-se en una meta de primer ordre. Són el seu verirable trampolí. Per contra, no guanyar representativitat o fins i tot perdre’n serà sinònim de fracàs. Perquè, per a Compromís, en el cicle electoral vinent, tot el que no siga superar clarament les xifres de 2023 podrà entendre’s com un fracàs.