Parlament Europeu

L'onada verda que arriba a Europa

El terratrèmol Greta Thunberg va tenir la seua rèplica la nit de les eleccions europees: amb 74 escons, els Verds esdevenien la quarta força política més votada, i això els converteix en una força decisiva per a la pròxima legislatura. Els països del nord d’Europa, i molt especialment Alemanya, encapçalen aquesta onada verda en què també s'integrarà el grup Ara Repúbliques i mirarà de fer-ho -fins ara sense èxit- l'espai de Carles Puigdemont, encara amb la incertesa si podrà exercir com a eurodiputat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El nord d’Europa es tiny de verd. És un dels titulars que va deixar la nit de les eleccions europees del passat 26 de març. Les formacions verdes d’arreu d’Europa van aconseguir una collita molt notable: 69 escons, que aquesta setmana han esdevingut 74, després que quatre eurodiputats del Partit Pirata i un de la formació satírica alemanya Die Partei anunciaren que es sumaven a aquest bloc. Són uns resultats que els deixen en una posició com mai abans havien gaudit: quarta força política, per darrere de populars, socialdemòcrates i liberals. En cinc anys han passat de 50 a 73 llocs en l’Eurocambra, cosa que suposa un increment del 38%. I el que és més important: avancen l’amalgama d’euròfobs i euroescèptics, que en aquests darrers comicis sumen 63 seients. 

Tot indica que els Friday for Future han tingut un paper determinant, en la mesura que els darreres mesos han situat la qüestió mediambiental al centre del debat públic. Els Verds han obtingut més bons resultats, de fet, allà on les manifestacions del jovent han tingut més seguiment. El terratrèmol Greta Thunberg ha sacsejat el panorama polític i ha situat les forces mediambientalistes en una posició inèdita, més encara ara que la gran coalició entre populars i socialdemòcrates —que ha determinat la política europea els darrers 40 anys— a l’Europarlament ha passat a la història. 

Si els Verds són els grans triomfadors, l’alemanya Ska Keller és la gran vencedora. Diputada des de l’any 2009 i coportaveu del grup, és la candidata a presidir una Comissió Europea que està més en l’aire que mai. A Brussel·les ella i el seu col·lega holandès Bas Eickhout han substituït el tàndem que formaven els veterans Joschka Fischer i Daniel Cohn-Bendit. Alemanya és el país que encapçala la revolució verda a l’Europarlament. La formació puja més de deu punts en nombre de vots i es situa en el 20,7%, cosa que la converteix en la segona força més votada del país, per darrere de la CDU d’Angela Merkel. El sorpasso als socialdemòcrates que vaticinaven totes les enquestes s’ha consumat. Els resultats són també molt notables a França, on la candidatura encapçalada per l’activista Yannick Jadot s’ha situat com la tercera força amb més suport a les urnes. 

Al Regne Unit, el partit verd, que a més a més és obertament europeista, ha obtingut el 12% de les paperetes, la qual cosa els situa en la quarta posició, per davant inclús dels partit conservador. A la veïna Irlanda, el percentatge és encara més gran: un 15% del vot, un resultat molt notable si es té en compte que fins ara no tenien representació. En altres indrets com Luxemburg o Bèlgica, on el nivell de mobilització dels joves cada divendres ha estat força intens, l’opció verda ha avançat en tots els casos. En total, el 9,18% dels europeus i europees que es prengueren la molèstia de votar el darrer diumenge de maig van fer confiança a les opcions que aposten per polítiques netament ecologistes. I el que és més significatiu en el mitjà i llarg termini: bona part de la collita verda procedeix de votants menors de 30 anys. Poca broma, doncs. 

On la proposta ecologista continua tenint dificultats per arrelar és als països del sud de la Unió Europea. Ni a Espanya, ni a Portugal, ni a Itàlia ni a Grècia s’han contagiat de l’efecte Thunberg, a la vista dels resultats. Una consciència mediambiental més minsa podria ser-ne la causa.


La buscada extinció d’Equo

En el cas espanyol, a més, s’hi suma la incompetència del principal partit ecologista, Equo, per sobreposar-se a les seues disputes internes. En els comicis de 2014, la formació es va presentar en una coalició que encapçalava Compromís i que estava integrada per altres forces d’àmbit regional. Un poc més de 302.200 persones feren confiança a Primavera Europea, nom de la coalició, un resultat que els atorgava un eurodiputat. Aleshores, es pactà que Jordi Sebastià, de Compromís, ocuparia el seient dos any i mig i els altres dos anys i mig següents Florent Marcellesi, d’Equo, en seria el titular. La convivència fou, durant aquell lustre, satisfactòria. 

Tanmateix, els diferents ànims que conviuen a l’interior d’Equo han fet implosionar el projecte, sempre dubitatiu a propòsit de les seues estratègies i aliances. La feblesa orgànica de la formació ha estat una constant, circumstància que ha dificultat poder articular un projecte polític autònom. Així les coses, el 8 d’abril, un sector d’Equo va registrar davant la Junta Electoral Central l’acord per presentar-se junt amb Podem i Esquerra Unida el 26M, tal com havien votat les bases. Només passats tres dies, i després d’un referèndum que l’altra facció del partit va impugnar, l’altra part va presentar un escrit de renúncia a la coalició i va tornar a inscriure Equo, ara del bracet de Compromís. Atesa aquesta situació, la Junta Electoral Central va sol·licitar a Equo que es definira en un sentit o l’altre. Van ser incapaços de fer-ho i Equo va quedar fora de les eleccions, una opció tan suïcida com desatendre la urgència del canvi climàtic. 

Amb Equo fora de joc, Ernest Urtasun, que encapçalava la llista dels Comuns per a aquestes eleccions, i que procedeix originàriament d’ICV, serà l’únic representant verd a la cambra europea. Així doncs, repetirà cinc anys més a Brussel·les

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.