Europa, ai las!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Igual que no sabrem mai com haurien anat les eleccions valencianes en cas de no haver-se anticipat, mai no coneixerem quina hauria estat la participació en les eleccions europees de no haver coincidit amb les locals. L'any 2014 (recorden, aquell en què Podemos va irrompre-hi amb força amb cinc eurodiputats) l'abstenció va aplegar al 54%. Més persones es van quedar a casa que no es prengueren la molèstia d'acudir als seus respectius col·legis electorals. És molt possible que de no haver coincidit amb les eleccions locals els nivells d'abstenció haurien estat molt semblants aquest 2019. El descens en la participació ha crescut any rere any. Europa no enganxa ni enamora i fa temps que és percebuda com una enorme maquinària burocràtica que costa molts diners als i les contribuents. La mística que envoltà la seua fundació – ja saben, allò d'agermanar-se després de la II Guerra Mundial – sembla haver-se difuminat amb la mateixa facilitat amb què a Brussel·les els núvols tapen el sol.

Afirmar que Europa està en crisi és no aportar gairebé res al debat públic. El projecte europeu llangueix enmig del desconcert. L'eixida del Regne Unit i l'avanç del discurs xenòfob -els euroescèptics i euròfobs amenacen de convertir-se en el tercer grup polític a l'Europarlament, poca broma!- són els símptomes més visibles d'aquesta decadència. La incapacitat per donar una resposta unitària a la crisi dels refugiats, per no parlar de la política d'austeritat radical aplicada als països del sud, han alimentat la desafecció envers Europa. Avui, només el 62% dels europeus i europees se senten atrets per l'actual model de la Unió Europea, segons l'Eurobaròmetre.

Els socialdemòcrates -i, per extensió, els socialistes espanyols – farien bé en preguntar-se quina és la seua responsabilitat en tot plegat. Els darrers anys s'han prestat a fer de crossa d'un grup, el popular, que s'ha dedicat a aplicar les polítiques més ultraliberals possibles. El control dels populars ha estat aclaparadors els darrers anys. Des de 2004, primer amb Durao Barroso 2004-2010), després amb Jean Claude Juncker (2010-2020) controlen la Comissió Europea, amb el vistiplau dels socialdemòcrates. El Consell Europeu (on hi ha els caps de governs dels estats membres, el president del Consell i el de la Comissió) només ha conegut dirigents populars: Herman Van Rompuy i Donald Tusk.

Els uns i els altres han fet saltar pels aires el contracte social sobre el qual es va fonamentar la creació de la mateixa UE. El resultat de la darrera crisi econòmica és un creixement de les desigualtats a tots els països de la UE i molt especialment d'aquells situats en les perifèries. L'article 2 del Tractat de Maastricht que plantejava promoure «un elevat nivell d'ocupació i protecció social, creixent nivell i qualitat de vida i cohesió econòmica i social» són paper mullat. La promesa d'una Europa més social és això, una promesa.

Al País Valencià, la passada tardor alguns ajuntaments valencians, esperonats per la Plataforma en Defensa dels Llauradors, van calar la bandera europea de les façanes dels ajuntaments en protesta per la signatura de l'acord comercial entre la UE i Sud-Àfrica, que ha provocat un greu problema de competència per als productors valencians. La raó del seu enuig està justificada. L'agricultura mediterrània ha estat l'aneguet lleig de la Política Agrària Comuna (PAC), en part per la preeminència dels postulats agrícoles centre-europeus; en part també per la incapacitat d'Espanya de defensar els seus agricultors de l'àrea mediterrània. I també, en bona mesura, perquè en els darrers anys l'ànsia per signar acords comercials (en línia amb el que marca l'Organització Mundial del Comerç) ha passat per sobre de la protecció del sector agrícola.

Aquestes eleccions europees haurien de ser una catarsi, una sacsejada a les consciències dels qui fa temps que estan acomodats a Europa. Ara volen fer-nos la gara gara amb vídeos lacrimògens de plançons acabats de nàixer. Estratègies d'última hora per emmascarar uns anys que per a la credibilitat de la UE han estat pèssims. Fora de la Unió, tanmateix, fa fred. L'avanç de la Xina com a superpotència mundial; les polítiques desestabilitzadores de Rússia; i l'estrambòtica política nord-americana haurien d'obligar Europa a fer una passa endavant. Dir que sense Europa estaríem millor, en el món tal com és ara, és entre suïcida i naïf.

Que aquesta Unió Europea no ens agrada no significa que haguem de renegar del projecte europeu. Ens sobren presidents de la Comissió Europea envinats i presidents del Parlament Europeu que enalteixen Mussolini. Ens sobra, també, l'ultraliberalisme que ha amarat molts despatxos de l'edifici Berlaymont. I ens manca una visió d'Europa que torne a situar l'estat del benestar en el centre de la seua acció política.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.