Ministeri d'alliberaments

40 anys en lluita contra l'homofòbia

El 26 de juny de 1977 el Front d'Alliberament Gai de Catalunya va convocar la primera manifestació per demanar la retirada de la franquista llei de perillositat. Aquella protesta va marcar un abans i un després pels drets del col·lectiu LGTBI+ que ara lluita per implementar del tot els canvis garantits per la llei antihomofòbia aprovada al Parlament de Catalunya el 2014

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El cadàver de Franco encara era calent. Com aquell que diu, el 1977 el franquisme amb prou feines feia les maletes per començar a marxar. El 26 de juny d’ara fa 40 anys no feia ni dues setmanes que s’havien celebrat les primeres eleccions posteriors a la dictadura. Les guanyà Adolfo Suárez. Llavors, però, encara seguien en vigor normatives franquistes com la Ley de peligrosidad y rehabilitación social.

“Serán declarados en estado peligroso, y se les aplicarán las correspondientes medidas de seguridad y rehabilitación a los que realicen actos de homosexualidad”, recollia l’article segon del primer capítol d’aquesta llei per la qual, durant tot el franquisme, més de 5.000 persones foren fitxades a l’Estat espanyol. Un article que seguí en vigor fins a 1979.
Aquella tarda de diumenge, més de 4.000 persones van desfilar per la Rambla de Barcelona. Era la primera manifestació gai de Catalunya. Sense l’autorització del Govern, centenars de persones LGTBI+ (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals i més) van cridar consignes per la derogació de la llei de perillositat i per l’amnistia política.

Maria Giralt, directora general de Gayles.TV, tenia 18 anys el dia de la convocatòria. Recorda especialment un crit que s’adreçava a les persones que observaven la manifestació des dels pisos del voltant. “Cridàvem ‘en cada ventana hay una lesbiana, en cada balcón hay un maricón’ i era molt divertit”, rememora.

Des de les bases

Aquell mateix dia, Armand de Fluvià viatjava a Nova York per acudir a una altra manifestació. Però era una de les persones clau en la realització de la jornada esmentada. Ell va ser un dels fundadors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) el 1975, entitat al voltant de la qual es va organitzar la convocatòria.

Explica que, des de bon començament, va assistir amb el FAGC a les manifestacions primerenques, que quedaren en el record col·lectiu de la Transició. Entre tantes, hi hagué les de febrer de 1976, que escamparen el clam de “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. “Hi anàvem amb força por, amb una pancarta i ensenyant només els ulls”, recorda Fluvià. La bona rebuda del col·lectiu allà on anaven els va empènyer a convocar la seva pròpia protesta.

Posant fil a l’agulla, doncs, es va reunir la coordinadora dels diferents Grups d’Acció Territorial amb els quals el FAGC s’organitzava als barris de Barcelona. Allà, recorda l’activista Joan Andreu Bajet, es va escollir el símbol del Front, que “té un triangle rosa invertit en record dels homosexuals dels camps nazis d’extermini, les quatre barres catalanes i el puny”. Fluvià afirma que també “es va debatre el lema i com procurar que hi anés força gent”.

Portada i contraportada del manifest fundacional del FAGC

Dels compassos previs cal esmentar també l’elaboració d’un manifest que establia les bases i els objectius del col·lectiu. Bajet assenyala un dels trets d’identitat que definirien el FAGC: “Érem i som un moviment d’alliberament sexual, però no un moviment genital, sinó social”. Així quedà recollit en les propostes que impulsava aquesta crida, on es reclamaven, entre més coses, una millor educació sexual, que l’homosexualitat deixés de ser considerada malaltia, la supressió de qualsevol censura per motius morals o la reducció de la jornada laboral per poder disposar de més lleure per dedicar-lo a la formació cultural i a mantenir una vida sexual satisfactòria.

El front lèsbic

Els dies previs a la manifestació es va celebrar un dels esdeveniments que marcarien la Mercè Giralt. Era un acte organitzat pel FAGC al paranimf de la Universitat de Barcelona. Giralt, que estudiava psicologia, hi va anar gairebé per casualitat i va preguntar si també hi havia dones al col·lectiu. “Em van dir que no, però em van passar un full amb 30 noms de dones i els seus telèfons”, explica aquesta activista lesbiana. Després de fer les corresponents trucades, una desena de dones es van reunir al Cinema Catalunya, ubicat a l’actual FNAC de plaça de Catalunya. Era el naixement del primer col·lectiu català de lesbianes. D’aquí es van integrar al FAGC poc abans de la manifestació de juny de 1977.

De l’armari al carrer

Si hi ha una cosa que tothom coincideix a destacar d’aquella tarda de juny és la transversalitat de la convocatòria. Al costat del col·lectiu gai, s’hi van manifestar persones, no necessàriament LGTBI+, procedents dels entorns feministes, independentistes, anarquistes, militants dels partits d’esquerres, sindicalistes o estudiants. Fins i tot, expliquen els que hi van anar, hi havia persones que per primera vegada es mostraven públicament com a homosexuals.

El diari El País, el dimarts 28, en publicava la crònica. “Los manifestantes portaban [...] muy numerosas pancartas [...] con leyendas inusitadas. Así, un grupo presumiblemente integrado por lesbianas exhibía una pancarta en la que se leía en catalán: Mujer, es a ti a quien queremos y por ti por quien luchamos. Otras rezaban: Sexualidad no es heterosexualidad, Fuera la ley de Peligrosidad Social, Soy homosexual, soy hermoso”.

Giralt diu que en cap moment va dubtar de participar en la manifestació. “Hi havia gent gran que potser encara estava dins l’armari i tenien por de les conseqüències, però jo no. Era una jove de 18 anys acostumada a córrer davant dels grisos. Em sentia forta. T’apodera veure tanta gent que crida consignes com tu”, relata.

No ho va viure així Bajet, que llavors tenia 25 anys i treballava com a psicòleg clínic a la Diputació de Barcelona. “Clar que teníem molta por, estàvem rodejats de grisos i de fet va acabar en batussa”, relata en referència a la intervenció policial del final de la manifestació, quan es van alçar barricades a l’altura de Canaletes i els cossos de seguretat van disparar bales de goma. Els fets es van saldar amb 5 ferits i un detingut. Aquest darrer era el doctor i militant de Bandera Roja, Oriol Martí, que havia participat en la protesta malgrat no ser part del col·lectiu gai.

Més enllà de la resposta policial, els que hi van ser consideren que l’acollida per part de la societat civil va ser positiva. “No vaig patir insults, contràriament al que podia pensar. Hi havia un suport total”, diu Giralt.

L’endemà, la premsa internacional es va fer ressò de la manifestació i les detencions. “A Nova York els diaris relataven el gran esdeveniment en què els homosexuals s’havien manifestat per primer cop a la retrògrada Espanya”, testifica Fluvià.

Reafirmació personal

A banda de la transcendència social i política, tant Bajet com Giralt coincideixen a subratllar la importància que aquells fets van tenir per a ells en l’àmbit personal. “Per a mi va ser un abans i un després. Una cosa era reunir-se amb pseudònim, com fèiem, però allò volia dir passar de la clandestinitat a l’esfera pública. Una reafirmació social d’allò que eres”, exposa Bajet, que recorda aquells fets com un moment “catàrtic” en el qual “vaig poder posar en acte els meus valors”.

Per a Giralt, la manifestació va servir per trobar-se entre iguals i celebrar la seva manera de ser. “Als 14 m’havia adonat que m’agradaven les dones, però fins als 18 havia viscut una soledat molt important. Amb els anys m’he adonat que allò va ser un punt d’inflexió en la meva vida. Des de llavors sempre he estat vinculada al moviment gai”, assumeix l’actual directora general de Gayles.TV.

Tres anys, una llei pionera i alguns interrogants

—Sí, sóc jo... entenc... podria venir en Cristian, el nostre psicòleg, a donar-vos suport. Ell ja ha portat molts casos així... sí, aniríem nosaltres a l’escola, millor... pels pares no pateixi, és una cosa que està prevista als protocols de la Generalitat... Sí, parlem nosaltres també amb ells, no sol haver-hi problemes, tranquil·la... truca a en Cristian i digues-li que ja hem parlat, ell us dirà quan pot venir...

L’Eugeni Rodríguez agafa el telèfon i reprèn la conversa que havia quedat tallada per la trucada. “Doncs així cada dia. El meu mòbil no para de sonar per temes com aquest. Ara era per un cas d’un alumne transsexual que la mestra creu que necessita suport”, conta aquest activista històric del moviment LGTBI+ català i actual president de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH). Ens diu que ells fan tot el que poden per atendre persones amb dubtes o problemes de tota mena. Tanmateix, creu que és una tasca que s’hauria de fer des de la Generalitat de Catalunya. “Cal un servei d’atenció integral, al 012 difícilment et podran donar l’atenció que necessites”, rebla Rodríguez.

Per a ell, aquesta és una de les coses que amb l’entrada en vigor de la Llei 11/2014 —més coneguda com a llei contra l’LGTBI-fòbia— s’hauria d’haver solucionat. Aquesta és només una de les diverses crítiques que posen sobre la taula els col·lectius LGTBI+ perquè, segons diuen, la llei s’hauria d’haver ampliat un any després de la seva aprovació.
Des de la Direcció General d’Igualtat (DGI) argumenten aquest retard pel fet que el context polític des de l’aprovació ha estat poc estable. Tanmateix, la responsable d’aquesta àrea, Mireia Mata, defensa que “des de la creació de la DGI el gener de 2016 hem posat la directa per desplegar tot el que no s’havia fet fins ara”. Així ho corrobora l’auditoria encarregada pel Govern català a l’Institut Diversitas, en què s’especifica que s’han fet accions per començar a implementar tots els articles de la llei.

Rodríguez discrepa. Aclareix que aquest estudi “diu que la Generalitat ha enviat instruccions als departaments i que aquests han fet plans per implementar la llei, però no sabem quin impacte està tenint”.

Manifestació del Dia de l'Orgull LGTBI+ del 2016 a Barcelona / EFE

Des de la DGI reivindiquen, però, que s’han fet accions en l’àmbit del compromís que obliga els ajuntaments a invertir en matèria LGTBI+. Recalquen també el treball fet perquè les persones transsexuals puguin fer servir el seu nom sentit a la targeta sanitària i a les universitats. Finalment, Mireia Mata justifica haver fet “coses puntuals però simbòliques, com la primera sanció per discriminació per orientació sexual, o no permetre circular el bus d’Hazte Oir”.

A banda d’això, la portaveu del col·lectiu Famílies LGTBI, Katy Pallàs, considera que la valoració de la implementació d’aquesta llei queda “lluny de ser positiva”. Critica que, pel que fa als protocols antiassetjament dels centres educatius, “s’estan posant pedaços, no s’està fent cap programa seriós que surti des de la base i s’apliqui a les escoles”. Rodríguez afegeix també que “no es treballa gens l’atenció de la víctima. No només cal detectar els abusos, sinó treballar també l’impacte que tenen sobre les famílies”.

Un dels punts en què la llei era especialment pionera era el de la previsió de sancions contra les actuacions homòfobes. Segons dades oficials, el 2016 hi va haver 34 denúncies administratives, 11 de penals i quatre de laborals. D’aquestes, només una ha acabat amb l’agressor sancionat. És aquí on els col·lectius LGTBI+ dirigeixen també part de les seves crítiques.

Cristian Carrer, psicòleg de l’OCH, narra que les persones que acudeixen a ell i després plantegen una denúncia “el que esperen és que tingui un recorregut”. Cas que no sigui així, apunta, pot sorgir la desconfiança cap a aquestes institucions.

En termes generals, els col·lectius LGTBI+ consideren que el Govern de Catalunya podria haver avançat més en les seves lleis i actuacions

Perquè això sigui efectiu, Rodríguez assenyala la necessitat que s’aprovi una eina que permeti fer efectiu un règim sancionador actualitzat. Fins ara, segons ell, s’està instruint amb un de “molt antic” i mancat de recursos. Es refereix a “un reglament específic que ja està fet i que tenien l’obligació de convertir en decret el primer any després de l’aprovació de la llei”.

Crítiques a banda, des dels col·lectius es reivindica el protocol de reproducció assistida per a dones lesbianes i soles impulsat des del Departament de Salut pel conseller Toni Comín, com a exemple de proposta treballada en conjunt entre Govern i moviments socials.

Rodríguez remarca també que, tot i que cal que sigui ben implementada, la llei antihomofòbia “suposa un canvi impressionant a escala social. El 1977 sortíem al carrer per anar en contra d’una llei que ens considerava il·legals. I des del 2014 tenim una llei que ens protegeix contra qui realitzi accions en detriment dels nostres drets”.

Certament, els avenços del col·lectiu LGTBI+ dins la societat catalana han estat més que rellevants aquests darrers 40 anys. Prenent, però, les paraules a Mercè Giralt, on cal posar el focus ara és en els 40 anys que han de venir. És on s’haurà de veure si es fan passos definitius per eradicar l’LGTBI-fòbia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.