Igualtat de drets

Stonewall, mig segle després

La nit el 28 al 29 de juny de 1969 un bar d'ambient de Nova York, l'Stonewall, va ser abatut per la policia, provocant la reacció en contra dels presents i de centenars de veïns: naixia l'orgull gai.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El de 1967 fou l'estiu de l'amor. El summer of love reuní a San Francisco de Califòrnia milers i milers de joves lliures de prejudicis sexuals. L'alliberament sexual havia arribat als Estats Units i era visible per tot. O no tant. Almenys no per a totes les persones. Els homosexuals quedaven exclosos de molts àmbits.

Discriminació

En efecte, l'homosexualitat seguia essent considerada una malaltia mental i tipificada com a delicte, als Estats Units. I a molts d'altres països també. Així va ser a aquell país fins el 1973 i l'OMS deixà de catalogar-la d'aquesta manera el 1990. Els gais no només no eren ben vistos, és que se'ls intentava no veure. I de fet se'ls tenia circumscrits a una mena de circuits de locals d'ambient, on, però, els homosexuals que els freqüentaven podien ser acusats de diversos delictes. El més greus eren el de sodomia i el d'indecència pública, vigents a tot el país fins ben entrada la dècada dels seixanta i que s'anaren derogant –depenent de cada estat- fins el 2002, amb un epíleg de 2003 quan el Tribunal Suprem derogà qualsevol delicte que pogués quedar vigent a qualsevol estat.

En resum, a finals de la dècada dels seixanta, per molt de summer of love i alliberament sexual, l'homosexualitat no estava consentida per les autoritats. Qualsevol denúncia o simples ganes de molestar per part de la policia podia convertir-se en un escorcoll en un local determinat amb el resultat de detencions, pallisses, humiliacions i, fins i tot, condemnes judicials en alguns casos.

Nova York era diferent a la resta del país. Des de 1965 l'autoritat municipal i estatal, republicana però molt més liberal que la resta dels republicans d'arreu del país, deixà de perseguir sistemàticament locals d'ambient. No és que no es produïssin algunes persecucions de tant en tant però, per dir-ho d'alguna manera, eren de pur tràmit. De fet quasi sempre s'avisava la propietat que seria visitada pels agents. Així que quan durant la nit del 28 al 29 de juny de 1969, ja de matinada, la policia irrompé de sobte al bar Stonewall, de Nova York, un local d'ambient - de propietat de la màfia, per cert-, les dues desenes d'homes que es trobaven al seu interior es quedaren perplexos. Creien que això ja estava superat, a Nova York. Però no era així.

Despertar del moviment gai

L'actitud violenta dels vuit agents de la policia –que per descomptat feien ostentació pública d'homofòbia, tal i com els estàndards masclistes de l'època determinaven- que irromperen en el bar es trobà amb una actitud gens submisa dels reunits a l'Stonewall. En lloc d'acotar el cap avergonyits i acceptar l'arrest – que normalment venia acompanyat d'una multa, la publicació dels noms a la premsa local a mode d'intent d'escarni públic i, alguna vegada, instruccions judicials – es resistiren a l'actuació policial.

Els crits i renou alertaren els veïns que s'anaren concentrant davant l'Stonewall escridassant els agents i donant suport als perseguits. En un moment determinat, davant la insistència dels agents de detenir tots els homes que havien trobat a l'interior del local, i a tal efecte ja estaven disposats els furgons policials, algú llançà una botella o un altre objecte contundent contra un agent. Els seus companys intentaren fer valer la placa, inutilment. Els caigué a sobre dels seus caps una vertadera pluja de tot tipus d'objectes sòlids. Temorosos i acovardits, es refugiaren a l'interior del local mentre els clients i alguns centenars de persones que s'havien concentrat a les rodalies els insultaven i, els més exaltats, demanaven cremar el local amb els agents a dins.

Al cap de poc arribaren reforços uniformats que lluny d'acabar amb els aldarulls, els estengueren per tot els carrers més propers del barri, el Greenwich Village. Els enfrontaments duraren tota la nit i el mateix passà a la següent, i a l'altra... Es desplegaren uns 400 agents per fer front als manifestants -que arribaren a ser uns 2.000 - que cridaven "Gay power!" i que s'enfrontaven als agents amb qualsevol projectil que tinguessin a l'abast. Fins a cinc dies després no es calmaren els ànims.

Les raons i les conseqüències

Per què la reacció de l'Stonewall va ser tan diferent a les dels homosexuals víctimes de les centenars de batudes policials que arreu del país es feien cada any? No hi ha respostes clares, però tres elements confluïren i poden explicar l'esclat de llibertat d'aquella nit.

En primer lloc, com s'ha dit, Nova York era més liberal que la resta del país, les autoritats feia dos anys que pareixien deixar en pau els locals de trobada homosexual i la sobtada intervenció policial –que tot indica que tingué una raó política, per demostrar als votants republicans, davant de les properes eleccions, voluntat de netejar la ciutat- a l'Stonewall pogué provocar que els allà presents reaccionessin amb contundència contra la pèrdua de la relativa tolerància fàctica que s'havia assolit a la ciutat respecte dels locals d'ambient.

En segon lloc, tampoc es pot perdre de vists que l'Stonewall era un local freqüentat sobretot per negres i hispans i, en conseqüència, el factor racial, en uns moments en què la policia i l'autoritat eren gairebé en exclusiva blanques, probablement tingué una cabdal importància en la reacció tant dels que estaven en el local com, en especial, en el fet que els veïns se sumessin a la protesta contra la policia.

Una tercera potencial explicació –acumulativa a les altres dues- per ventura és un mite, però el moviment gai la sol donar per bona. Una setmana abans dels fets de l'Stonewall havia mort Judy Garland, tota una icona per al moviment homosexual als Estats Units. Era l'actriu i cantant que havia protagonitzat, el 1939, la pel·lícula Wizard of Oz, El màgic d'Oz, a la que cantava Somewhe over de rainbow, que s'havia convertit en una mena d'himne per al col·lectiu durant els anys quaranta i cinquanta. Entenien la lletra com l'esperança en un món sense repressió: "En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí / camí amunt / i els somnis que somiava / una vegada en una cançó de bressol / en algun lloc sobre l'arc de Sant Martí / ocells blaus volen / i els somnis que somiava / els somnis es fan realitat...".

Garland era idolatrada. La seva mort va causar una profunda commoció entre tots els homosexuals dels Estats Units. Al seu funeral, celebrat el dia 27 de juny, hi van assistir unes 22.000 persones, una gernació per a una actriu que poca gent recordava. L'explicació de tanta concurrència es devia al fet que la majoria dels presents eren homosexuals. No només l'havien convertida en la seva icona, sinó que fins i tot d'aquell rainbow que cantava Garland prengueren els colors per fer la seva bandera, oficialitzada el 1973. Per tot plegat la mort de la mitificada Garland no era una simple pèrdua, sinó que fou un cop enorme per al col·lectiu dels Estats Units. En ple xoc anímic, els clients d'aquella nit de l'Stonewall no pogueren aguantar més humiliacions i esclataren en indignació contra els policies que els volien obligar a perdre l'esperança que existia un món millor "en algun lloc sobre l'arc de Sant Martí". La majoria d'historiadors no donen gaire credibilitat a aquesta explicació, però si non e vero...

Els fets de l'Stonewall van ser com l'espoleta que fa esclatar la bomba. En qüestió de dies es creà el Gay Liberation Front, que en només un any obrí delegacions a quasi totes les grans ciutats del país. L'any següent, el dia de l'aniversari dels aldarulls, el 28, el Front d'Alliberament Gay convocà a una manifestació per recordar els fets del ja famós bar i per reivindicar igualtat de drets: prop de 10.000 persones hi assistiren. Quelcom havia canviat.

La reivindicació pública s'estengué per Europa i, a poc a poc, anà prenent prenent consistència i guanyant normalització social gràcies, entre d'altres coses, al fet que cada any per tot arreu del món se celebra el Dia de l'Orgull, cada dia 28, en record del que va ocórrer a l'Stonewall ara fa cinquanta anys, quan dues desenes de gays es rebel.laren contra l'odi i la repressió.


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.