Vint anys després de l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006, el debat sobre els límits de l'autogovern català continua obert. La reforma que havia de representar un salt endavant en la capacitat d'autogovern de Catalunya va quedar marcada per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que en va retallar i reinterpretar diversos preceptes. Els juristes Joan Ridao i Antoni Bayona recuperen aquell procés a Eixamplar l'autogovern. 20 anys de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006, una obra que analitza les causes d'aquell desenllaç i explora les possibilitats de futur.
La presentació del llibre, celebrada aquest dilluns a la llibreria Ona Llibres de Barcelona, ha esdevingut una conversa sobre les oportunitats perdudes, els límits del model territorial espanyol i les vies per ampliar les capacitats de la Generalitat de Catalunya. L'acte, conduït pel periodista especialitzat en informació parlamentària Lluís Farràs i introduït per l'editora Lola Fisac, ha reunit dues veus vinculades al dret públic i a les institucions catalanes: Ridao, jurista, professor i exdirigent d'Esquerra Republicana, i Bayona, jurista, professor universitari i antic lletrat major del Parlament.
«Tinc la sensació que aquest Estatut del 2006 està en un calaix», adverteix Ridao. Per a l'autor, l'aniversari no hauria de servir únicament per recordar un episodi del passat, sinó per recuperar un debat insuficientment present en l'agenda política catalana. «No és un llibre reivindicatiu, és un assaig que explica la gènesi i planteja escenaris de futur», precisa. La pregunta de fons és si el marc estatutari encara ofereix marge per eixamplar l'autogovern o si cal explorar altres vies.
Una reforma amb grans expectatives
Per entendre el significat de l'Estatut del 2006, cal mirar enrere al procés polític que el va fer possible. Després de l'aprovació de la Constitució espanyola del 1978 i de la recuperació de la Generalitat, l'Estatut del 1979 havia establert les bases de l'autonomia catalana. Més de dues dècades després, una part de les forces polítiques catalanes consideraven que calia actualitzar el model per reforçar les competències, enfortir el finançament i reconèixer la singularitat nacional de Catalunya.
El Parlament va aprovar la proposta de reforma el setembre del 2005, i el text va passar posteriorment per les Corts espanyoles, on va ser modificat durant la negociació política. Finalment, l'Estatut va ser ratificat en referèndum el 18 de juny del 2006 i es va convertir en la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol. El text ampliava i concretava les competències de la Generalitat, regulava les relacions amb l'Estat i incorporava un nou marc de finançament.
La participació en el referèndum va ser del 48,85% del cens. El sí va obtenir aproximadament el 73,9% dels vots vàlids, davant del 20,8% del no. La reforma va rebre un suport majoritari entre els votants, però no va mobilitzar la meitat de l'electorat. Bayona recorda que l'objectiu era ambiciós: «S'esperava un gran canvi amb el tema de l'autogovern, que era el que hi havia realment al darrere del nou Estatut, però va venir una decisió del Tribunal Constitucional que va caure com un gerro d'aigua freda». Segons l'autor, hi havia una majoria política disposada a impulsar la reforma, però el desenllaç va frustrar bona part de les expectatives dipositades.
La sentència que va canviar el rumb
El punt d'inflexió va arribar el 28 de juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional va tombar l'estatut votat pels catalans. «La clatellada de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va ser important», subratlla Ridao. L'exdirigent republicà assenyala errors en la negociació política prèvia, marcada, a parer seu, per «un excés de càlcul» i per la divisió entre les forces que havien d'impulsar la reforma. Aquesta fragmentació, d'acord amb la seva visió, va afeblir la posició negociadora catalana.
La sentència va alimentar la percepció que els límits de l'autogovern no es podien resoldre únicament mitjançant un acord parlamentari i un referèndum a Catalunya. En els anys posteriors, el conflicte territorial va evolucionar fins a situar la independència al centre de l'agenda política, especialment durant el procés sobiranista del 2012 al 2017. La proclamació d'independència del 27 d'octubre del 2017, evocada per Farràs durant la presentació, va representar un dels moments culminants d'aquella etapa. Nou anys després, el debat continua condicionat per les conseqüències polítiques i judicials del procés i per la dificultat de construir un acord ampli sobre el futur de la relació entre Catalunya i l'Estat.
Ridao estableix un paral·lelisme històric amb l'Estatut del 1932: en tots dos casos, considera que les expectatives d'ampliació de l'autogovern van topar amb importants limitacions. La comparació posa de manifest una qüestió estructural: fins on pot arribar l'autonomia catalana dins del marc constitucional espanyol?
Un autogovern condicionat per l'Estat
Més enllà de la sentència, els autors situen el debat en una transformació més àmplia del model territorial. Ridao considera que la crisi financera del 2008 i la reforma de l'article 135 de la Constitució espanyola, aprovada el setembre del 2011, van reforçar els condicionants estatals sobre la política econòmica de les administracions públiques. La reforma va introduir el principi d'estabilitat pressupostària i va establir límits al dèficit estructural i a l'endeutament, també per a les comunitats autònomes.
A aquest procés, s'hi van afegir les tensions derivades de la crisi econòmica, la pandèmia de la COVID-19 i la gestió dels recursos públics. «Patim un procés lent i llarg d'una creixent administració independent de les autonomies», afirma. I resumeix el moment actual amb una imatge contundent: «La Constitució està escaiolada, i, per tant, hem d'anar per la banda de l'autogovern».
Bayona ressalta que el problema no és exclusivament quines competències reconeix l'Estatut, sinó fins a quin punt la Generalitat pot exercir-les amb capacitat normativa pròpia. «No es qüestiona què diu l'Estatut, sinó que ho digui l'Estatut», assenyala. Una competència pot estar reconeguda formalment i, tanmateix, quedar condicionada per la legislació estatal o per la interpretació que en facin els tribunals. Aquest és un dels arguments centrals de l'obra: el desenvolupament de l'autogovern no depèn només d'una reforma estatutària, sinó també de la voluntat política de desplegar-ne les possibilitats i de la relació entre els diferents nivells de govern. És aquí on Bayona troba a faltar «una política i planificació més ambiciosa».
El finançament i les vies de futur
La qüestió competencial està estretament vinculada al finançament. L'Estatut del 2006 va incorporar disposicions específiques sobre els recursos de la Generalitat i la participació en els tributs estatals, amb l'objectiu de garantir els mitjans necessaris per exercir les competències pròpies. Però el finançament autonòmic continua sent un dels principals fronts de negociació entre Catalunya i l'Estat. Ridao defensa que una part del marge de millora implica influir en les lleis estatals que condicionen la gestió catalana i recuperar capacitat de decisió en àmbits com el finançament.
Bayona, de fet, apunta que es podrien plantejar opcions de finançament singular. Tots dos coincideixen que l'autogovern no es pot entendre únicament com un catàleg de competències, sinó com la capacitat real de les institucions catalanes per decidir les seves polítiques i disposar dels recursos necessaris per aplicar-les. La discussió és especialment rellevant en una Catalunya que ha canviat profundament des del 2006. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), la població catalana va passar dels aproximadament 7,1 milions d'habitants del 2006 als 8.124.126 de l'1 de gener del 2025. Aquest creixement demogràfic, juntament amb les transformacions econòmiques i socials, planteja noves exigències als serveis públics i a la capacitat de planificació de la Generalitat.
L'ampliació de l'autogovern també obre un interrogant polític: quin grau de sobirania vol la societat catalana? Bayona manifesta que la ciutadania hauria de tenir l'oportunitat d'expressar la seva opinió sobre el futur polític del país. «Continua havent-hi una percepció favorable, no tan d'independència, com de poder i voler participar en aquesta consulta, aquest nou referèndum», insisteix. L'autor sosté que una consulta sobre la independència hauria de trobar una via negociada i jurídicament viable. Això implicaria abordar els límits constitucionals i jurisprudencials que actualment condicionen aquesta possibilitat.
Ridao, en canvi, emfatitza la necessitat de recuperar la iniciativa política i explorar les vies de negociació que permetin ampliar l'autogovern. No hi ha, doncs, una única resposta sobre com avançar. La negociació, la reforma del marc territorial i la possibilitat d'una consulta conviuen en un debat sense una solució compartida.
Recuperar el debat sobre l'autogovern
La presentació d'Eixamplar l'autogovern arriba en un moment en què l'independentisme ja no ocupa l'espai central que va tenir durant els anys més intensos del procés, mentre que el debat sobre el finançament, les competències i la relació amb l'Estat continua obert. La qüestió és si aquesta etapa permetrà reconstruir un consens ampli sobre l'autogovern o si les diferències polítiques continuaran bloquejant-ne el desenvolupament.
Vint anys després, l'Estatut del 2006 continua sent una referència inevitable per entendre la política catalana contemporània. El seu llegat no es limita als articles que van quedar en vigor o als que van ser reinterpretats pel Tribunal Constitucional: també inclou les expectatives que va generar, la frustració que va deixar i el conflicte polític que va contribuir a desencadenar.