—Fa unes setmanes, el bloc plurinacional va registrar una llei al Congrés dels Diputats per trencar amb la desigualtat lingüística de les administracions estatals. Com es va cuinar?
—La iniciativa arrenca amb l'acord per l'elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats i de la presidenta de la cambra. Aquell pacte incorporava dos compromisos lingüístics: l'oficialitat del català a la Unió Europea i una iniciativa que havia d'anar en la línia de la registrada fa unes setmanes. De fet, no era la primera vegada que hi havia un intent legislatiu per regular les llengües oficials diferents del castellà. Fins ara, s'havia intentat de manera molt sectorial, a àmbits com ara el consum, o a través d'una llei de llengües, que seria més de principi general.
—Tanmateix, s'ha optat per una llei que modifica diferents normes per aconseguir aquesta igualtat de drets lingüístics.
—Sí, es tracta d'aixoplugar en un sol text 15 normes de rang divers que penalitzen la doble oficialitat lingüística i, diguem-ne, omplen de contingut la supremacia o la superioritat del castellà a diferents àmbits, especialment en la relació del ciutadà amb l'Estat. Ara bé, la llei introdueix més qüestions, com ara els senyals de trànsit o l'audiovisual.
—La iniciativa es presenta en un moment de regressió en la normalització lingüística. O, si més no, de cops per part dels tribunals que seguen aquesta mena de normatives.
—No sempre ha estat així. A l'inici del procés autonòmic i, especialment, als anys noranta, les interpretacions judicials van ser bastant benèfiques per a les llengües pròpies. Hi ha diferents sentències, per exemple, en l'àmbit educatiu, que consideraven el català com al centre de gravetat. Ara bé, la sentència del Tribunal Constitucional, de l'any 2010, canvia aquesta dinàmica: estableix un cànon de presumpta igualtat entre llengües que ha derivat en les resolucions aplicades darrerament per part d'alguns tribunals, que imposen el 25% de castellà. Hi ha hagut, de fet, una creixent desoficialització de les llengües pròpies i distintes del castellà, i també una pèrdua d'importància de la noció i del concepte de llengua pròpia, present a diferents Estatuts d'Autonomia, i que havia ajudat al reconeixement de les polítiques de normalització lingüística, o al fet que aquestes llengües siguin normals i d'ús preferent per a les administracions.
—Quins arguments hi aporta el Tribunal Constitucional per emprendre aquest gir?
—Amb aquella sentència, imposa aquest cànon o aquest paràmetre d'igualtat basat en l'apreciació, totalment discutible a escala sociolingüística, que el castellà comença a ser residual en alguns territoris. I que la normalització lingüística ja no té raó de ser perquè, com diu obertament el Tribunal Constitucional, durant aquests anys de democràcia s'ha compensat els segles de postergació i de prohibició de la resta de llengües. Per contrarestar aquest escenari, s'imposa aquesta presumpta igualtat que deriva en un procés de desoficialització de les llengües pròpies, on es consolida la supremacia del castellà.
—La llei presentada al Congrés dels Diputats pel bloc plurinacional trencaria, per tant, amb aquesta dinàmica?
—En cas d'aprovar-se, permetria canviar el rumb, però la seva aprovació és complicada, perquè hi ha aspectes, especialment els punts que afecten el poder judicial, que provocaran rebuig a una part dels magistrats, a determinades associacions professionals i, fins i tot, és possible que s'hi oposi el mateix Consell General del Poder Judicial. En el cas de l'àmbit judicial, per exemple, plantegem canvis legislatius que obeeixen a les recomanacions que ha fet el grup d'experts del Consell d'Europa, encarregats d'avaluar la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. És un clàssic que, en aquests informes, suggereixin a l'Estat espanyol que canviï la llei orgànica del poder judicial.
—En quin sentit reiteren que s'ha de canviar?
—D'una banda, per respectar el dret d'opció lingüística del ciutadà que es relaciona amb l'administració estatal. No pot ser que una persona vingui d'un altre territori i, en ser castellanoparlant i no entendre, per exemple, el català, no es compleixi amb el dret dels ciutadans a ser atesos en la seva llengua. I, d'una altra, hi ha la qüestió de la capacitació lingüística a la justícia: si, en general i amb diferents intensitats, depenent del territori, s'exigeix a la funció pública, no té sentit que no es demani a l'àmbit funcionarial de l'administració de justícia. La llei, de fet, no cita cap llengua a propòsit, perquè emprant els Estats d'Autonomia de cada territori, busca situar les llengües pròpies en peu d'igualtat amb el castellà.
—Encara que aquesta llei s'aprovara al Congrés dels Diputats, aconseguint que el PSOE se sumara a la proposta del bloc plurinacional, considera que hi hauria l'amenaça seriosa d'un tomb per part dels tribunals?
—T'admeto que encara que les Corts Generals puguin legislar i idealment aprovessin aquesta llei, i es pogués operar una modificació puntual d'aquestes normes, evidentment és necessari un canvi de doctrina molt profunda del Tribunal Constitucional. Si continua amb la doctrina instaurada a partir del 2010 i consolidada en altres sentències posteriors, com ara la relativa a la funció pública balear, la llei seria inaplicable. Tanmateix, crec que el nou panorama del Tribunal Constitucional obri una espurna perquè passi el filtre de constitucionalitat.
—Per què?
—Totes aquestes sentències ominoses envers la llengua són hereves de la doctrina instaurada per un Tribunal Constitucional amb un esquema i una configuració anterior, diferent de l'actual. En aquests moments, considero que la llei no sols podria passar aquest filtre de constitucionalitat, sinó que es podria propiciar un canvi del paràmetre o de la doctrina del Tribunal Constitucional.
—Entén, per tant, que si la llei s'aprovara, acabaria irremeiablement impugnada al Tribunal Constitucional?
—És molt probable, perquè el PP compta amb el nombre de parlamentaris suficients per presentar un recurs, i és molt possible que ho fes. Ara bé, fins al camí de l'aprovació hi ha molts tràmits que s'han de superar, i no són fàcils.
—La iniciativa intenta blindar les llengües pròpies de cada territori com a vehiculars al seu sistema d'ensenyament. Arran d'aquesta consideració, s'hi podria donar, en cas que s'aprovara la llei, una reversió de l'actual línia de sentències sobre la immersió lingüística a Catalunya?
—En aquests moments, el model educatiu està pendent d'un recurs i d'una qüestió d'inconstitucionalitat, que va presentar la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I, per tant, és molt possible que abans es produeixi aquest pronunciament que no l'aprovació de la llei. No debades, es tracta de dos recursos contra el decret llei que regula els plans lingüístics de centre i contra el que es va aprovar per consens al Parlament de Catalunya l'any 2022, que intentava salvar el caràcter curricular del català.
—El gruix d'aquesta ofensiva legislativa, però, va adreçada a la relació idiomàtica del ciutadà amb l'administració estatal. De la lectura de la llei, es mostra un model a l'Estat espanyol que no respecta els drets lingüístics d'aquells habitants amb llengües pròpies diferents del castellà.
—Efectivament, se centra a canviar aquelles normes estatals que tracten de forma inequitativa o no igualitària les llengües pròpies en contraposició a la preeminència que atresora el castellà. L'Estat espanyol presenta, de partida, un model constitucional a l'àmbit lingüístic que és totalment asimètric. No se sembla res a l'instaurat a Suïssa, Bèlgica o el Canadà, en el sentit que en aquells països les llengües minoritàries són supraterritorials, és a dir, poden tenir eficàcia, fins i tot, fora del territori d'origen. A l'Estat espanyol, però, no es produeix: el castellà és oficial arreu de la geografia estatal, i, fins i tot, és d'obligat coneixement —una consideració que, per cert, només imposa la carta magna de Bulgària—. L'Estat només es compromet a protegir la riquesa que comporten.
—Aquesta llei, per tant, seria una via de correcció igualitària d'aquest model.
—El model lingüístic constitucional de l'any 1978 —gairebé copiat d'aquell que hi havia a la Segona República, tot i que, crec, encara pitjor— atresora aquest hàndicap que comentava abans envers altres països. Es podria modificar amb una reforma de l'article 3 de la Constitució espanyola, però aquesta reforma resulta molt improbable. Arran d'aquest escenari, només hi ha la via de modificar els estatuts —una alternativa que genera inquietud perquè el context judicial no seria favorable— o de canviar aquestes lleis estatals, que ha estat l'escollida.
—Al remat, es tractaria de jugar dintre d'un model asimètric i que imposa la preeminència del castellà?
—Parlar d'una supremacia del castellà és innegable. L'obertura de l'article 3 de la Constitució espanyola indica, clarament, la preeminència del castellà. No debades, el castellà adopta la condició de llengua oficial a tot l'Estat, s'imposa la seva oficialitat als territoris no castellanoparlants i es redueix l'oficialitat dels idiomes diferents del castellà als seus territoris. S'observa, per tant, una supremacia claríssima, la qual s'ha intentat reforçar políticament amb aquesta denominació del castellà com a llengua comuna.