Xàtiva jugava amb avantatge. La verticalitat calcària als peus de la qual s'assenta la població havia representat, des de la seua fundació al segle III aC, una fortalesa natural difícilment expugnable. Al capdamunt d'aquesta, s'erigeix un castell allargassat que en recorre l'espina dorsal. Xàtiva havia estat la Saitabi ibèrica i posteriorment, en temps dels romans, la Saetabis Augusta. Al llarg de la història, el seu topònim ha estat reformulat en repetides ocasions: va ser la Madina Satibat musulmana, la Xàtiva medieval i Felip V s'autohomenatjà batejant-la amb el nom de San Felipe, o Nueva Colonia de San Felipe. Més tard, el topònim va ser castellanitzat, i Játiva adoptà de nou la fórmula valenciana originària durant la transició democràtica.
Però tornem als temps de Jaume I. Probablement, el monarca devia tenir en la seua llista de conquestes la presa de la vila, però va acudir-hi amb urgència per tal d'auxiliar un noble cristià, don Pere d'Alcalà, empresonat pels sarraïns («gran mester hi era que vinguéssem»). «Fo-y pres don Pero d’Alcalà ab .V. cavallers.»
Un jardí de l'edèn
Quan Jaume I arribà a la capital de la Costera, escollí un punt estratègic elevat i segur des d'on poguera dominar Xàtiva i els seus voltants. És el coll Agut on posteriorment es construí l'ermita de Santa Anna. Des d'ací, el monarca elabora en el Llibre dels fets una de les descripcions del paisatge més remarcables i pròximes a l'edèn: «veem la pus bella orta que anc havíem vista en vila ne en castell, e que hi havia més de .CC. algorfes per la orta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de la orta, moltes e espesses; e veem encara lo castell, tan noble, e tan bella orta, e haguem-ne gran goig e gran alegria en nostre cor.»
La contemplació d'aquesta horta tan rica degué despertar-li la fam pels recursos agrícoles, de la mateixa manera que el castell de Xàtiva li accentuà la febre possessiva en nom del cristianisme. «Semblà’ns que no tan solament per [don] Pere Alcalà nós devíem venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per chrestianisme, e que Déus hi fos servit.»
El setge del castell i l'alqueria de Sallent
L'orografia no ho posà fàcil als cristians. El seu caràcter abrupte dificultà la instal·lació segura del campament. L'anomenat puig d'Escardenyo podria haver estat un emplaçament plausible, si no haguera estat per la naturalesa escarpada d'aquest. «Enviam missatge a·n Bertran d’Aonés que pujàs al puig Escardeyno760 ab .III. cavallers e ab .IIII. escuders; e ell pujà-hi e dix-nos que no y porien parar tendes, que, de cabres enfora, altra res no hi poria habitar.»
Finalment, Jaume I instal·là el campament en un monticle bicèfal, escarpat per davant i còmodament accessible pel vessant oposat, amb aigua a la seua falda i una alqueria, Sallent, avui Sallent de Xàtiva, poble situat al nord-oest de la vila que ens ocupa. Tot apunta que el monarca cristià va instal·lar-se a l'actual partida de l'Estepar, als peus del turó de Montolivet i no lluny del riu. «E el puig havie’ns enganat, que era fort de la nostra part on lo veýem e de l’altra part era, que a peu pla hi podia hom pujar. E Déus donà’ns una alqueria al peu del puig, on havia molt bona força e l’aygua d’un riu que li passava al peu, axí com nós havíem mester. E aquí feem nostra bastida. [...] E l’alqueria havia nom Sallent; e passa per allí .I. riu qui passa per Anna, e l’aygua qui ix de la font d’Anna.»
Millor el castell que els ostatges
Massa tard per als xativins. La negativa inicial d'alliberar els ostatges —i la possibilitat per part de Jaume I d'apropiar-se d'una plaça cabdal com Xàtiva— desembocaren en una situació d'escac i mat per a la població sarraïna: «pus al començament no·l[s] nos donà, quant nós los demanàvem, que més volíem Xàtiva que·ls cavallers».
Es produïren tensions i ofensives per part de les hosts sarraïnes, la qual cosa provocà la mort d'efectius cristians. La rendició del castell de Xàtiva era l'únic desenllaç possible en aquest tour de force. «Que vós sabets bé lo castell de Xàtiva qual és, que no n’ha altre mellor en tota l’Andalucia; e, que ell (l'alcaid) rendés lo castell.»
La disputa amb Castella, un nou front
A Xàtiva, però, s'obria un nou front. Jaume I havia d'oposar-se no únicament a les forces sarraïnes sinó també als interessos castellans. La presumpta bona predisposició de l'alcaid local a lliurar-li el castell ocultava pactes d'aquest amb Castella. La política expansionista de l'infant Alfons topava amb els dominis de conquesta de Jaume I. El castellà havia arribat fins a la riba dreta del Xúquer, assetjant ciutats com Alzira i, ara, pretenia arrabassar Xàtiva. L'una com l'altra acabarien, això no obstant, en mans de Jaume I. Alzira en concret pactà la rendició i jurà fidelitat al cap de la Corona d'Aragó («e exiren a nós tots los vells e juraren sobre·l libre de l’Alcorà que serien a nós bons e leyals»), alhora que reclamava d'aquest l'acceptació dels furs i costums dels musulmans. «E faeren ses cartes ab nós com romasessen en Algezira ab aquells [furs e] custums que eren en aquell temps dels almoades, e que poguessen fer lur offici en les mesquites axí com solien.»
Tornem a la picabaralla entre Castella i Aragó. Enfront de la voluntat d'expansió castellana més enllà dels seus límits, la reacció per part de Jaume I va ser apoderar-se de Villena i altres territoris de conquesta de la corona rival, incomplint els tractats de Tudillén (1151) i Cazola (1179) per a repartir-se les àrees de conquesta musulmana i frenar-ne l'expansió a la península Ibèrica.
La solució per a la fi de les friccions hauria d’implicar la redacció d'un nou acord que delimitara una vegada més les àrees d'ambdues corones. El tractat d'Almirra, signat el 26 de març de 1244, dibuixava el nou límit que passava per l'aiguabarreig dels rius Xúquer i Cabriol, les muntanyes d’Aiora, els ports d’Almansa i de Biar, i eixia al litoral pel poble d'Aigües. Sis dècades més tard, la ratificació de la Concòrdia de Torrellas l'agost de 1304 incorporaria definitivament al regne de València Guardamar, Elx (amb el port de Santa Pola), Elda, Novelda i Oriola.