L'aprovació dels primers pressupostos del Govern de Salvador Illa va significar molt més que la validació d'uns comptes públics. Després de mesos de negociació amb Esquerra Republicana i els Comuns, el PSC va aconseguir consolidar una majoria parlamentària que, almenys sobre el paper, dona estabilitat a la legislatura. Però la fotografia de la votació al Parlament és només el primer pas. La prova decisiva començarà ara, lluny de l'hemicicle, quan els ajuntaments hagin de comprovar si les partides anunciades arriben realment al territori.
Els comptes del 2026 ascendeixen a 49.162 milions d'euros, un 22,8% més que els darrers pressupostos aprovats, i situen la inversió pública en 4.146 milions. Són els comptes més elevats de la història de la Generalitat. El Govern els presenta com els pressupostos del retorn de la normalitat institucional després de dos exercicis marcats per la pròrroga pressupostària i reivindica l'increment dels recursos per als serveis públics i la inversió territorial.
En la seva presentació, el president Illa va defensar que el futur de Catalunya «ja no és cap promesa, és un compromís». La frase resumeix també el principal repte polític dels pressupostos: convertir els compromisos escrits en actuacions que es puguin veure i tocar. Perquè la pregunta que queda oberta, més enllà del debat parlamentari, és senzilla: quan podran notar els ciutadans que aquests pressupostos han canviat alguna cosa?
El territori, l'avaluació definitiva
En política municipal, els anuncis acostumen a ser només el començament. Una partida pressupostària no és encara una escola construïda, un CAP ampliat, un habitatge assequible disponible o una línia ferroviària en funcionament. Entre una cosa i l'altra hi ha licitacions, projectes executius, permisos, convenis, disponibilitat de sòl i, sobretot, capacitat administrativa per executar.
Aquesta és una de les claus dels comptes del 2026. La Generalitat de Catalunya pot pressupostar una inversió, però bona part de les polítiques públiques que afecten directament la ciutadania necessiten els ajuntaments. Els consistoris cedeixen sòl, tramiten llicències, gestionen equipaments, planifiquen el creixement urbà i, en molts casos, cofinancen actuacions.
El mateix Govern ho reconeix en el desplegament del Pla de Barris i Viles 2025-2029, que preveu 1.000 milions d'euros d'inversió de la Generalitat de Catalunya, que es complementaran amb uns 600 milions dels ajuntaments. El programa calcula una inversió total de 1.600 milions i planteja actuacions que van des de l'habitatge i l'urbanisme fins a la salut, l'educació i la transició ecològica. «Els ajuntaments són els protagonistes, però les diputacions també són indispensables», ha remarcat la consellera Sílvia Paneque.
Aquesta dependència també apareix en el finançament local. La nova Llei de pressupostos reforça el Fons de Cooperació Local, que enguany se situa en 123,4 milions d'euros, una de les principals vies de transferència directa de recursos de la Generalitat de Catalunya als governs locals. La xifra és significativa perquè mostra una realitat sovint invisible en el debat pressupostari: els municipis no només són receptors de les polítiques de la Generalitat, sinó una peça imprescindible perquè aquestes arribin a la ciutadania. I les diferències entre Barcelona, una capital de comarca o un municipi rural poden ser enormes pel que fa a capacitat tècnica i financera.
L'habitatge, la gran prova política
Si hi ha una política que servirà per mesurar l'èxit dels pressupostos serà l'habitatge. El Govern ha situat aquesta política al centre de la legislatura i manté l'objectiu de disposar de 50.000 habitatges públics. Però la magnitud del repte obliga a mirar més enllà de les grans xifres. L'executiu català ja ha iniciat operacions concretes per ampliar el parc: la compra a InmoCaixa de 1.064 habitatges per 87,2 milions d'euros, distribuïts entre catorze municipis, ha permès incorporar pisos a Barcelona, Mataró (Maresme), Tarragona, Sabadell (Vallés Occidental), Lleida, Terrassa (Vallés Occidental), Sitges (Garraf) o Olot (la Garrotxa), entre altres localitats.
El cas de Mataró és especialment il·lustratiu. La ciutat ha rebut 61 dels habitatges d'aquesta operació i, alhora, disposa d'una política municipal pròpia d'habitatge. És un exemple de la doble escala que condiciona la resposta a la crisi: la Generalitat de Catalunya aporta recursos i amplia el parc públic, però el consistori ha de disposar de sòl, capacitat urbanística i eines pròpies per fer créixer l'oferta.
No és una qüestió menor. Com explica Carme Trilla, experta en polítiques d'habitatge, el problema actual és també conseqüència d'una falta de previsió davant el creixement demogràfic. «Aquesta no-correspondència entre unes previsions de caràcter demogràfic i l'execució de la resposta d'habitatge» és, segons Trilla, un dels principals problemes de fons.
La crisi, a més, ja no és només metropolitana. Afecta ciutats mitjanes i municipis turístics, allà on la pressió de la demanda es combina amb una oferta limitada. Trilla recorda que els municipis tenen una eina fonamental: l'urbanisme. Són els ajuntaments qui decideixen, dins del marc legal i amb la posterior ratificació de la Generalitat, quin creixement volen tenir, quina quantitat de sòl destinen a habitatge protegit o quin model residencial volen impulsar. Però també hi ha límits. «Els ajuntaments necessiten el suport de la Generalitat o de l'Estat per a qüestions com el finançament de promocions, els ajuts al lloguer o la rehabilitació».
La investigadora Mariona Segú hi afegeix una altra perspectiva: augmentar l'oferta és imprescindible, però no pot ser l'única resposta perquè els terminis són llargs. «Tot el que és oferta, augmentar l'oferta, és costós, triga molt de temps i no és una solució a curt termini», apunta. Segú defensa, per això, que els municipis també haurien de concentrar esforços en l'estoc d'habitatge existent i prioritzar-ne l'ús residencial. El parc d'habitatges buits, segones residències o pisos turístics, es converteix així en una peça més del debat.
El problema és que les competències municipals tenen un sostre. Els ajuntaments poden actuar sobre el planejament, els usos urbanístics o els habitatges d'ús turístic, però no poden regular unilateralment tots els aspectes del mercat del lloguer. «En política d'habitatge s'ha de fer de tot», resumeix. Això implica més oferta, més parc social, regulació i mesures que incentivin els propietaris a posar habitatges al mercat residencial.
De Mataró a Tarragona: el pressupost pren forma
El mateix esquema es repeteix amb les infraestructures. Els comptes preveuen un fort increment dels recursos destinats a mobilitat i transport, amb 3.986 milions d'euros per a transport, un 30% més, i actuacions ferroviàries i de mobilitat sostenible arreu del territori. Entre les inversions territorialitzades, destaca el nou tramvia del Camp de Tarragona, que compta amb 101,2 milions d'euros previstos el 2026. També hi ha 311 milions per al conjunt de les infraestructures ferroviàries i 355 milions per al contracte de gestió de Rodalies Catalunya.
A Tarragona, aquesta mena d'inversions permeten comprovar fins a quin punt els pressupostos autonòmics i municipals es necessiten mútuament. El Camp de Tarragona concentra una part de les grans actuacions de mobilitat, però també necessita que els ajuntaments adaptin l'espai urbà, planifiquin els entorns i coordinin els serveis. La mateixa ciutat és, a més, un dels municipis que ha rebut habitatges procedents de l'operació amb InmoCaixa. Sis dels 1.064 pisos adquirits per la Generalitat es troben a Tarragona.
El mapa de les inversions, per tant, dibuixa una Catalunya on les grans partides només adquireixen sentit quan es concreten en un municipi determinat. I és aquí on apareix una diferència fonamental entre pressupostar i executar: una obra pot tenir partida, però no haver estat licitada; pot estar licitada, però no haver començat; pot haver començat i acumular retards i una inversió plurianual pot aparèixer repetidament als pressupostos abans que la ciutadania en vegi el resultat.
Salut: del pressupost al CAP
En salut, aquesta distància entre la xifra i la realitat és encara més visible. El pressupost sanitari creix i incorpora inversions en equipaments hospitalaris i atenció primària, però la ciutadania no jutjarà els comptes pel volum global de la partida. Ho farà quan obri un nou CAP, quan s'ampliï un consultori o quan disminueixi el temps d'espera.
El cas de Flix, a la Ribera de l'Ebre, és un exemple d'aquesta traducció territorial. La Generalitat de Catalunya ha informat de l'evolució del projecte del nou centre d'atenció primària del municipi, una actuació que permet seguir el recorregut que hi ha entre l'anunci institucional i la posada en funcionament d'un equipament.
Per als municipis petits, aquesta diferència encara és més important. Un nou CAP pot tenir un impacte desproporcionat respecte del volum econòmic que representa dins del pressupost global de la Generalitat. És per això que, per a un alcalde, una inversió territorialitzada pot ser molt més rellevant que qualsevol percentatge de creixement dels comptes. La qüestió torna a ser la mateixa: quan començarà l'obra i quan estarà acabada?
Educació: quan arribarà la inversió a les aules?
Amb l'educació passa una cosa similar. Els pressupostos destinen 8.356 milions d'euros al Departament d'Educació i Formació Professional, que representen el 20,7% del total dels comptes. Dins d'aquesta partida hi ha 314 milions d'euros d'inversions directes en infraestructures educatives, amb la previsió de construir 21 nous centres i ampliar-ne 20.
Però darrere d'aquestes xifres hi ha una realitat molt més concreta: escoles que necessiten ampliacions, centres que esperen obres de manteniment o climatització i municipis que han de posar terrenys a disposició de la Generalitat. El debat sobre la climatització dels centres educatius és especialment revelador. En un context d'emergència climàtica, una actuació que sobre el paper pot semblar tècnica acaba convertint-se en una política pública de primera magnitud: temperatures extremes a les aules, confort dels alumnes i condicions de treball dels docents. I també aquí el pressupost és només el primer capítol. El segon és l'execució.
Un test desigual
Aquesta qüestió és especialment important perquè els municipis no parteixen de la mateixa situació. Barcelona disposa d'una capacitat administrativa i financera que no té un municipi petit. Una capital de comarca pot tenir equips tècnics especialitzats, mentre que un consistori rural pot dependre d'assistència externa per preparar un projecte o tramitar una subvenció. La desigualtat pot determinar fins a quin punt els diners pressupostats acaben transformant-se en obra pública.
És aquí on la política municipal es converteix també en una qüestió territorial. El mateix pressupost pot produir resultats molt diferents segons la capacitat de l'administració que l'ha de desplegar. La veu dels experts en habitatge serveix, en aquest sentit, per entendre una realitat extrapolable a altres polítiques. Trilla adverteix que no es pot traslladar tota la responsabilitat als ajuntaments perquè «aquesta política l'han de fer ajudats per la Generalitat i per l'Estat». Segú, per la seva banda, recorda que els municipis tenen menys marge quan els recursos econòmics són limitats. El pressupost autonòmic, per tant, també posa a prova el model de cooperació entre administracions.
Del Parlament al carrer
Políticament, els pressupostos ja han complert una funció. Han consolidat la primera majoria estable del Govern Illa i han certificat la capacitat del PSC per arribar a acords amb ERC i els Comuns després de dos anys de comptes prorrogats. Però aquesta estabilitat parlamentària haurà de superar ara una prova molt menys controlable: la dels resultats. Les eleccions municipals del 2027 seran el primer gran examen electoral de la legislatura. Quan arribi aquella cita, els ciutadans difícilment recordaran els 49.162 milions d'euros del pressupost o el percentatge de creixement respecte dels comptes anteriors. Els alcaldes, en canvi, hauran de respondre preguntes molt més concretes.
S'ha construït l'habitatge promès? Quan obrirà el nou CAP? S'ha ampliat l'escola? Quan arribarà el tren? Quan començarà aquella obra que es va anunciar? A Mataró, el debat es pot mesurar en habitatges incorporats al parc públic i en sòl disponible. A Tarragona, en quilòmetres de via i terminis d'obres. A Flix, en un equipament sanitari que ha de passar del projecte a la realitat. I a les ciutats mitjanes i petites, en la capacitat de convertir recursos autonòmics en serveis que arribin al carrer.
Aquesta és la paradoxa dels pressupostos d'Illa. El Govern ha guanyat al Parlament la batalla per disposar d'uns comptes i d'una majoria. Però ara comença la batalla més difícil: demostrar que aquests diners poden transformar el territori. Perquè un pressupost és, al final, una promesa amb una xifra al costat. I només quan aquesta xifra es converteix en un pis, una escola, un CAP, una carretera o un tren deixa de ser una previsió i passa a ser política pública.