El periodisme valencià no va sobrat de referents i cap dels seus referents no és tan consistent com J. J. Pérez Benlloch. Aquest periodista i mestre de periodistes, que al juny va fer 90 anys, serà homenatjat aquest dilluns a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) en una cita promoguda pels companys de tertúlia i en què prendran part Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i la Unió de Periodistes Valencians. Els dos vessants que han caracteritzat la seua prolífica trajectòria —el cívic i el professional— confluiran en un acte que començarà a les 19 hores.
A més d’Anna Oliver, la presidenta d’ACPV, i Vicent Marco, el president de la Unió de Periodistes, a l’esdeveniment participaran excompanys de professió en diversos mitjans, com ara Rosa Solbes, Ferran Belda, Miquel Alberola o Laura Ballester. També hi intervindrà Josep Guia, un bon amic amb qui va coincidir en l’episodi històric d’Els Deu Alaquàs, i Vicent Maroto i Paco Ferrer, companys de la tertúlia Fuster, que se celebra cada dilluns, i de la que tots els dijous acull l’Octubre, respectivament.
Un cúmul de casualitats
Els primers anys de vida —i més determinants— de Pérez Benlloch van estar marcats per un cúmul de casualitats. L’atzar va dur-lo al món l’any més convuls possible, el 1936, escassos dies abans de la sublevació militar del general Franco. El naixement va tenir lloc a la població de Moixent, a la comarca de la Costera, per raons estrictament laborals. Era la població on son pare, metge rural, estava destinat en aquell moment. La família es mudaria més tard a Elx, la ciutat obrera on J. J. va viure una infantesa feliç que evoca amb emoció. De fet, ell sempre s’ha sentit una mica —o un molt— il·licità.
En qualsevol cas, la casualitat que el marcà més fou, sens dubte, la que va produir-se mentre feia el servei militar al municipi malagueny de Ronda. Al «camp de concentració» de Ronda, com li’n deia. L’obligació d’allistar-se a les milícies universitàries l’havia obligat a deixar en suspens els seus estudis de Dret de la Universitat de València. Però allà, a la Ronda de record tan funest, un dia veié una convocatòria per a ingressar a l’Escola de Periodisme, cosa que li permetia passar a Madrid tres dies a la setmana. En acabar la mili, J. J. va establir-se a Madrid per tal de completar uns estudis, els de Periodisme, que mai no li havien generat interès. Ni tan sols sabia escriure a màquina.
El primer contacte amb la premsa fou a Primer Plano, la revista de cinema que dirigia Rafael García Serrano, un falangista navarrès que es feia acompanyar de redactors addictes al Movimiento Nacional. J. J. n’era la nota discordant, l’ovella negra, el vers solt. Una sensació que experimentaria sovint al llarg de la seua vida.
D’aquella revista va passar a El Correo Español-El Pueblo Vasco, el diari llavors dirigit per Antonio Barrena, on va tenir un recorregut fugaç. «¡Esto está podrido de fascistas!», va exclamar un dia a la redacció. Al cap d’uns dies tenia a la taula la carta de comiat i una indemnització simbòlica amb què va poder, això sí, adquirir un bitllet de tren amb destinació Salamanca.
Fou a la capital salmantina, enrolat en El Adelanto, el diari local per excel·lència, on J. J. va començar a assaborir la professió i on va assolir un castellà riquíssim, marca de la casa. Hi feia de tot: notícies, reportatges, entrevistes, crítiques, editorials… I gaudia a fons de la nit. De vegades, massa i tot.
Una altra casualitat el dugué a defensar un jove que estava sent apallissat per la policia enmig del carrer. Per haver provat de separar els agents d’aquell pobre xic, J. J. fou detingut i va veure com obrien un procediment judicial en contra seu, pel qual el condemnarien a un any de presó. Sort que no tenia antecedents penals, perquè, si no, l’haurien enviat a la garjola.
A València, per fi
La condemna el va fer tornar a la grisa València, la ciutat bruta i plana que cantava Raimon. Fins que un dia, una casualitat més, va coincidir amb el periodista Vicent Ventura a la barra del bar Los Pajaritos, un clàssic del carrer de la Nau.
—I tu què fas? —li preguntà Ventura.
—Soc periodista.
—Sí? I on treballes? —li insistí.
—No tinc feina, ara mateix.
Aquella conversa li obrí les portes de Valencia Fruits, un setmanari agrícola molt popular en un sector eminentment exportador, capdavanter de l’economia autòctona. Entre la nòmina de redactors no sols figurava l’afamat Ventura, assenyalat per la seua participació en l’anomenat contuberni de Munic, sinó també l’il·lustre Martí Domínguez Barberà, qui havia estat desplaçat de la direcció del diari Las Provincias per les seues crítiques al règim després de la gran riuada de 1957.
L’èxit de la capçalera agrària va animar els socis capitalistes a crear un diari, Al Día, que tindria curta vida. Tant J. J. com Ventura i Domínguez van abocar-hi moltíssims esforços, però de res no va servir. El projecte, com tants altres que tractaven de competir amb Levante i Las Provincias, els dos diaris matinals del cap i casal, va acabar fracassant.
Malgrat aquell desencís, a Pérez Benlloch li va arribar l’oportunitat de comandar el primer projecte periodístic: Primera Página, un diari que s’havia marcat el repte de trencar l’hegemonia absoluta del diari Información a la ciutat d’Alacant. Les estretors econòmiques van provocar l’acumulació d’impagaments i la liquidació d’aquell somni. Una vegada més, tots els seus esforços —i les nits que va dormir en el sofà de la redacció, empalmant amb la jornada laboral de l’endemà— no havien servit de res. El periodisme crític que abanderava com a director no hi tenia cabuda.
Dues vegades més director
Retornat de nou a València, J. J. va treballar a les ordres de Juan Gabriel Cort Climent-Vila, un destacat empresari periodístic de l’època a qui tothom coneixia pel seu primer cognom. En 1976 havia tret a la llum Qué y Dónde, una cartellera setmanal que fidelitzaria el públic suficient per aspirar a crear un diari que competira, per fi, amb els dos transatlàntics del cap i casal.
És així com naix Diario de Valencia, amb J. J. com a primer director i una línia progressista i nacionalista que desagradava els dos grans partits d’esquerres, el PSPV-PSOE i el PCE. El primer exemplar del diari, el 17 de desembre de 1980, i el colp d’Estat del 23 de febrer de 1981, protagonitzat pel tinent coronel Antonio Tejero, van passar tot just dos mesos. Pérez Benlloch va viure a la redacció del diari aquella jornada no apta per a cardíacs, però no va superar el primer estiu a la direcció. L’acusaven de ser un «catalanista». El seu activisme polític, com a impulsor del primigeni Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i com a integrant d’Els Deu d’Alaquàs, el grup d’activistes detinguts per la policia franquista el 24 de juny de 1975, mentre estaven reunits a la Casa d’Exercicis Espirituals de la Puríssima per a crear el Consell Democràtic del País Valencià.
J. J. encara va tenir l’ocasió de liderar, però, un altre projecte de capital local: Noticias al Día. Els diaris que havien format part de la premsa del Movimiento es trobaven en procés de dissolució o estaven sent adquirits pels nous grups emergents. La intenció de Noticias era ocupar el buit que previsiblement anava a deixar el tancament de Levante.
No obstant això, els socialistes, que ja havien arribat a la Generalitat Valenciana, van servir-li en safata al Grup Moll un crèdit de 500 milions de pessetes concedit per la Caixa d’Estalvis Provincial de València. La pretensió era clara: que el hòlding Moll adoptara la capçalera i optara per una línia pròxima als socialistes, fent de contrapès del conservador Las Provincias. Una maniobra que va deixar sense oxigen el projecte liderat per J. J. L’últim que va liderar.
Després de tot allò, va excel·lir com a columnista. En primer lloc, ironies de la vida, a les pàgines de Levante-EMV. Més tard, a les d’EL TEMPS i El País. Un dels millors opinadors que han existit a la premsa valenciana. Amb un estil propi, punyent, amanit de bones fonts. Una mirada privilegiada, molt lúcida, en un panorama periodístic massa empobrit.
Amb 90 anys, ja fa temps que J. J. no escriu articles. Tampoc no acudeix amb regularitat, com era costum, a la tertúlia que cada dilluns de vesprada organitzava Joan Fuster i que va seguir celebrant-se després de la seua mort. Ni a la tertúlia dels dijous de l’Octubre, l’espai on se li ret un homenatge aquest dilluns. Perquè, de periodistes com J. J., no en queden. I d’amics com ell, tampoc.