—L’Ajuntament i Hàbitat3 han comprat Casa Orsola, però hi ha molts més edificis amb una situació semblant a Barcelona. S’ha fet aquest moviment perquè Casa Orsola s’ha convertit en un símbol de la lluita?
—Que a Barcelona hi ha edificis que tenen un preu que els fa atractius per als inversors per comprar-los, treure a les persones que hi viuen i dedicar els pisos a lloguers més cars dels que hi ha és una cosa que fa vint anys que passa. En aquest cas, hi ha hagut un moviment social que ha posat molt la situació sobre la taula.
L’Ajuntament ha comprat uns altres vint edificis que tenien compradors interessats per tanteig i retracte [dret a l’adquisició preferent] abans que es generés el problema. Amb la Casa Orsola, la resposta ha estat perquè hi ha hagut un moviment social que l’ha assenyalat de manera molt evident, però es podrien fer adquisicions d’altres edificis en el futur, com ja s’ha fet, sense que calgui una entrada dels moviments socials. S’ha de valorar cada cas.
—Vostè ha escrit sobre la necessitat de ser més preventius que reactius. Es refereix a aquestes compres d’edificis per part de l’Administració abans que s’arribi a situacions crítiques? Hi haurà més moviments com aquests?
—Comprar abans és una mesura preventiva, efectivament; així ens estalviem tot el drama social que comporta. L’Ajuntament això ho pot fer, però no sabem si en tots els casos. Depèn dels recursos públics i de la valoració que es faci de cada cas, si és oportú, si no ho és, si hi ha risc, si no n’hi ha… Això no es podrà aplicar sempre, l’alcalde [Jaume Collboni] ja va dir que no tenien capacitat per poder-ho fer sempre. Però l’instrument hi és.
—S’ha referit públicament al concepte ‘vulnerabilitat residencial’ en parlar de la situació dels veïns de la Casa Orsola que no traspassaven el llindar de la vulnerabilitat econòmica. És un nou graó en l’escala de la pobresa?
—Mentre ells són al seu pis, paguen el lloguer regularment i poden viure en aquests habitatges, no hi ha cap vulnerabilitat. Ara, en el moment en què tots han de marxar de l’edifici tant sí com no esdevenen vulnerables. Perquè, on vas? És una vulnerabilitat que no tenien i que es genera a partir d’aquestes operacions. Es diu: «És que no eren vulnerables». Fins aquell moment no ho eren, però quan et deixen sense habitatge —tal com està la situació avui en dia—, et converteixes en vulnerable o no? Si un mestre que paga 800 € es troba al carrer, on el trobarà un pis de 800 €? Ja no dic només a Barcelona. Aquest senyor no era vulnerable en el sentit tradicional de «família vulnerable», però passa a ser-ho o no?
«En el moment en què tots han de marxar de l’edifici tant sí com no esdevenen vulnerables.»
—Fa una dècada que s’ha estès molt a Barcelona la compravenda d’edificis sencers que deriven en l'expulsió dels inquilins. Creu que quan s’han fet projectes urbanístics com la pacificació del carrer de Consell de Cent o la remodelació del mercat de Sant Antoni no s’ha tingut prou en compte la revalorització que comporta i l’impacte que té en el dret a l'habitatge dels seus veïns?
—Totes les remodelacions urbanes generen plusvàlua, perquè precisament es fan per millorar una situació. Consell de Cent, la Vila Olímpica, les illes de vianants… Totes generen plusvàlua i els edificis del voltant augmenten de valor.
Això passa aquí i arreu, i és un tema que no està resolt. Que siguin els propietaris els que gaudeixin de la plusvàlua que es genera en comptes de la resta de la ciutat, que ha fet l’esforç econòmic per fer la remodelació. No hi ha mecanismes per repartir aquesta plusvàlua i se’n beneficien els propietaris que ja hi són o els que anticipen el moviment i adquireixen els edificis per treure’n rendiment.
A totes les ciutats on es fan processos de remodelació urbana millora moltíssim l’entorn immediat, els edificis que hi són es revaloren i l’esforç col·lectiu queda privatitzat en mans dels que són propietaris de l’habitatge que hi ha a la vora. I alguns se’n beneficien de manera precipitada, com és aquest cas. És un greuge comparatiu per a la resta de la ciutat.
—Creu que les mesures que s’estan començant a aplicar per lluitar contra la crisi de l’habitatge [la construcció d’un parc d’habitatge públic, la regulació dels lloguers…] són suficients per resoldre la problemàtica? Pensa que es pot resoldre?
Si no ho cregués, hauria plegat fa anys. No és que es pugui resoldre, s’ha de resoldre. Hem d’aconseguir que hi hagi més habitatge assequible a les nostres ciutats.
«No hi ha mecanismes per repartir la plusvàlua [de les reformes urbanístiques] i se’n beneficien els propietaris.»
—Vostè posa Viena com a model de ciutat, pel que fa a polítiques d’habitatge. Però Àustria té una població molt més estable que el nostre territori. Catalunya ha crescut en 2 milions d’habitants en els últims vint anys. És possible aplicar la mateixa fórmula si els factors són diferents?
—No sé si allà han crescut menys o no. El que es fa a Viena s’ha fet des de fa més d’un segle, però quan parlo de Viena ho faig per posar un exemple en què s’han fet polítiques de parc públic i s’han mantingut en el temps, i per això tenen una ciutat en què els ciutadans poden pagar l’habitatge. És per reflexionar sobre la importància de mantenir les polítiques, de no tirar enrere, com ha passat aquí i a molts altres llocs. No podem vendre el que ja hem fet, no podem privatitzar el que és públic, no podem fer habitatges protegits que al cap de vint anys deixin de ser-ho. Tot això és el que ens ensenya Viena.
—L’economista Miquel Puig creu que la construcció d’habitatge públic mai podrà ser una mesura realment efectiva si la població i, per tant, la demanda creix exponencialment.
—Jo respecto molt l’opinió de Miquel Puig, però davant d’un problema hem d’intentar solucionar-lo. Mecanismes en tenim, sòl per construir en tenim, i hi ha consens sobre el fet que hem d’anar pel camí de l’habitatge públic i, a més, que ho hem de fer de manera ràpida i intensiva.
— A la Llei del dret a l’habitatge vostès van incloure dos instruments, que són l’obligació que el 30% de l’habitatge nou sigui habitatge assequible i la preferència de compra per part de l’Administració en les transaccions immobiliàries residencials [tanteig i retracte]. En quina mesura s’està fent ús d’aquestes eines?
—L’únic municipi que ha introduït el 30% i el tanteig i retracte és Barcelona. Bé, i Mataró. El que cal veure és que el 30% s’agilitzi. L’eina del tanteig i retracte està funcionant, i funcionaria més si hi hagués més recursos per comprar-ne més. Són dues eines molt importants dintre de la ciutat per poder incrementar el parc assequible.
— És cada ajuntament el que decideix aplicar-les?
—Sí. Cada ajuntament decideix que el 30% de l’habitatge nou sigui habitatge protegit per a sempre, i que aquests habitatges tinguin sempre el preu que regula l’Administració.
— Collboni ha anunciat que la mesura del 30%, que es va implantar amb el govern d’Ada Colau, «s’ha de modificar perquè no ha funcionat bé». Hi ha risc que desaparegui?
—L’encàrrec que em va fer a mi és que es manté, però que s’hi han de fer unes modificacions perquè els promotors s’hi posin de debò i no ens quedem paralitzats després de set anys. No hi ha en absolut la intenció de tirar-la endarrere.
— Com valora la tasca del Sindicat de Llogateres, que va néixer el 2017, però aquest últim any ha agafat moltíssima volada?
—Fan la seva funció, que és denunciar situacions injustes i dramàtiques. Era inevitable que sortissin moviments d’aquest tipus quan el problema és tan extens i afecta tantes famílies.
«Els llogaters estan dispersos per la ciutat i aconseguir que la gent deixi de pagar… A més, deixar de pagar suposa un risc molt gran.»
— Han posat sobre la taula la possibilitat de fer una vaga de lloguers, quin impacte suposa que tindria, aquesta reivindicació?
—No ho sé. Com que aquesta no la comparteixo, no veig que porti enlloc… Els llogaters estan dispersos per la ciutat i aconseguir que la gent deixi de pagar… A més, deixar de pagar suposa un risc molt gran. Una de les reivindicacions era que es controlessin els lloguers i això s’ha fet a 270 municipis de Catalunya. Hi ha altres mesures, que ja les ha anunciat el president del govern [Salvador Illa], com ara avantatges fiscals per als propietaris que posin lloguer per sota dels preus de referència. El tema està sobre la taula i aquesta resposta em semblaria maximalista i que no convé, vaja.
—Collboni va anunciar que a partir de 2028 s’eliminarien els 10.000 Airbnb que hi ha a Barcelona. Creu que aquesta mesura s’hauria d’avançar?
—Aquesta mesura la veig més en l’àmbit turístic que en el de l’habitatge. Això són les ciutats les que han de decidir si volen habitatge turístic o no, però és més residual, menys transcendent.•