D'ençà que Pedro Sánchez va deixar amb tres pams de nassos als gurús demoscòpics i va allargar la seua estada a la Moncloa, el seu manual de resistència ha sumat capítols propis de sèries com ara Baron Noir i Borgen. El president del Govern espanyol va suportar l'ofensiva per terra, mar i aire contra l'amnistia als dirigents polítics i civils independentistes, i va trobar-se amb l'oposició frontal —manifestada públicament a través d'una pila de comunicats— de les forces de l'estat profund. Fou quan l'expresident espanyol, el dretà José María Aznar, va dir: «Qui puga, que faça».
Sánchez ha navegat al Congrés a la recerca dels suports dels seus socis. Els socialistes espanyols —i els seus companys d'executiu estatal, Sumar— han negociat el «sí» de les forces de la denominada «majoria de la investidura» a cada votació. Malgrat l'aritmètica parlamentària, el Govern espanyol va aconseguir treure diversos paquets legislatius, fins i tot conjugant interessos i posicionaments ideològics diversos. Tanmateix, les relacions amb partits com ara Junts per Catalunya s'han desgastat fins a l'extrem, arran de les crítiques dels juntaires als socialdemòcrates per incomplir els pactes rubricats.
La gimcana parlamentària ha impedit l'assoliment d'un acord pressupostari al llarg de la legislatura i Sánchez s'ha trobat amb la pressió dels tribunals. L'impuls d'una causa contra Begoña Gómez, la seua dona, va provocar un retir del president espanyol per a pensar en la seua continuïtat a la Moncloa. Fidel al seu manual resilient, va decidir prosseguir al capdavant de l'executiu estatal amb l'anunci d'un pla de regeneració democràtica.
Els escàndols nascuts del fang, però, van transformar-se en indicis seriosos quan van emergir la suposada manipulació d'adjudicacions de l'exministre de Transport i antic llanterner en cap dels socialistes espanyols, José Luis Ábalos, i el seu antic assessor, Koldo García. La sospita de la presumpta corrupció arribaria al seu cim amb un informe demolidor de la Guàrdia Civil contra Santos Cerdán, antic secretari d'Organització del PSOE i persona d'estricta confiança de Sánchez.
El líder dels socialdemòcrates espanyols rebutjaria qualsevol dimissió i una convocatòria anticipada d'eleccions. La legislatura entrava en la pròrroga, en la paràlisi, però va aferrar-se al seu manual de resistència i va aconseguir superar l'estocada amb una imatge de dirigent pioner a favor del poble palestí i d'opositor en cap a la voracitat bèl·lica i imperialista del president nord-americà, Donald Trump. Ara bé, el disseny d'un carrusel d'eleccions territorials per part del PP han desgastat força la marca del PSOE. Això sí, convertint els populars en més dependents de Vox.
La formació del puny i la rosa observava com les relacions amb el PNB, un dels seus socis més fiables i estratègics, s'erosionava per l'actitud del PSE amb la garantia dels drets lingüístics de l'èuscar. Hi havia estires-i-arronses amb socis que es van convertir en una preocupació menor quan els decibels de la corrupció van trencar qualsevol sonòmetre amb la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero, expresident espanyol del PSOE i erigit en el referent moral dels progressistes. Zapatero està investigat per presumptament liderar una trama de tràfic d'influències, amb el rescat de l'aerolínia Plus Ultra com un dels principals episodis d'intermediació sospitosa.
L'altra estocada política s'ha produït a res de la reunió de Sánchez amb Lleó XIV, una trobada que pretenia rellançar la imatge del president espanyol com a líder global identificat amb el pacifisme. Tanmateix, agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil entraven a la seu estatal del PSOE per buscar documentació vinculada a pagaments dels socialistes a l'exmilitant Leire Díaz per desprestigiar fiscals i policies implicats en causes contra els socialdemòcrates.
Dintre d'aquesta operació comandada per l'Audiència Nacional, s'imputava a l'exdirigent Cerdán. El magistrat Santiago Pedraz li atribueix «un rol superior» en el pla per «desestabilitzar de manera sistemàtica i continuada» aquelles causes judicials que podien esquitxar als socialistes espanyols i, en conseqüència, a l'executiu estatal. El jutge, de fet, estableix la imputació de Gómez com l'inici d'aquestes maniobres amb Díez com a suposada protagonista estel·lar. Els socialistes haurien abonat a l'exmilitant diverses sumes de diners de 27.225 euros i 16.000 euros a través d'un despatx d'advocats i de l'empresa de Gaspar Zarrías, exconseller socialista de la Junta d'Andalusia, respectivament.
Amb derivades com ara peticions al PSC de diferent documentació electoral, la pressió ha augmentat força contra Sánchez, tot i que el president espanyol ha reiterat la seua voluntat d'esgotar la legislatura i ha manifestat el seu rebuig a polsar el botó roig d'una convocatòria avançada a les urnes. «No puc convocar eleccions per interès partidista», ha assenyalat, en resposta a la demanda d'anticipar els comicis del socialista Emiliano García-Page, president de Castella la-Manxa.
L'esclat d'aquest escàndol —derivat de la causa que ja investiga a Díez per cobrar suposadament comissions il·legals— ha enrarit l'ambient entre els socis del PSOE. Sumar, en paraules de la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, ha carregat contra els negocis de Zapatero i ERC ha tornat a situar el finançament il·legal dels socialistes espanyols com a línia roja per demanar eleccions.
El PNB, que va empentar el passat cap de setmana al PSOE a anticipar els comicis estatals, s'ha abstingut en una proposta del PP al Senat per reprovar «els greus casos de corrupció del Govern espanyol». Ho ha fet després de desafiar als populars a presentar una moció de censura al Congrés, on fracassaria. Junts per Catalunya també s'ha abstingut i ha negat —com també ho han fet els nacionalistes bascos— cap contacte amb la formació de la gavina per desnonar Sánchez. Amb el líder del PSOE refermat en arribar al 2027, la legislatura s'endinsa en la pròrroga més agònica. La sensació és de final de cicle polític a l'Estat espanyol.