—Quin és l'impacte de l'acord comercial amb Mercosur per al camp valencià?
—Jordi Sebastià: Crec que abans hauríem de parlar de l'origen d'aquests acords.
—D'acord. Endavant.
—J. Sebastià: Els acords comercials són una inèrcia, claríssima, del colonialisme europeu. És un model que està absolutament desfasat. Aquests pactes, bàsicament, consisteixen en el fet que Europa exporta matèries elaborades i importa matèries primeres i productes d'alimentació. A qui beneficia? A uns determinats sectors estratègics europeus i a unes determinades elits, que són les propietàries de les grans zones de producció del sud. Els grans perjudicats són els productors d'ací i els treballadors agrícoles d'allà. I a cada acord, s'ataca un sector o un altre.
—Daniel Carbonell: Exacte.
—J. Sebastià: La Unió Europea, però, continua obcecada a mantenir aquest model, el qual posa en risc els objectius de la política agrària comuna (PAC), com ara aconseguir una Europa autosuficient en alimentació. Som deficitaris en fruita i verdura, tot i que els productors de fruita i verdura, valencians, catalans, europeus, no poden viure del seu treball. El sistema està pervertit.
—D. Carbonell: Amb aquests acords, el problema principal és que ens volen substituir. A nosaltres, per una qüestió de competència i rendibilitat, ens és impossible competir amb aquesta mena de països. Eixim a la línia de competència en condicions molt diferents, perquè no tenim les mateixes eines fitosanitàries arran del nostre compromís amb la sostenibilitat i la seguretat alimentària. De fet, així ens ho ha venut Europa durant els últims anys. Nosaltres hem fet aquesta transició. No es produeix igual actualment que fa trenta o quaranta anys.
—Esteu subjectes a una condicionalitat molt forta.
—D. Carbonell: Ens ho exigeix la PAC. Nosaltres ens hi hem adaptat. El producte europeu compta amb una traçabilitat i una seguretat alimentària molt clara. Al final, aquests competidors de tercers països empren matèries actives que fa vint-i-cinc anys que estan prohibides a la Unió Europea. Abans, nosaltres fèiem un tractament amb un producte que era molt més agressiu per al medi ambient i la salut humana. En l'actualitat, fem quatre o cinc tractaments, quatre o cinc soltes de lluita biològica, que impliquen uns costos de producció elevadíssims. Es tracta d'una aposta per la seguretat alimentària que s'hauria de veure compensada econòmicament.
—També hi ha una diferència en les condicions laborals.
—D. Carbonell: Nosaltres volem que els nostres treballadors i els llauradors tinguen unes condicions dignes. Tant la manera de produir com els costos laborals i les despeses de maquinària fan que nosaltres no puguem competir amb els productes d'aquests països tercers. Si no compleixen amb les mateixes normes que nosaltres i avancen allà en els drets laborals per a la seua gent, desapareixerem. Serem substituïts. Ja va passar amb l'acord amb Sud-àfrica, tot i que els efectes no han estat immediats. Es veuen amb el temps.
—Quina és l'experiència de l'acord comercial amb Sud-àfrica?
—D. Carbonell: Vam veure com les taronges de Sud-àfrica guanyaven a poc a poc quota de mercat a Europa i acabaven tenint uns preus de 50 cèntims per quilogram de taronja, quan nosaltres, a la cooperativa, no podem traure-la per menys de 80 cèntims. És impossible retallar més en costos de producció. La Unió Europea hauria d'imposar que, en primer lloc, és l'agricultura valenciana i europea, i quan hi haja dèficit, perquè som deficitaris, importar-ne de fora. Ara bé, no podem superposar les campanyes europees.
—A quins productes afecta Mercosur?
«Si no compleixen les mateixes normes que nosaltres i avancen allà en els drets laborals per a la seua gent, desapareixerem»
—D. Carbonell: La taronja és un exemple. S'ha de tenir en compte que el gran productor mundial de suc és el Brasil, que en genera el 70%. En el nostre cas, només entre un 20% i un 40% de la taronja de les nostres parcel·les pot anar destinada al suc. Si al preu s'afona per la competència de la indústria brasilera, no podrem treure diners ni per a la mà d'obra per a collir la fruita. Ara estem traient de 18 a 20 cèntims per taronja destinada al suc. Amb la competència brasilera, no tindrem cap rendiment. Serà impossible. Tot i això, hi ha més: fins ara, l'Uruguai, Mèxic o l'Argentina enviaven molt poca taronja fresca a Europa. Si saben que en deu anys no tindran aranzels, poden fer com Sud-àfrica i preparar les seues explotacions per a competir amb els nostres productes.
—J. Sebastià: L'empresa més gran de suc a Europa està a Parc Sagunt. El gerent em va dir que, quan s'aprove Mercosur, en dos o tres mesos hauran de tancar. Estem parlant de sector industrial. És evident que qui més pateixen són els llauradors, els productors, però hi ha tota una cadena que s'hi veurà afectada.
—D. Carbonell: Hi ha molts llocs de treball en risc.
—J. Sebastià: També hi ha qüestions com ara la gestió del territori i dels espais naturals. Recordem que el 90% de la producció a Europa està vinculada a zones d'alt valor natural, com ara l'albufera de València, el delta de l'Ebre o el delta del Po, a Itàlia. Amb Mercosur, es beneficiarà l'agronegoci brasiler, que s'ha convertit en un gran productor d'arròs amb la destrucció de terrenys i terrenys de l'Amazones. Si arran d'aquest acord la producció d'arròs a Europea no és rendible, l'afecció per aquestes zones naturals serà terrible. Recordem que són espais antropitzats, on el cultiu de l'arròs és necessari per a la seua supervivència.
—D. Carbonell: La pèrdua de la rendibilitat provoca l'abandonament dels camps, la qual cosa és sinònim de plagues, problemes amb la gestió dels incendis, arribada d'espècies invasores...
—J. Sebastià: Estem davant d'un problema de primera magnitud, de sobirania alimentària: algú pensa, ingènuament, que quan depenguem totalment de tercers països per a menjar, no apujaran els preus?
—D. Carbonell: Amb aquests tractats, com ara Mercosur, i amb aquestes polítiques agràries, està en joc el nostre model tradicional d'agricultura, que és el més social d'Europa i fomenta el repartiment de la riquesa. Perquè la propietat de la terra és de la gent dels pobles, una circumstància que evita el despoblament. Molta gent no és professional, però combina la seua feina amb un ingrés agrari. Si no comptara amb aquest vincle amb la terra, potser no viurà al poble. El consumidor ha d'entendre que som els únics que oferim seguretat alimentària. Si no vol una pujada de preus a llarg termini, ha de lluitar perquè nosaltres no desapareguem.
—J. Sebastià: Ens enfrontem a problemes de sobirania alimentària, seguretat alimentària i gestió del territori, però Europa no està actuant com toca. Un dels problemes que vaig detectar al Parlament Europeu és la compartimentació: mentre a la Comissió d'Agricultura s'arriben a molts acords entre forces totalment oposades, a la comissió de Comerç tiren pel dret. El problema és que la Comissió d'Agricultura cada vegada té menys poder i molts informes que haurien de passar per aquesta Comissió no ho fan.
—Per què?
—J. Sebastià: Saben que tindran un vot negatiu, encara que siga només de caràcter consultiu. Per exemple, l'informe de l'acord de Sud-àfrica no va passar. Perquè hauria eixit amb una recomanació negativa. El problema, i malgrat els moviments per aturar Mercosur als tribunals del grup de l'Aliança Lliure Europea, són els interessos de la Comissió Europea. I més amb Donald Trump oposant-se als tractats de lliure comerç.
—Hi ha moltes veus que empenten Europa perquè no quede aïllada comercialment.
—J. Sebastià: Sí, però defensar aquests acords comercials no és progressista. De debò volem aprovar un acord comercial que beneficia els terratinents i perjudica els nostres llauradors? Hem de veure com es produeix en aquests tercers països. En el cas de Sud-àfrica, hi havia un informe del seu mateix govern que reconeixia les condicions pràcticament d'esclavitud dels treballadors de les plantacions de taronges, propietat de blancs beneficiats per l'apartheid. Al Brasil, fins fa quatre dies també tenien treball esclau. Si aprovem els tractats comercials, estem premiant aquest model de producció. És clar, després hi havia altres interessos.
—Com ara?
—J. Sebastià: Una de les grans beneficiades dels tractats amb Sud-àfrica era Iberdrola, perquè li obria la possibilitat d'instal·lar grans parcs eòlics a Johannesburg. De fet, Isabel García Tejerina, aleshores ministra d'Agricultura del PP, va acabar al consell d'administració d'aquesta gran empresa. Sé que va haver-hi gent del PP que va intentar canviar els punts relatius a la taronja valenciana, però, al final, van vendre als llauradors valencians.
—D. Carbonell: I s'ha de recordar que si caiem els menuts, cau el model cooperatiu agrícola.
—J. Sebastià: Aquests models cooperatius, de vegades, no s'entenen a Europa. Jo vaig fer tota la pedagogia que podria i els vaig posar l'exemple de Cocentaina [una població del Comtat]. Allí no hi ha cap llaurador professional perquè no poden viure del seu tros, però s'han agrupat i han creat una cooperativa que competeix gràcies a qüestions de marca, qualitat i denominació d'origen. A banda de donar feina a la gent de la cooperativa, reverteix els beneficis a escala comarcal i fan de gestors del territori. Sense ajuda, no sobreviuran.
—D. Carbonell: A la zona de la Ribera, hi ha cooperatives, com ara a Carlet, l'Alcúdia, Algemesí o Castelló, que gestionen un bon grapat de fanecades i proporcionen una bona quantitat de llocs de treball. Si aquest model cau, estarem en mans de grans empreses, que compraran la nostra taronja molt barata i, al final, s'abandonarà la terra. Si la gent ja no té aquest lligam amb el poble i ha de desplaçar-se cada dia a València per a treballar, s'incrementaran els casos de despoblament.
—Les clàusules de salvaguarda són un mecanisme eficaç per a frenar la competència deslleial?
—D. Carbonell: No serveixen, perquè actuen mal i tard. Ho vam veure amb el tema de Sud-àfrica: s'activen quan el mercat ja està desestabilitzat, la campanya ha estat desastrosa i, sovint, ja no tenim producte per a vendre. No podem estar constantment demanant que s'activen, i quan ho fan, ja no solucionen res.
—J. Sebastià: Són incompatibles amb la realitat comercial dels productors. Ara bé, hi ha mecanismes alternatius que es podrien aplicar, com ara la clàusula de preferència comunitària, però no s'ha aplicat mai i es podria fer amb la taronja o l'arròs. A tot, s'hi suma una altra problemàtica que, tot i exagerar-se, és evident: l'excés de burocràcia. Vaig aconseguir que s'incorporara el caqui dintre de les ajudes pel vet rus i, finalment, no se'n van demanar. Al sector agrícola, em deien: «És tan terrible el treball per a demanar-la que no compensa l'ajuda».
—Quin seria el camí per a l'agricultura, per tant, amb els tractats comercials?
—D. Carbonell: Que facen tractats dels altres sectors, però que ens deixen fora a nosaltres. No volem ser moneda de canvi, perquè, al final, aquests països solen tenir forts sectors agrícoles i aspiren a introduir els seus productes a Europa, al millor mercat del món. Ja afrontem un problema gravíssim de relleu generacional, on costa molt convèncer a la població que l'agricultura és una possibilitat laboral. Amb aquests tractats, es fa encara més impossible.
«Les clàusules de salvaguarda són incompatibles amb la realitat comercial dels productors»
—J. Sebastià: Els tres principals objectius de la PAC eren fer una agricultura sostenible, la qual s'ha assolit gràcies al sacrifici dels llauradors; ser autosuficients alimentàriament, on s'ha fracassat, i permetre que els agricultors es pogueren guanyar la vida dignament, que tampoc s'ha complert. Només quan es complisquen, es podria donar la possibilitat de competir. A hores d'ara, però, hi estem molt lluny. Hi ha, però, altres mesures, com ara la imposició d'unes clàusules espill. En cas que no hi haguera més remei que assumir els tractats, promocionaria un etiquetatge per informar el consumidor: col·locaria una calavera i apuntaria que han estat produïts amb pesticides prohibits a la Unió Europea.
—D. Carbonell: El problema és que moltes vegades s'enganya amb l'etiquetatge.
—J. Sebastià: Crec que el sector ha de ser més fort per aconseguir-ho i diferenciar, de vegades, els interessos dels productors dels distribuïdors.
—Excés de burocràcia, falta d'actuació contra els tractats internacionals, crítica fàcil als costos mediambientals, abandonament del sector. Hi ha un brou de cultiu perquè l'extrema dreta acapare el vot del camp.
—D. Carbonell: Li hem regalat el camp a l'extrema dreta, perquè els seus integrants es troben amb un discurs molt contundent contra els tractats internacionals. És cert que les esquerres plurinacionals responen, però la resta s'ho ha de fer mirar. Quan va governar el Botànic, la sensació al camp era d'abandonament. Cada vegada hi ha més distància entre la gent urbanita i el món rural. I aquesta divisió l'està aprofitant molt bé l'extrema dreta.
—J. Sebastià: A França, l'extrema dreta creix i s'articula a partir del malestar del camp.
—D. Carbonell: En les últimes dècades, hi ha hagut un desarrelament de l'esquerra envers els col·lectius i el sector agrari. Per exemple, haurien d'estar contestant la mentida que es propaga sobre l'Agenda 2030. Si preguntes als llauradors, ningú et sap dir en què els perjudica. De fet, les polítiques de sostenibilitat no tenen res en contra del camp. Els llauradors som els primers que patim els efectes del canvi climàtic. Cada vegada ens costa més produir, quallar els fruits, perquè les temperatures no són adequades i el temps està boig. Necessitem mesures per adaptar-nos a les sequeres, a les inundacions. I ningú ens explica res sobre com combatre aquests problemes. Al remat, s’ha de recordar que l'agricultor està en la primera línia de batalla contra el canvi climàtic.