Juan José Pérez desitjava canviar de vida. Estava cansat d’aquella rutina de corbata i de llargues jornades laborals sense gaudir de la companyia de la seua família. No tenia ganes de continuar com a comercial d’automòbils de la marca Audi i l’esclat econòmic del 2008 va empentar-lo, finalment, a prendre la decisió. Havent superat llargament la quarantena, penjaria el vestit elegant per l’aixada: es convertiria en treballador de la terra.
Aquell gir biogràfic va entusiasmar el seu cunyat. Instal·lat a la Vall d’Alcalà, a la comarca de la Marina Alta, havia abandonat l’ofici practicat pels seus avantpassats i s’havia desapegat del camp. Les oliveres, un dels cultius icònics d’aquestes valls històricament tacades d’un verd esplendorós, restaven relegades. Pérez —amb l’ajuda inestimable del seu cunyat— recuperaria arbres amb segles d’història al seu darrere i emprendria fa vuit anys, pràcticament de manera iconoclasta, l’aventura empresarial de dedicar-se a l’agricultura. Oliveres i cireres, així com alguns perelloners i alguna pomera, serien les seues fonts de producció.
Amb 53 anys, està plenament satisfet d’aquella decisió. “Malgrat tot, va ser encertada. M’ompli moltíssim treballar a la natura i fer-ho rodejat d’animalets. Per al meu cunyat, va ser una meravella. És un enamorat de l’agricultura i se li van posar els ulls com a plats quan vaig dir-li que volia assumir la vida que havien tingut els seus avantpassats”, explica Pérez mentre no para de sonar el cant dels galls. “De la mà del meu cunyat, vam recuperar oliveres que eren dels seus iaios i que estaven abandonades”, ressalta encara amb emoció.
L’activitat agrícola va combinar-la amb el manteniment d’una xicoteta granja destinada per a l’autoconsum. Allí té una vintena de gallines, alguns paons i, fins i tot, cabres. “És un mena de capritx que tenia. Ara bé, dona prou feina”, confessa entre rialles. La granja, però, va estar amenaçada de mort fa dos anys, quan les velles terres del cabdill àrab al-Azraq van ser víctimes de la voracitat immisericorde de les flames. Tota aquella zona, amb la població de Vall d’Ebo com a epicentre, va ser regada de cendra i castigada amb l’horror d’un foc sense cap mena de compassió.
“Era un escenari de guerra”, defineix aquest llaurador. Amb 12.150 hectàrees calcinades, Pérez va reaccionar de pressa per intentar salvar els animals de l’amenaça de les flames. “Quan vam veure que la situació s’havia posat molt complicada i amb l’ajuda d’una desena d’amics, vam acudir a la granja per carregar els animals com vam poder. Vam deixar-los en els garatges de les cases. L’objectiu era allunyar-los de qualsevol perill en un moment que la policia estava desallotjant la gent porta per porta”, narra.
En aquells moments, s’havia refugiat a Fageca, una xicoteta població de la comarca del Comtat on viuen els seus pares. “L’endemà havia amainat un poc i vam decidir retornar pels animals”, relata. La tornada no va ser fàcil. Van haver de convèncer els agents de la Guàrdia Civil que havien tallat la carretera i agafar els animals per deixar-los a una granja que no sabien si havia estat reduïda al no-res. Per sort, els bombers ho havien evitat. “A partir d’aleshores, ja no vam eixir del poble. Vam estar uns dies rodejats pel foc i les flames. La virulència de l’incendi era espectacular. El vent canviava de direcció en molt poc temps i complicava molt les tasques d’extinció”, recorda.
“Els dies de l’incendi van ser terribles”, expressa Maria Isabel Mateu, veïna de la Vall d’Ebo i propietària d’un forn que actua com a botiga de comestibles a la població de la Marina Alta. “En qüestió d’hores, estàvem rodejats pel foc. No sabíem què fer. Estàvem preses de la incertesa per si havíem de marxar del poble. Van ser tres dies horribles”, conta. Mateu i la resta de la gent d’aquest municipi no van ser desallotjats, però van estar en l’ai al cor tota l’estona. “El fum no ens deixava respirar i la calor era insuportable”, descriu com era aquell infern indesitjable.
La rutina d’aquesta població a l’estiu va alterar-se de soca-arrel. La vivacitat que aporten aquells que engreixen el nombre d’habitants de la localitat en el període vacacional va ser substituïda per la tristesa, la por i la inquietud constant. “A la tenda, per exemple, la gent venia per alguna barra de pa i ja està. Estàvem molt preocupats i molts ploraven en veure com es cremava el nostre entorn”, recupera d’aquells dies absolutament angoixants. “Era un malson que no s’acabava mai. Quan pensaves que podia estar prop el moment del control de les flames, el foc renaixia per una altra banda”, apunta Sara Moll, alcaldessa de Vall d’Ebo per Compromís.
“La sensació era d’impotència, de no poder fer res per evitar que els paisatges del teu poble quedaren calcinats”, indica Pablo Martínez, batlle de la Vall d’Alcalà pel PSPV i empresari de la restauració amb cases rurals a la xicoteta població muntanyosa. Si l’impacte emocional era terrible per a qualsevol persona en observar com les flames assolaven un paisatge de somni, el cop per als habitants d’aquesta zona fou demolidor. “Va haver-hi un temps en què no podia arrimar-me als meus bancals. No podia reviure aquella estampa de visitar-los uns dies després dels incendis i veure oliveres centenàries, amb un diàmetre de soca de metre i mig, obertes en canal i totalment destruïdes. Era desolador. Ens vam pegar una panxada a plorar...”, reconeix Pérez.
Dos anys després d’aquella tragèdia mediambiental, el panorama no ha canviat massa. Els treballs de reforestació estan en la seua part inicial i l’estampa d’aquelles valls — agreujades per la sequera— és poc engrescadora. “La muntanya fa molta pena. Sembla un desert. Estàvem acostumats a veure-ho tot verd i ara mires i mires i no és el mateix paisatge. Quan vas a la muntanya, especialment quan t’endinses per les antigues pinades que hi havia de camí a Alcalà, et sents desubicada. Arribes allí i dius: ‘On estic? Açò m’ho han canviat’”, descriu Mateu.
Fruits pansits
Com si es tractara d’una plaga exterminadora, l’incendi va consumir camps i camps de cultius. Si l’agricultura està pràcticament tocada de mort per la falta de rendibilitat i els revolts climàtics, el foc va ofegar encara més a les poques persones que intenten guanyar-se la vida amb els fruits que ofereix la terra. A Vicent Llodrà, un llaurador de la zona, les flames van arrabassar-li més d’un miler d’oliveres i una xifra similar de cirerers.
“Les ajudes per als agricultors han estat un caos. Han exigit molts papers i molta gent no les ha pogut sol·licitar. Per a demanar les subvencions, havies d’arrancar els arbres cremats i substituir-los per altres de nous en un període d’un any. Només quan havies replantat, podies demanar l’ajuda”, expressa. La fórmula escollida, segons denuncia, no atresorava cap lògica: “Quin sentit té que hages de posar diners de la teua butxaca quan t’has quedat pràcticament sense res, quan s’han cremat gran part dels teus arbres? El procediment normal hauria estat que t’ajudaren i després ja replantar-ho”.
Aquest llaurador ha rebut els diners en juny. Quasi dos anys després de la catàstrofe. “Fins a l’any, no es van aclarir de la manera en què havien de pagar”, afirma en resignació. “Ens van fer comptar els arbres cremats i arrancats de cada parcel·la, així com les hores destinades a cada bancal. Aquest mètode podia ser operatiu si tens pocs terrenys, però si en treballes molts, com ho fas? Has d’anar darrere amb una llibreta? No té cap sentit”, es queixa.
“Les ajudes han estat un desastre. No és normal la diferència d’indemnitzacions que s’han donat entre aquelles persones que tenen el camp com a un hobby i les que ens hi dediquem professionalment. En el meu cas, he cobrat 382 euros per prop de 600 oliveres i uns altres 200 euros per la resta d’arbres cremats. Amb aquests diners, no tinc ni per a pipes”, retrau Pérez, que va perdre un 65 % de la seua producció amb els incendis. Sense terrenys per continuar la seua tasca agrícola, va explicar la seua situació a les xarxes socials i la solidaritat va brollar al moment. “M’oferien terrenys a Ibi perquè poguera desenvolupar la meua professió”, sosté encara emocionat.
Gràcies a la benevolència d’amics i familiars, va prosseguir treballant la terra a Famorca, una xicoteta població de la comarca del Comtat. “Van cedir-me parcel·les que feia tres o quatre anys que estaven abandonades per continuar amb el negoci. De fet, encara vam salvar la campanya de l’any passat. Encara que no podíem desplaçar-nos a Ibi, estic molt devanit de la solidaritat que va demostrar la gent. Agraït de tot cor”, manifesta. La sequera, però, ha complicat el panorama d’enguany. “No hi ha ni una oliva. És un desastre, i se suma al fet que fa anys que la cirera és una ruïna. Ara, després hi ha qui diu que no existeix el canvi climàtic”, s’enfada.
“A molts governants se’ls ompli la boca amb promeses de suport a l’agricultura i la ramaderia, però a l’hora de la veritat no ens ajuden per a res. Les ajudes les capitalitza sempre el turisme”, censura. “Si no fora perquè la meua dona compta amb un sou fix, fa temps que hauria abandonat. El camp no és rendible. Tinc l’ajuda de la PAC [la política agrària comuna de la Unió Europea] que em permet cobrir les despeses mínimes, és a dir, pagar-me l’autònom, però ja està”, admet. “Les ajudes han tardat moltíssim a arribar”, se suma a la queixa José Vicente Andreu, president d’Asaja, l’organització d’agricultors de referència per aquestes comarques.
Aquestes ajudes, marcades pels endarreriments i per les múltiples deficiències, són només un pegat en la problemàtica de la falta de rendibilitat del camp que ha exhibit l’incendi. “El problema de fons és que la muntanya està abandonada. El 90 % dels camps estan per treballar. El que reivindiquem són ajudes a llarg termini”, reclama Moll. “Els problemes persisteixen: s’abandonen parcel·les per falta de rendibilitat i les condicions climàtiques dificulten encara més la pràctica agrícola. La sequera d’enguany és brutal en una zona amb registres de pluja prou elevats. Les perspectives d’aquesta campanya de l’oliva i la cirera són desastroses”, adverteix Andreu.
“Els discursos sobre el foment de l’agricultura i la ramaderia han desaparegut dos anys després de l’incendi. Les ajudes han estat pegats que amb prou feines cobreixen una part de les pèrdues. Calen reformes estructurals per a revertir la tendència d’abandonament que hi ha al sector agrícola. És necessari establir un pagament ambiental pel servei que presten els llauradors”, planteja la veu d’Asaja. “Els bancals que hi ha cultivats en aquella zona no són massa rendibles, ja que es tracta de xicotetes parcel·les que no poden competir amb les grans explotacions d’altres zones. Ara bé, sí que són rendibles en termes mediambientals”, subratlla.
L’activitat de la terra, com recorda el dirigent agrari, “dona vida als pobles, manté el paisatge i actua de tallafocs”. “Falta planificació a mitjà i llarg termini. Quan hi ha un incendi, hi ha moltes promeses, però quan passa un temps, són relegades a un segon pla i, fins i tot, a l’oblit”, es plany. “Aquelles afirmacions de la necessitat de fomentar l’agricultora i la ramaderia s’han diluït. Els problemes de despoblament dels pobles menuts ja no interessen”, coincideix Martínez.
Renàixer de les brases
Les flames no sols van cremar camps de cultius, sinó que van esborrar el verd de les serres que atreia turistes cap a aquestes valls farcides de llegendes i racons únics per descobrir. “Està costant remuntar. La gent va venint a poc a poc”, afirma Mateu. “És cert que no és igual com abans. La gent fa excursions i torna diferent. Ja no gaudeix d’unes estampes plenes de verd, però ho entén. És conscient del que ha passat. De fet, s’està mantenint aquell turisme d’interior que busca un espai de calma i relaxació durant les vacances”, sosté Martínez, empresari del sector, qui introdueix matisos: “Encara estem en la fase de recuperació. Queda molt a fer. L’efecte visual i paisatgístic és evident”.
“En el primer mes, va vindre molt de turisme per a veure com estava la zona. En el cas de les persones que venen a fer senderisme, sí que s’ha notat un baixó. I més quan la sequera tampoc ajuda... Ara bé, a la Vall d’Ebo tenim la Cova del Rull, un atractiu que ha esmorteït el descens dels visitants”, radiografia Moll. “S’hauria d’aprofitar la potencialitat turística valenciana per incrementar la promoció de les destinacions d’interior. S’hauria de buscar acords amb els operadors turístics perquè es poguera reforçar aquesta oferta”, planteja Andreu.
Amb l’agricultura a l’UCI i el turisme rural erigint-se en l’alternativa de futur per aquests pobles, les autoritats municipals no defalleixen en el seu clam perquè s’adopten mesures que frenen l’amenaça del despoblament. “Els pobles se salven, en part, per la població flotant de l’estiu. A la Vall d’Ebo, per exemple, hi ha censades unes 230 persones. A l’estiu, superem els 300 habitants, però a l’hivern serem sobre unes 120 persones. Quan s’acaba l’època de vacances, quedem poques persones al poble”, il·lustra Moll.
A la Vall d’Alcalà, el guió és el mateix: “Estarem empadronades unes 180 persones, però durant l’estiu superem els 400 habitants. Es tracta de gent que torna al poble dels seus avis o dels seus pares durant les vacances o per les festes. En aquests moments, hi ha molt d’ambient i molt de xiquet pel carrer. Quan ve setembre, tanmateix, serem unes 100 persones al poble”, cartografia l’alcalde. “Als pobles, estem la gent que estem, i som els que hem de treballar pel seu manteniment. Des dels ajuntaments, fem el que podem amb els recursos que tenim”, assenyala Martínez.
“Tenim problemes d’accés al transport públic i patim una manca de plans d’habitatge perquè els joves puguen instal·lar-se als pobles. És essencial que la resta d’administracions amb més recursos, com ara la Generalitat Valenciana o la Diputació d’Alacant, elabore plans perquè la gent que visca als pobles tinga una alternativa de futur”, reivindica. L’objectiu és evitar el panorama de cases abandonades quan la gent major — el gruix dels habitants dels pobles — falta.
A la Vall d’Ebo, després del desastre de les flames, ha emergit un bri d’optimisme. “Ara tenim les esperances dipositades en la reactivació de l’escola. Mai s’havia tancat, però havia estat en standby. Gràcies a la mobilització de la gent del poble, s’ha aconseguit que vinguen unes famílies amb xiquets. És un primer pas per assegurar la vitalitat del municipi i frenar la despoblació”, conta amb il·lusió Maria Isabel Mateu des del seu forn. Una de les espurnes per renàixer de les cendres que va deixar aquell devastador incendi de fa dos anys.