Ara fa dues setmanes, aquest setmanari publicava un article sobre la factura de la gota freda que el 29 d’octubre va enfangar el centre del País Valencià. “El cost de la dana: Barcelona 92 multiplicat per dos”, titulava el company Víctor Maceda per fer entendre a lectors i lectores la magnitud del que caldrà reconstruir en els pròxims mesos.
A les pèrdues en domicilis es sumen els vehicles arrossegats per la força de l’aigua, els camps negats i les collites perdudes, i també els quantiosos danys provocats en els múltiples polígons industrials que, habitualment, doten de dinamisme econòmic les comarques d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, l’Horta Sud i la Ribera Alta.
Això per no parlar de les moltes infraestructures viàries i ferroviàries que han hagut de ser reparades en temps rècord. En definitiva, la major hecatombe viscuda en la història recent del País Valencià.
Reconstruir la zona devastada per la riuada del Magre i la barrancada del Poio serà l’eix al voltant del qual giraran totes les polítiques públiques en el que queda de legislatura. Segons un informe de la Càtedra de Política Econòmica i Social de la Universitat de València, en la zona severament devastada per la dana (hi ha 15 municipis que han rebut aquesta categoria, per 20 que han estat molt perjudicats i 35 menys danyats), es produïa fins ara el 4,5% del PIB del País Valencià. Aquesta àrea suposa el 4% de les empreses valencianes.
El Banc d’Espanya ha calculat que el temporal del 29 d’octubre ha detret dues dècimes al PIB espanyol durant el quart trimestre
El fort impacte sobre el teixit productiu, de fet, ja es pot quantificar en termes numèrics. Segons el balanç anual de 2024 publicat per la Cambra de Comerç de València, la gota freda va reduir el creixement del PIB a la meitat: si en els tres primers trimestres el PIB va créixer el 3%, en el darrer trimestre l’augment fou de l’1,5%. El Banc d’Espanya ha calculat que el temporal del 29 d’octubre ha detret dues dècimes al PIB espanyol durant el quart trimestre.
Un fil de catàstrofes
El de València és el darrer fenomen extrem que viu la Unió Europea els darrers anys, però no ha estat l’únic. No es tracta de negar la recurrència d’episodis climàtics adversos al llarg de la història, sinó de constatar com aquests s’estan fent com més va més habituals i intensos. Sequeres més persistents, nevades més copioses, aiguats ferotges, incendis de sisena generació, nits tropicals recurrents... han esdevingut part de la nostra quotidianitat. Més recentment, l'incendi de Los Ángeles evidencia la ferocitat dels fenòmens i la fragilitat dels éssers humans.
Tot plegat condiciona el nostre assentament sobre el territori i posa en risc la nostra integritat física. A més a més, té un alt cost econòmic. En els darrers quaranta anys, a la Unió Europea, els desastres naturals han generat unes pèrdues de 650.000 milions d’euros, segons dades de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA), amb l’agreujant que el 17% es van concentrar en els anys 2021 i 2022. Alemanya, França, Itàlia i Espanya són els països més afectats.
Els auguris no són bons, de fet. Perquè el que l’organisme europeu constata és que el cost econòmic i els fenòmens són cada volta més habituals. Segons l’AEMA, entre els anys 1981 i 1990, les pèrdues econòmiques per aquesta causa van rondar els 10.400 milions d’euros. Només els anys 2021 i 2022, la factura va pujar als 52.000 milions d’euros.
Han estat, en tot cas, els aiguats els que generen més perjudicis per a l’economia. Segons dades de la UE, el cost econòmic mitjà de les inundacions fluvials a Europa va ser de 5.000 milions d’euros per any.
Les dades evidencien com les pèrdues s'han incrementat els darrers anys, a mesura que els fenòmens es fan més extrems.
El juliol de 2021 van tindre lloc les inundacions del centre d’Europa, que van afectar Alemanya, Suïssa i Bèlgica, i que van provocar la mort de més de 200 persones per les crescudes en les conques fluvials del Mosa i el Rin. El dany econòmic calculat ascendeix a prop de 44.000 milions d’euros. Només un mes abans de la dana de València, la borrasca Boris va causar 25 morts a Romania, Polònia, Àustria, República Txeca, Hongria i Itàlia, i una factura de milers de milions d’euros per pagar.
En el balanç històric, Alemanya és qui més mal parada surt, en part per tractar-se del país més extens del club comunitari. En els darrers quaranta anys ha hagut de suportar pèrdues per 167.300 milions d’euros. L’Estat espanyol es situa en quarta posició, per darrere de França i Itàlia, amb 83.700 milions d’euros (s’ha de tenir en compte que el balanç no inclou la dana de València).
L’avís Stern
La preocupació sobre els efectes econòmics de l’escalfament global, de fet, no és nova. En aquest camp, l’anomenat informe Stern és considerat un document iniciàtic. Perquè si Al Gore i la seua Veritat incòmoda van posar en el focus d’atenció mediàtica l’escalfament global, Nicholas Stern fou l’encarregat de calcular la factura de la inacció. Això fou l’any 2006 i el document fou redactat a instàncies del govern laborista de Tony Blair.
L’informe fou revolucionari, en la mesura que va introduir una nova perspectiva a la conceptualització que tradicionalment havia guiat la lògica econòmica. Stern va calcular que el cost de no fer res —és a dir, mantenir un model de creixement basat en els combustibles fòssils i en el consum il·limitat dels recursos naturals, o, el que és el mateix, mantenir el business as usual—, reduiria el PIB global el 20% de cara a finals del segle XXI. Els informes que d’aleshores ençà s’han publicat sobre aquesta temàtica no fan cap altra cosa que confirmar els perills inherents de mantenir aquesta lògica miop i suïcida.
“El so que s’escolta és el tic-tac del rellotge. Estem en el compte enrere final per limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus centígrads. I el temps no està del nostre costat”. Qui així parlava era António Guterres, secretari general de l’ONU, durant l’obertura de la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic.
El 2006, l'informe Stern ja advertia que ignorar el canvi climàtic reduiria el PIB global el 20% de cara a finals del segle XXI.
Ho deia a Bakú (Azerbaidjan), el 14 de novembre, només setze dies després de la gota freda. L’episodi valencià fou citat en diverses ocasions en la cimera internacional. És, al capdavall, la història que es repetix. Aiguats ferotges que, com abans a Alemanya, Àustria, Eslovènia, República Txeca o Itàlia, deixen darrere seu un rastre de destrucció i mort.
Al capdavall, qualsevol fet que pertorbe el desenvolupament normal de la vida quotidiana suposa un perjudici, amb l’agreujant que hi ha zones del món amb un nivell de desenvolupament més baix on els episodis climàtics extrems —com passa per exemple amb les sequeres de l’Àfrica subsahariana— menen a processos de migració irreversibles.
Un impacte desigual
Segons el Centre Internacional de Monitoratge del Desplaçament, només l’any 2022, els desastres climàtics van provocar quasi 32 milions de desplaçaments interns (això és, dins dels seus països) en tot el món. És, de fet, un nombre superior als desplaçaments per conflictes armats. En aquest cas, són 28,3 milions de persones.
De fet, són ja nombrosos els països que troben dificultats per poder fer front a les condicions climàtiques actuals. Amb augments de temperatura inferiors a un grau de temperatura, els desastres climàtics estan retardant actualment el desenvolupament econòmic i social dels països en desenvolupament. Un canvi sense control, és a dir, amb increments tèrmics de tres o quatre graus tindria com a conseqüència un augment enorme dels riscos i costos d’aquests esdeveniments.
Amb un escalfament d’entre cinc i sis graus, alguns models han calculat pèrdues mitjanes d’entre el 5% i el 10% del PIB mundial, amb costos per als països pobres superiors al 10% del PIB.
Davant d’aquest panorama, resulta imprescindible l’assumpció de mesures de mitigació, tot tenint en compte que les reduccions en les emissions de CO2 que aconseguim en l’actualitat només deixaran notar els seus efectes en el termini d’uns cinquanta anys. Així doncs, la Unió Europea fa més d’una dècada que advoca, paral·lelament, per mesures d’adaptació i prevenció del risc que eviten que les amenaces esdevinguen letals per als humans i, també, per a l’economia.