A poc menys de quatre dies per al nomenament de l'octau president de la Generalitat Valenciana durant la represa democràtica —i el sisè amb carnet del PP—, Juanfran Pérez Llorca, les institucions valencianes i la família popular està de dol. José Luis Olivas, excap del Consell entre juliol de 2002 i maig del 2003, ha mort amb 73 anys. Olivas va ocupar aquest càrrec quan Eduardo Zaplana va ser cridat a files per José María Aznar per ocupar la cartera de Treball i Afers Socials. De fet, va ostentar el càrrec de manera transitòria, mentre Francisco Camps, llavors delegat del Govern espanyol al País Valencià, ja havia estat designat com a successor de la corona del PPCV.
Nascut a Motilla de Palancar, una població ubicada a terres de Conca, va endinsar-se en el món de la política durant els seus primers anys com a advocat. Olivas treballava al despatx d'Emilio Attard, un dels prohoms de la dreta valenciana d'aleshores i, al seu torn, un dels grans atiadors del blaverisme al País Valencià des de les files de la Unió de Centre Democràtic. La sintonia amb les idees que defensava Attard va provocar que s'afiliara al partit d'Adolfo Suárez, al qual va representar l'any 1979 com a regidor a l'Ajuntament de València. Olivas, fins i tot, desenvoluparia el càrrec de director general de Pressupostos del Consell preautonòmic que liderava Enrique Monsonís, de la UCD.
Pocs anys després de l'enfonsament de la formació capitanejada per Suárez, i després d'exercir de lletrat a la Federació d'Hostaleria, ingressaria en Aliança Popular, l'embrió del PP. Erigit en una de les figures de la dreta a la ciutat de València, assumiria la regidoria d'Hisenda en el primer equip de govern que dissenyaria l'aleshores batllessa de la capital valenciana, Rita Barberá, que va assolir la vara de comandament municipal gràcies a la seua entesa amb la blavera Unió Valenciana. Lluny d'estancar-se, la seua progressió a les files conservadores seria ascendent: en 1993, de fet, és escollit com a secretari general de la formació de la gavina. Quedaven dos anys per a l'accés dels populars a la comandància del Consell.
Partícip de la reunió per forjar el Pacte del Pollastre entre els populars i Unió Valencià a la Generalitat Valenciana, aconseguiria un dels càrrecs determinats de qualsevol administració: la direcció de la conselleria d'Hisenda, guardiana de les finances de l'executiu valencià. Ara bé, la seua estada com a responsable dels comptes del Govern valencià està marcada per la polèmica: es veu esquitxat per una promesa d'una requalificació d'un solar a Benicàssim (Plana Alta). Tanmateix, i com a solució interina entre la marxa a Madrid de Zaplana i l'arribada de Camps com a màxima autoritat valenciana, actua com a president valencià durant vuit mesos.
Artífex d'una llei que converteix les caixes d'estalvi en un simple instrument financer al servei dels capricis dels executius de la gavina, ocuparia la comandància de l'administració valenciana sense pena ni glòria. De ser el primer dels valencians, passaria a presidir Bancaixa. El seu nom està lligat a la desfeta d'un sistema financer valencià que va empatxar-se de totxo fins que va explotar la bombolla immobiliària. La sagnia de la rajola — i el fet d'haver-se utilitzat com a caixa a fons perdut dels megaprojectes del PP— va marcar la mort de la històrica entitat financera. Ni la transfusió de sang de la fusió amb Caixa Madrid va salvar-la de la fallida.
Bankia, el resultat d'unir, entre altres, l'entitat valenciana i madrilenya, acabaria rescatada amb diners públics, i anys després com a una peça dintre de l'estructura financera de CaixaBank. Olivas fracassaria en la seua aventura de jugar a banquer i es convertiria en un habitual dels jutjats per la seua gestió de Bankia i el forat detectat al Banc de València, on ocupava un seient directiu. Tanmateix, va ser absolt de la causa que investigava la fallida de Bankia i, actualment, esperava judici pel cas Gran Coral, un suposat desfalc que ascendia a 750 milions d'euros. El judici havia d'engegar-se en setembre del 2026.
Olivas aconseguiria el dubtós honor de ser el primer president de la Generalitat Valenciana en ser condemnat. L'excap del Consell va ser sentenciar per haver falsificat una factura amb l'objectiu d'encobrir una comissió de 580.000 euros en una operació junt amb l'empresari Vicente Cotino, nebot de l'històric patriarca de la nissaga i prohom de la dreta valenciana, Juan Cotino, i mecenes il·legal del PPCV a través de la trama Gürtel. La justícia va imposar-li un any i mig de presó pels delictes de falsedat documental i frau fiscal. Protagonista del cas Erial per suposadament haver manipulat els contractes del Pla Eòlic a favor de la família Cotino, va ser exonerat. Tot un currículum farcit d'ombres del cap del Consell amb el pas més fugaç.