Pedro Sánchez s'ha convertit en un equilibrista, en un supervivent que esquiva amb regats al més pur estil Alèxia Putellas qualsevol amenaça de dinamitar la seua continuïtat a la Moncloa. La mort política —com il·lustrava un enginyós gag del Polònia— persegueix el president espanyol, però el manual de resistència acumula tants epígrafs que la innombrable encara no ha pogut endur-se'l cap al cementiri dels governants. El líder del PSOE està capficat a esgotar la legislatura espanyola, a pesar de comptar amb una majoria precària al Congrés dels Diputats, la qual s'ha esfilagarsat fa una setmana amb el moviment que va emprendre Junts per Catalunya.
La formació encapçalada per Carles Puigdemont va decidir trencar amb els socialistes espanyols —«passem a l'oposició», va expressar el comandant en cap dels independentistes— arran dels incompliments a les seues peticions: assolir l'oficialitat del català a la Unió Europea, delegar les competències d'immigració a la Generalitat de Catalunya i l'aplicació total de l'amnistia —o, si no pot ser, una amnistia política a Puigdemont amb una reunió a Brussel·les protagonitzada pel president del Govern espanyol davant del bloqueig imposat pel magistrat conservador Pablo Llarena a l'exoneració judicial dels referents del procés independentista.
Desmarcar-se del PSOE
Encara que la formació del puny i la rosa va intentar vendre que la ruptura de Junts per Catalunya no alterava el paisatge i l'actual dinàmica parlamentària, el gir de la força independentista està farcit d'incògnites, com ara els incentius i els avantatges per als sobiranistes d'emprendre a l'equador de la legislatura un trencament que podria fer-la inviable fins a 2027. «Des del primer moment, Junts per Catalunya va concebre aquest pacte amb el PSOE com una mena de mal menor», explica la consultora política Alba Juan. «És un moviment, però, que no sobta, perquè ja feia temps que Míriam Nogueras, portaveu de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats, avisava d'una possible ruptura», complementa.
«És un moviment electoralista, d'intentar desmarcar-se del PSOE i de no ser associat com una mena de comparsa. No debades és complicat diferenciar-se dels socialistes, com li ocorre, per exemple, a Compromís», subratlla. I desenvolupa: «A Junts per Catalunya, però també diria que a ERC, perceben aquest descens dels suports a les forces independentistes, així com el temor dels vots que podrien perdre enfront uns socialistes a Catalunya que, amb Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, ha estabilitzat la situació catalana i ha aconseguit certes concessions de Sánchez». Un escenari que, segons interpreta, amenaçaria «els resultats electorals» dels juntaires.
Els socialistes, de fet, són un dels grans competidors de vots dels independentistes encapçalats per Puigdemont. «Hi ha una tendència a fixar-nos només en la competència amb Aliança Catalana, que seria el front de rivalitat electoral més petit de Junts per Catalunya. En realitat, les seves tres grans fronteres són: l'abstenció, el PSC i ERC», contextualitza Toni Aira, professor de comunicació política de la Universitat Pompeu Fabra-Barcelona School of Management. «Al tauler multinivell català, els moviments de partits com ara Junts per Catalunya i ERC atresoren vasos comunicants. En aquest cas, i enfront de la competència d'un lideratge d'Oriol Junqueras a ERC que podria reviscolar el nacionalisme i determinar el panorama espanyol, Puigdemont havia de marcar agenda i demostrar que té la paella pel mànec», apunta el politòleg Eli Gallardo.
«Les motivacions que pugui tenir Junts per Catalunya no crec que s'hagin de llegir amb la competència amb un actor més o menys emergent com és Aliança Catalunya. Els incentius o pressions eren els que s'havien autoimposat amb ERC quan li retreien, i els va anar bé electoralment, que eren presoners del PSOE», raona Aira, autor de Mitólogos. El arte de seducir a las masas (Debate, 2025). «Junts per Catalunya va intentar imposar un estil de negociació diferent del practicat per ERC, i van apostar per aquesta estratègia durant els dos primers anys de la legislatura. Tanmateix, no n'han obtingut rèdits i es podien trobar amb un electorat que els castigués per reproduir les mateixes dinàmiques que ERC», agrega.
Aquest rumb estratègic, però, compta amb possibles reversos. «Si bé una part del seu electorat podria penalitzar-los si continuaven amb aquesta dinàmica de pactes amb els socialistes, hi ha una altra porció dels votants de Junts per Catalunya que poden tenir dubtes de la capacitat dels juntaires de gestionar les palanques de poder que ha atresorat, com ara la seva influència al Congrés dels Diputats o quan va deixar el Govern català que compartia amb ERC. Es tracta d'una balança, entre si pesava més aquesta darrera consideració o el risc a ser percebut com una comparsa del PSOE», reflexiona.
«Queden dos anys de legislatura i, per tant, si Junts per Catalunya hagués vist que era una bona estratègia continuar amb aquesta dinàmica de pactes, hauria treballat per materialitzar les exigències de l'amnistia o el traspàs de les competències d'immigració. Ara bé, crec que ha imperat l'anàlisi del risc que hi havia de caure en la irrellevància, de ser percebut com un partit que sempre acabava donant suport al PSOE», ressalta Juan, que observa com aquest gir pot ser seductor per a aquells votants de Junts per Catalunya més sensibles «a les qüestions de l'eix nacional». «Junts per Catalunya ha dit que només pactarà allò que té a veure amb Catalunya. És evident quina és la seua tàctica per anar posicionant-se electoralment», afirma.
El parany progressista i l'ara o mai
Al caliu d'aquest full de ruta, Nogueras va avisar als socialistes espanyols i, per extensió, al Govern espanyol de Sánchez i Sumar que s'assabentarien de la seua opinió sobre les diverses lleis i normatives a la pantalla dels resultats de les votacions del Congrés dels Diputats. «Crec que el PSOE ha tractat Junts per Catalunya amb massa condescendència. No ha fet cas de les seues advertències, apel·lant al fet que no hi ha una alternativa a la majoria de la investidura, i ara ens trobem amb una dinàmica parlamentària que serà encara més precària per a Sánchez», analitza.
«Junts per Catalunya juga amb globus sonda i amb titulars. Al final, s'haurà de posicionar, perquè, en cas contrari, la legislatura estarà morta per a ells, la qual cosa els arrabassaria la influència que ostenten, i més en un hipotètic escenari de majoria del PP i Vox», contraposa Gallardo, que albira una cara B d'aquesta tàctica: «Què farà Junts per Catalunya, per exemple, quan es parli del finançament singular català? El PSOE compta amb aquesta carta per jugar amb Junts per Catalunya». «Ara bé, sempre que els juntaires no vulguin forçar un escenari que condueixi de manera irremeiable a un avançament electoral», puntualitza.
La ruptura de Junts per Catalunya amb el PSOE no està exempta de contraindicacions, però és possible que els juntaires no tingueren més opcions que aplicar aquest tractament de xoc per revitalitzar les seues constants demoscòpiques. «És cert que igual no és el millor moment perquè Junts per Catalunya force aquest trencament i s'arrisque a un esgotament de la legislatura abans d'hora, però si arribaren fins a 2027 amb l'estratègia de donar suport al PSOE i sense haver aconseguit materialitzar cap de les seues exigències, ja no tindrien temps per a reaccionar», argumenta Juan. Són els clarobscurs del trencament dels juntaires amb els socialdemòcrates.