Després de les lluites caïnites entre carodistes i puigcercosistes (unes baralles que algú avui pot menystenir però que van provocar baixes, escissions i cicatrius), l'Esquerra Republicana de 2011 va optar per un historiador amb posat de divulgador, to proper i tendència al discurs transcendent: Oriol Junqueras, un independent que estava fent molta feina a Brussel·les com a eurodiputat d'ERC, va ser l'únic que va aconseguir els avals per presentar-se com a president del partit en el 26è Congrés, que se celebraria a Girona l'1 d'octubre.
Junqueras arribava carregat d'energia i amb noves idees a un partit on Joan Puigcercós perdia vots per les sagnies internes: després de barallar-se amb Carod-Rovira pel control del partit, la branca menys esquerranosa, liderada per Joan Carretero des de Puigcerdà, havia acabat escindint-se en Reagrupament i enduent-se joves valors, uns massa propers a Puigcercós com per no fer mal, com Uriel Bertran.
L'historiador —que havia presentat un concurs de divulgació històrica a TV3 uns anys abans— tenia un tarannà dialogant, una aparent bonhomia i un catolicisme humanista que, això sí, trastornava un xic les bases republicanes d'Esquerra. Tampoc no adoptava posicions abrandades, fugia de situar-se en l'eix nacional o d'esquerres i no amenaçava les altres forces polítiques: «ERC s’ha de situar en un espai polític que li és propi, un espai que treballa per la plenitud nacional de Catalunya, la defensa dels drets socials i, per tant, l’estratègia que es pugui derivar d’aquesta concepció s’anirà veient segons les circumstàncies. Seran les circumstàncies les que aniran ajudant-nos a determinar quina és la nostra posició. Ja veurem què fan les altres opcions polítiques, també. La meva decisió no pot ser en cap cas aliena a les decisions que prenguin en el futur les altres formacions».
Republicanisme i mandats democràtics
Aquell Oriol Junqueras del 2013 arribava d'Europa amb una sèrie de conviccions que aniria sembrant pel Parlament de Catalunya, amb paciència i tenacitat de frare franciscà. Moltes d'aquelles idees donarien fruit en altres grups polítics catalans, però se socarrimarien el 2017 amb el xoc amb la Unió Europea real.
Junqueras va tornar de Brussel·les convençut que Catalunya necessitava un «mandat democràtic» i així ho explicava reiteradament en entrevistes, com la d'EL TEMPS de 2013: «Tots ens diran que necessitem un mandat democràtic clar. És això que a la Unió Europea i al Parlament Europeu ens han dit sempre: You need a democratic mandate. Necessitem un mandat democràtic. Això és el que ens demana la comunitat internacional».
Quina era la manera d'aconseguir-lo? «Hi ha dues maneres d’assolir un mandat democràtic. Una són unes eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions convencionals en les quals hi hagi una o diverses candidatures que es presentin amb un pla molt específic i que obtinguin una majoria —com ha passat ja en aquestes darreres eleccions, en les quals hem guanyat els qui som partidaris d’una consulta i que som partidaris de construir un estat per a Catalunya. I això es pot reblar amb un mandat democràtic obtingut a través d’un referèndum, a través d’una consulta a la ciutadania».
Això era més important que l'estructures d'estat, explicava: «Les estructures d’estat es construeixen bàsicament quan ets un estat. Això és el que han fet la majoria dels estats. Siguem conscients que hi haurà coses que no podrem fer fins que no siguem un estat. Hem de fer tot el que puguem per ser un estat i ja serem un estat per a fer la resta».
La reacció de la UE l'1 d'octubre, i el 27 d'octubre, no va ser escoltar el mandat democràtic que havia rebut el Govern català.
La reacció de l'Estat va ser més contundent i amenaçadora que no s'havien imaginat.
En una entrevista a EL TEMPS el 2021, Junqueras continuava defensant la validesa del «mandat democràtic» al periodista Manuel Lillo en parlar del 27 d'octubre: «Esquerra Republicana sempre ha estat conseqüent amb els seus compromisos, i en aquell moment teníem un mandat democràtic que havíem de portar fins al final al voltant del referèndum d’autodeterminació i de la independència de Catalunya. Insistíem a complir el mandat democràtic i insistim a complir-lo en aquests moments, perquè una peça imprescindible en el reconeixement de la comunitat internacional és la credibilitat. I, per tant, si tenim un compromís l’hem de complir. La credibilitat és un fonament imprescindible per aconseguir els suports futurs. I en aquell moment estava en joc la credibilitat del conjunt del moviment independentista. Aquella credibilitat, que estic segur que vam aconseguir complint el mandat democràtic i assumint en alguns casos la presó i en altres l’exili, ens és imprescindible ara per adreçar-nos amb fermesa a la comunitat internacional. És una passa imprescindible en aquest camí cap a la llibertat col·lectiva.».
El pas de Junqueras per la presó l'ha convertit en un supervivent i la seua lluita pel control del partit contra la que havia estat la seua mà dreta, Marta Rovira, en el vencedor d'una baralla on es van fer servir males arts.
Va resultar especialment desagradable el descobriment que un equip d'ERC —amb certa màniga ampla pel vistiplau de part de la direcció— havia fet accions de falsa bandera per guanyar vots, i entre ells un ninot amb la cara de Junqueras penjat d'un pont de Sant Vicenç dels Horts el 2019. Altres informacions assenyalaven que Junqueras n'estava assabentat quan els atacs de falsa bandera atacaven Ernest Maragall.
La publicació i esbombament d'aquestes misèries han anat seguides de certa treva a ca n'Esquerra.
La reencarnació del Junqueras més economista
Ahir, 30 de setembre, Oriol Junqueras va presentar-se com a candidat d'Esquerra a la Generalitat amb una conferència en què no va parlar gens de «mandats democràtics» però sí molt d'economia i també de la necessitat d'un estat per tenir totes les eines que calen per garantir els millors serveis per a la ciutadania, i sobretot per als nascuts enguany, que es jubilaran —va recordar— el 2095.
Sense ni un paper, Oriol Junqueras va recitar la conferència a la manera d'un professor d'història econòmica amb aires de protagonista d'una TED Talk. Més prim, elegant i més còmode a mesura que avançava la lliçó.
«Si no som república i no som un estat, i no disposem de totes les eines, sempre estarem subjectes a les arbitrarietats que puguin imposar els governs espanyols, els de PP i VOX, unes vegades, i els socialistes, unes altres». Junqueras es va demanar «per què ens hi hauríem de conformar, per què no aspirar a la plenitud de la nostra nació?».
De moment, assegura, «sense independentisme ningú s'hauria plantejat que necessitem un finançament diferent i una governança diferent per l'aeroport de Barcelona».
Com a recepta contra la por (i l'extrema dreta), Junqueras va receptar molta «esperança» i la lluita contra els desequilibris, i no contra la immigració (com crida l'extrema dreta): «Hi ha dreta autoritària on hi ha immigració, però també creix l'extrema dreta on no hi ha immigració, com Romania, Moldàvia, Hongria o Polònia». La raó principal per la desesperança, va repetir, «és la desigualtat i els desequilibris en totes les seves dimensions territorials i en distribució de la renda».
Junqueras va ser molt dur contra el paper que té Barcelona en la nova Catalunya i va voler demostrar que ara manipula conceptes econòmics amb agilitat. «Si al Vallès Oriental i a l'Occidental, al Baix Llobregat i al Maresme els volums de producció són bons i la productivitat també, com és que Catalunya està a punt de caure per sota de la mitjana europea en productivitat? Què falla? Falla Barcelona. Malgrat els centres de recerca i coses exemplars en salut i tecnologies, bona part del sistema productiu és de baixa qualificació i de baix valor afegit».
I amb aquesta connexió econòmica va vincular també l'ambició nacional: «Necessitem fer eficients els recursos públics perquè són escassos sempre —en el nostre país encara més— i, per tant, encara hem d'excel·lir més. Però això està al nostre abast. Per nosaltres, que som independentistes i per tots nosaltres, que som demòcrates, ser capaços de fer això vol dir fer més i millor economia, més i millor societat, més i millor país, més i millor nació, i com més pròspera i justa sigui la nostra economia, més fàcil serà compartir amb nosaltres que paga la pena fer una nació plena».
Perquè aquesta, la nació plena, és l'ambició del títol: «Aquesta també és la nostra ambició, una ambició que voldria ser renovada, que és vella i antiga, que ve de fa molt de temps, que és l'ambició de fer del nostre país una Catalunya ciutat, fer del nostre país amb serveis de qualitat que siguin la punta de llança del món al servei de tota la nostra gent en tots els àmbits territorials del nostre país. És una ambició immensa, una ambició legítima, una ambició justa i la que serà més útil a l'hora de construir un futur ple d'oportunitats per aquells que neixen ara, pels nostres grans i per tots nosaltres».