Madrid s’havia convertit en un cotxe que havia xafat l’accelerador sense mirar pel retrovisor. Amb una benzina facilitada per una xarxa d’infraestructures radials, la capital de l’Estat espanyol estava immersa en una operació d’engreixament, de succió dels recursos d’altres territoris, i de projecció del seu relat gràcies a la liberalització televisiva. Madrid, com advertia l’aleshores dirigent socialista Pasqual Maragall en 2001, feia temps que marxava.
La privatització de les grans empreses estatals, l’acaparament de les institucions públiques i l’entrada de fluxos de capitals estrangers —The Economist va assenyalar l’obsessió de l’urbs espanyola per erigir-se en la ciutat de referència del món hispanoamericà— han convertit Madrid en un gegant, en la gran aspiradora econòmica espanyola. Amb les vitamines suplementàries que li atorga el disseny centralista de l’Estat espanyol, competeix amb avantatges enfront, per exemple, d’un arc mediterrani que transita entre el dèficit fiscal crònic i l’infrafinançament persistent, així com desvertebrat per un Corredor Mediterrani que mai ha estat una prioritat de cap govern estatal.
Enmig d’aquest procés d’aglomeració econòmica inesgotable, el BBVA va rellançar un dels seus vells anhels: sumar a la seua estructura empresarial una entitat financera de la dimensió del Banc Sabadell. L’operació va forjar-se mentre la companyia vallenca retornava a terres principatines després de traslladar a Alacant la seua seu social durant l’etapa temperamental del procés català. L’arribada del socialista Salvador Illa a la comandància de la Generalitat de Catalunya i la seua política de girar el timó al rumb independentista van crear l’escenari perquè es produiria la tornada.
Una possible integració de l’entitat catalana dintre de la companyia bancària que encapçala Carlos Torres produïa inquietud a la xicoteta i mitjana empresa de Catalunya. Ho explicava Josep Ginesta, secretari general de PIMEC, a EL TEMPS: «El Banc Sabadell és una entitat financera que ha centrat la seua activitat d’una forma rellevant en l’àmbit empresarial, autònom i petits comerços. En definitiva, en les empreses». O dit d’una altra manera: si triomfava l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell, el risc de perdre el model de finançament empresarial, d’arrelament a l’activitat productiva catalana, era elevadíssim.
El moviment del BBVA tenia un altre revers: implicava un agreujament del desequilibri entre pols econòmics de l’Estat espanyol, un cop al poder financer i empresarial de Catalunya. Encara que l’entitat encapçalada per Torres és de procedència basca, la seua operativitat i la seua mentalitat està incardinada a Madrid. El PNB, la formació nacionalista vinculada tradicionalment al capital basc, va exposar-ho en boca d’Aitor Esteban, general dels jeltzales: «No és un banc realment basc, malgrat tenir la seua seu social a Bilbao».
L’absorció del Banc Sabadell, en conseqüència, era engrandir el projecte de Madrid DF i restar musculatura bancària a l’altre gran nucli econòmic vigorós de l’Estat espanyol, a una Catalunya —i un arc mediterrani— que encara fa de contrapès a l’aspiradora econòmica madrilenya, alimentada per l’efecte capitalitat, com va il·lustrar l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Desdibuixar la catalanitat de l’entitat vallenca era inclinar encara més la balança cap a terres madrilenyes i, conscients de la importància per al país, Foment del Treball, Cecot, PIMEC, el Cercle d’Economia i les organitzacions sindicals majoritàries han fet mans i mànegues perquè fracassara el moviment del BBVA.
La derrota per golejada de Torres —només ha aconseguit convèncer el 25% dels accionistes de l’entitat sabadellenca— ha provocat no sols un somriure a la cúpula dirigent del Banc Sabadell, que s’ha mantingut ferma davant l’ofensiva hostil del BBVA, sinó del conjunt de l’establishment català. «El desenllaç de l'opa del BBVA confirma el que sempre hem defensat: un sistema bancari adaptat a la realitat de Catalunya i del seu teixit empresarial», proclamava el socialdemòcrata Salvador Illa a la xarxa X, abans de mantenir una reunió amb Josep Oliu, president del Banc Sabadell.
«Som un banc de clients, som un banc fonamental per a l'estructura econòmica i financera de Catalunya, i continuarem estant aquí. Ens alegra molt», celebrava Oliu en declaracions al Saló Daurat de la Llotja de Mar, on ha valorat aquesta victòria econòmica junt amb el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Josep Santacreu. L’eufòria estava justificada: el Banc Sabadell havia esquivat l’aspiradora econòmica madrilenya.