—Aquest divendres acaba el termini perquè els accionistes del Sabadell decidisquen si acudeixen a l’OPA del BBVA. Pimec ha tingut una posició radicalment contrària a aquesta operació. Per què?
—Perquè en cap mercat on algú té posicions de domini o posicions amb què pot condicionar l’oferta o la demanda, hi ha un bon funcionament. El mercat financer no és una excepció, en això.
Catalunya, com també les Balears, són mercats on hi ha risc pel fet que hi ha una baixa competència en el mercat financer. En els rànquings que quantifiquen això, Espanya no en surt ben parada, però Catalunya i les Balears en surten especialment mal parades. Si l'OPA tira endavant, CaixaBank i l'entitat resultant del BBVA-Sabadell acapararien el 73,7% de les oficines bancàries.
Dit això, considerem que el sector financer necessita entitats fortes, sanejades, equilibrades i amb inversions diversificades. En definitiva, calen entitats financeres sòlides. Però això no vol dir, necessàriament, que hagin de ser entitats que siguin molt grans i que fagocitin tot el mercat.
Per a la nostra economia, que és fonamentalment de petites i mitjanes empreses, perdre la que a hores d’ara és la quarta entitat del mercat, pot ser un problema. Ho és per a l’economia en conjunt, però especialment per a les pimes.
I això és així per dues raons: la primera, perquè el Banc Sabadell és una entitat financera que ha centrat la seua activitat d’una forma rellevant en l’àmbit empresarial, autònom i petits comerços. En definitiva, en les empreses.
En segon lloc, perquè per a les empreses tot el que té a veure amb el finançament és un company de viatge essencial. Les empreses necessiten liquiditat per poder fer inversions. Per això és fonamental tenir companys de viatge que apostin pel món empresarial. Per totes aquestes raons, estem radicalment en contra de l’OPA.
—Carlos Torres, president del BBVA, ha dit en més d’una ocasió que la petita i mitjana empresa no hauria de patir per res; que el seu dia a dia no canviaria i que trobarien en el BBVA un aliat. No se’ls creuen?
—No. Una cosa és el que ell diu i una altra diferent és el que passarà en el mercat quan hi hagi un competidor menys. La qüestió no és si ens creiem o no al senyor Torres, sinó què passarà el dia de demà si el BBVA pot fixar les seues condicions si hi ha un competidor menys.
«Els polítics s'està adonant que els seus interlocutors no poden ser només les grans empreses»
Fixa’t que les ofertes que ha anat fent el BBVA les ha hagut de millorar. En la cinquena de les propostes que va entrar a la Comissió Nacional del Mercat de la Competència es comprometia a respectar les condicions financeres de les empreses durant un nombre determinat danys. Però, i quan acabi aquest període, què passarà?
Nosaltres moltes voltes diem que Pimec ve del futur, no només del passat. Perquè ja hem vist què va passar amb la concentració del sector financer que es va donar a partir de l’any 2010. Ja hem viscut com de delicat és tenir dificultats per accedir al finançament i a productes financers pensats específicament per a les empreses.
—Contemplen la possibilitat que s’arribe al 30% de les accions i el BBVA llance una segona OPA?
—De bon començament, veient la baixa acceptació de l’oferta, no ho preveien. Ara bé, la possibilitat d’una segona OPA, tot tenint en compte la testosterona que s’ha posat en el tauler públic per part del BBVA, sí que ho podem arribar a contemplar.
—Què representaria per a l’economia catalana que l’OPA tirara endavant?
—La part més important té a veure amb la pèrdua de competència i l’encariment progressiu del producte financer. Això afectaria l’economia en conjunt. Hi hauria una pèrdua de capital disponible per posar en circulació en forma de crèdit per a les empreses. Hem calculat que la reducció seria d'un 8% respecte del total. En xifres absolutes això serien un poc més de 54.000 euros. Catalunya perdria molt amb una hipotètica absorció del Sabadell.
—Les darreres setmanes Pimec ha tingut una activitat institucional molt intensa. En pocs dies s’han trobat amb Pedro Sánchez i a Alberto Núñez Feijóo. Quina impressió trauen d’aquestes trobades?
—En les dues trobades hem detectat que hi ha un interès per les pimes i una clara preocupació per la seua viabilitat. Crec que el fet que, en una mateixa setmana, hagem tingut amb nosaltres el president del Govern i el líder de l’oposició evidencia que hi ha una preocupació compartida. Això és positiu. Tenim la sensació que la classe política s’està adonant que els seus interlocutors no poden ser, exclusivament, les grans empreses. És una gran victòria del teixit empresarial d’aquest país que aquesta visió haja canviat.
I hi afegeixo una variable més: també és important que tirara endavant l’esmena a la totalitat a la reducció de la jornada laboral, plantejada per Junts. Crec que aquesta proposta de Junts recollia la inquietud del teixit empresarial en aquesta matèria.
—Senten que Junts defensa al Congrés els interessos que vostès, com a empresaris, representen?
—Nosaltres ens sentim representats per tots aquells partits que ens escolten i que fan seues les nostres propostes. En aquesta matèria, ens hem sentit acompanyats per Junts.
També valoro molt positivament l’esforç que es va fer per generar un consens al voltant de la proposta de reduir l’impost de societats. Per tant, no es tracta que ningú abanderi les nostres iniciatives, sinó que hi haja la capacitat per generar consensos parlamentaris.
—Yolanda Díaz ha dit que el debat sobre la reducció de la jornada laboral no està liquidat. És a dir, que tornarà a la càrrega amb això. Quins condicionants s’haurien de donar per tal que vostès estiguin disposats a parlar-ne? Al capdavall, és una mesura que compta amb un ampli suport social.
—Qui pot estar en contra de treballar menys i guanyar més? Nosaltres no ho estem. Ningú pot estar en contra d’això. Els primers interessats que això tiri endavant som els empresaris i els autònoms, que cal no perdre de vista que treballen 12 hores per setmana més que un treballador per compte d'altri.
Una altra cosa és que això sigui una preocupació de la ciutadania. Aquí és on hi ha el matís. En els últims cinc anys no hi ha hagut cap negociació del conveni col·lectiu en què la jornada laboral hagi estat un problema. Cap ni un. Sí que hem tingut desacords, en canvi, a l’hora de negociar increments salarials.
«Els primers interessats a reduir les hores de treball som els empresaris»
La preocupació de la ciutadania està bàsicament a guanyar-se la vida, ja que el cost de la vida està molt alt. De fet, els salaris s’han incrementat, però el problema és que el cost de l’habitatge, dels subministraments o de la cistella de la compra que s’han incrementat encara més.
Nosaltres —i també els representants de Junts s’han manifestat en aquest sentit— el que diem sobre la reducció de la jornada laboral és que així, no. Abordem altres qüestions que afecten el temps de treball, però des d’un prisma diferent. Resolguem problemes de productivitat, d’absentisme laboral... i altres problemes que comencen a ser estructurals.
Parlem de tot això i, aleshores, estarem en condicions de parlar també de reducció de la jornada. Perquè, a Espanya, en matèria de temps de treball efectiu de mitjana setmanal no som, ni de lluny, els pitjors d’Europa.
—Vostès solen posar Alemanya com a exemple...
—El país d’Europa que té un temps de treball efectiu de mitjana setmanal inferior és Alemanya. I Alemanya no té regulada la jornada laboral màxima legal. De fet, aplica la directiva comunitària, que marca un màxim de 48 hores.
Què ens mostra l’exemple d’Alemanya? Que, sense tenir-ho legislat, ha aconseguit ser el país que té una jornada de treball efectiu mitjà inferior. I això és perquè negocien altres aspectes com l’absentisme, l’eficàcia... En definitiva, persegueixen treballar millor per tal de garantir que el mercat de treball tingui bona salut. I això requereix reformes estructurals i no canviar la setmana laboral de 40 a 37,5 hores.
A més, no es poden plantejar aquestes mesures sense tenir en compte quin és el nostre teixit productiu. Mesures d’aquest tipus poden ser aplicables en grans empreses, però no en petites i mitjanes empreses, on suposaria un daltabaix.
—Un dels temes on més èmfasi estan posant les darreres setmanes és el del finançament singular. Van trobar comprensió, de part de Núñez Feijóo? Al capdavall, les autonomies del PP s’han manifestat radicalment en contra d’aquest finançament singular.
—Pedro Sánchez ens va manifestar que voldria tenir la proposta de finançament singular abans que finalitzi l’any. Nosaltres vinculem el finançament singular a dues qüestions importants per al món empresarial.
En primer lloc, el finançament singular no és una qüestió de l’eix polític nacional. És una qüestió que afecta la capacitat del país per invertir en infraestructures. En aquest sac també posem la necessitat de complir amb els compromisos d’inversió en infraestructures de país, com Rodalies, aeroports, carreteres, etcètera. La inversió en infraestructures retorna amb major riquesa i competitivitat empresarial.
La segona qüestió és que nosaltres vinculem el finançament singular a una menor pressió fiscal per als ciutadans de Catalunya. El gruix de comunitats autònomes tenen, tant per als ciutadans com per a les empreses, una menor pressió fiscal i això ens resta competitivitat. Hem d’aconseguir el finançament singular per fer més eficient el nostre sistema fiscal i equiparar-nos a la resta de territoris. Això ajudarà l’economia a créixer i generarà més benestar.
Núñez Feijóo no està en contra de millorar el finançament de totes les comunitats autònomes. Ell ha estat president d’una autonomia i sap de la complexitat d’aquest tema. En aquest sentit, va fer dues reflexions: la primera, és que cal que les comunitats gasten de forma eficient, en allò que genera més riquesa i creixement. La segona reflexió és que el finançament ha de ser equitatiu i millor per tothom. No s’hi val a millorar un perquè tingui urgències electorals i la resta, no. Va assegurar que ell el que vol és un model pactat per tothom.
—Confien, doncs, que això es materialitze?
—Creiem que el finançament singular es materialitzarà perquè en aquesta legislatura es dona l’aritmètica parlamentària necessària perquè així succeixi. Si no passa ara, serà més difícil que passi en la legislatura vinent.
—Abans ha parlat vostè del sistema fiscal. Li agradaria a Pimec que a Catalunya hi hagués una pressió fiscal com la de Catalunya?
—Home, sí, però amb compromís. És a dir, la fiscalitat de Madrid té sentit per l’efecte capitalitat. Per tant, exportar el model madrileny aquí seria complicat.
«Catalunya manté un teixit empresarial vigorós, que genera riquesa i llocs de feina, però perd competitivitat»
Ara bé, quan responc que sí, però que amb responsabilitat i compromís, el que vull dir és que som partidaris d’un model on els recursos es reinverteixin per generar riquesa i creixement. A Euskadi o a Navarra, quan tu inverteixes recursos, actius o patrimoni per generar llocs de treball i riquesa, no tributes per aquests actius.
Nosaltres estem d’acord amb un sistema fiscal que tregui pressió als actius, als guanys i beneficis sempre que aquest es reinverteixin a generar més riquesa. Si els beneficis fiscals no van acompanyats de compromisos, acaben generant ports francs.
—L’any 2017, Madrid va sobrepassar a Catalunya com a autonomia que més aporta al PIB. Des d’aleshores, la bretxa ha continuat creixent. Com s’ho miren?
—Això s’explica per dues raons. La primera és l’efecte capitalitat, que provoca que institucions i grans corporacions acaben ubicant-se allà. Però també s’explica perquè hi ha hagut moltes empreses que, a l’hora de decidir on instal·lar-se, han tingut en compte el factor fiscal. Això passa en el mercat interior, entre Madrid i Barcelona però també en l’internacional, entre Barcelona i París, Tànger o Florència.
—Catalunya està perdent competitivitat?
—Crec que sí. Catalunya manté un teixit empresarial vigorós, que genera riquesa i llocs de feina. I els gestors públics han d’apostar decididament per aquest motor.
Al capdavall, no es tracta de comparar-nos amb les altres ciutats espanyoles, sinó més enllà. Ens cal avançar en infraestructures, en energies renovables, en desburocratització... I ens cal activar també a les persones que treballen perquè a hores d’ara es desincentiva el fet de treballar. Ja estem perdent competitivitat i, si no posem oli al motor, acabarà travat.
—Què vol dir quan diu que es desincentiva el treball?
—És difícil comprendre que a Espanya hi hagi 2,5 milions de persones a l’atur (entre 340.000 i 350.000 a Catalunya) i que hi hagi, alhora, llocs de treball sense cobrir. Això no hauria de passar. És incomprensible.