Les campanes marcaven les vuit de la vesprada a Catarroja, però redoblaven a mort i desesperació. La barrancada s'havia engolit vides abans que l'alarma sonora, quan l'aigua havia arrastrat sense pietat habitatges, records i biografies amb triennis a l'esquena. Com la del pare de Rosa María Álvarez, que va aparèixer sense vida l'endemà al parc de Les Barraques, ubicat a la perifèria de la població enclavada a la comarca de l'Horta Sud. Fou una de les 228 víctimes que va deixar aquell torrent inesborrable a la memòria dels valencians.
Quan el calendari marca nou mesos d'ençà d'aquella inoblidable tragèdia i des d'aquella zona verda que va ser testimoni de la cara més inhumana de la dana, els moviments socials i les associacions de víctimes de la riuada han engegat la novena manifestació per exigir la dimissió del president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, atrapat per la seua actuació durant la vesprada d'aquell terrorífic 29 d'octubre del 2024. La primera protesta des de la zona zero després de vuit convocatòries multitudinàries a la capital valenciana.
Al ritme del clam «Mazón, dimissió» i «el president, a Picassent», la mobilització ha arrancat amb la plantació d'una olivera al parc de Les Barraques. S'ha produït com a símbol de record d'aquells que ens van abandonar durant la gota freda. «Agraïm a la gent que va desobeir les ordres del Consell i va vindre com a voluntària per a ajudar-nos mentre l'administració va fallar», han criticat Joaquim i Sílvia Piqueres, membres del Comitè Local d'Emergència i Reconstrucció de Catarroja. «Quan les alarmes sonaren, ja era tard. Avui honrem la memòria de les víctimes», han reivindicat, al mateix temps que criticaven la lentitud de les ajudes i la falta de diligència per solucionar els problemes al clavegueram o els ascensors.
«L'olivera és un símbol d'esperança», han refermat per solidaritzar-se amb el genocidi a Palestina i actuar de preludi d'unes albades creades per rememorar als damnificats de la gota freda. «Volem donar les gràcies a les persones dels comitès de reconstrucció local per la seua feina i per pressionar als ajuntaments», han exclamat Lluïsa i Paloma, autores d'un mural al parc que mostra l'impacte d'aquella barrancada a la comarca de l'Horta Sud. La muixeranga ha tancat els prolegòmens d'una manifestació que ha impregnat de ràbia els carrers del centre de Catarroja.
Guiats per l'emotiva música de «La processó de la memòria», interpretada per diferents colles de dolçaines i tabals, la mobilització ha transcorregut pels carrers de la població amb la gent marcada pels ulls vidriosos, les explosions de dolor per demanar l'adeu del president Mazón i la solidaritat expressada des d'aquells que observaven la protesta des dels seus balcons. Els retrats de les víctimes, els noms dels morts, els clams contra el cap del Consell i la indignació per aquell avís tardaner s'entremesclaven en el recorregut, construint un còctel propici per a la pluja als llagrimals i per a les cares desencaixades. A moments per l'empipament; a moments per l'amargor de la mort.
Catarroja, com a un dels kilòmetres zero de la devastació i la desolació de la riuada, cridava contra la indiferència d'una administració que va estar absent per avisar d'aquella barrancada i va mostrar-se incapaç de cobrir les necessitats bàsiques, de proveir de menjar, aigua i medicaments a la població damnificada i en xoc per aquella inundació esfereïdora. La solemnitat de la dolçaina i el repic del tabal han convidat la nostàlgia d'abans de la catàstrofe, a viatjar a una jornada present a la psique de tots els habitants del barranc del Poio. Un retorn al passat que només era trencat pels «no volem, no volem, un ninot de president» i els contundents «assassí».
Cartells per la dimissió de Mazón, pancartes amb les cares dels familiars que van perdre la vida durant la dana i altres per criticar amb enginy l'actuació del Consell del PP han emergit junt amb la capçalera de les víctimes de la riuada i els representants dels moviments socials a la plaça de la Llotgeta, quan quedaven escassos minuts perquè es recordara la ignomínia d'un avís que va arribar quan la gent ja s'havia ofegat. «El president, a Picassent», cantava la multitud abans d'una nova sessió d'albades i poemes inspirats a la dana, que aplanarien el camí abans de la lectura del manifest pels col·lectius de víctimes. «Estem parlants de morts que eren evitables perquè van ser causats per una negligència imperdonable per part del Consell. Una administració que no ens va protegir», ha censurat Mariló Gradolí, de l'Associació de Víctimes de la Dana d'octubre del 2024.
«Un de cada tres afectats pateix estrès posttraumàtic. Hi ha víctimes de la dana de formes molt diferents. Unes han perdut familiars, amistats de tota una vida, però totes, encara que siguen d'ideologies i de procedències diverses, comparteixen tres veritats», ha afirmat. Rosa María Álvarez, familiar d'una víctima mortal de la riuada i presidenta de l'Associació de Víctimes Mortals de la DANA, ha pres el relleu: «Aquell dia ens va canviar a tots; el negacionisme i el menyspreu a la ciència mata, i el president estava dinant mentre l'aigua ofegava el nostre poble». «No ens van avisar a temps», ha retret per assenyalar la gestió de l'executiu valencià de Mazón.
La ràbia no sols ha esclatat recordant l'actuació que va protagonitzar aquell dia el Consell del PP, sinó també per la velocitat de la reconstrucció. «Han passat nou mesos i no avancem. Hi ha institucions que ni es parlen, ni tampoc es coordinen. Octubre està a girar del cantó. On està els protocols actualitzats? On estan les guies de consells a la ciutadania?», s'ha preguntat per indicar les mancances en les tasques de prevenció. El públic responia amb un «Mazón dimissió». «Sabem que la dimissió de Mazón es convertirà en Mazón a la presó», ha expressat per reconèixer l'esperança per a les víctimes de la instrucció de la causa per part de la magistrada de Catarroja.
«Fa molt de goig aquesta plaça», ha intervingut el cantautor Pau Alabajos que ha conclòs la protesta junt amb La Maria, Tomàs de los Santos —acompanyat d'una violinista del barri del Parc Alcosa d'Alfafar, afectat per la dana— i Miquel Gil, així com als parlaments dels comitès de reconstrucció i la lectura de l'Acord Social Valencià per al revifament de la zona devastada per la barrancada. Un clam de dolor, ràbia i emoció per demanar la dimissió de Mazón des del cor de la catàstrofe, des d'aquell kilòmetre zero en el qual el repic de les campanes glaça l'ànima en records d'aquells morts que les víctimes recorden que «eren evitables».