Fa quasi una dècada, quan el moviment independentista estava en plena fase expansiva, una assemblea de la CUP va acaparar els focus. La militància de la formació anticapitalista havia registrat un rocambolesc empat en la seua decisió sobre si investir com a president de la Generalitat de Catalunya al postconvergent Artur Mas. L'última votació va provocar l'adeu de Mas de la primera línia política i l'adveniment cap a la comandància de Catalunya de Carles Puigdemont. El calendari marcava principis de l'any 2016.
L'escenari a terres principatines ha canviat força d'ençà d'aquell capítol d'intriga del serial del procés d'autodeterminació. L'independentisme ha perdut la majoria al Parlament de Catalunya i la nova administració encapçalada pel president Salvador Illa va girar el full al viatge cap a la construcció de la República Catalana. El temps d'agitació nacional s'han assossegat i les diferents opcions sobiranistes tracten de ressituar-se en un panorama que ha deixat enrere aquelles pulsions.
Si ERC i Junts per Catalunya estan immersos en una recomposició per recuperar múscul electoral, també ho està la CUP. Els anticapitalistes van engegar el Procés de Garbí, una actualització i renovació interna que havia de conduir a la força independentista cap a nous lideratges i una activació dels seus col·lectius municipals després de les sensacions agres del passat cicle electoral a Catalunya.
D'aquell replantejament orgànic, van sortir cares com ara Non Casadevall, secretari general de la CUP, o Laia Estrada, veu dels anticapitalistes a la cambra catalana. Així mateix, i gràcies a un acord amb els juntaires i els republicans, Lluc Salellas, adscrit als cupaires, va assolir la vara de comandament de l'Ajuntament de Girona. És, de fet, el principal consistori encapçalat per l'independentisme i conforma, junt amb Berga, on governa Ivan Sànchez i Rodríguez, les principals places amb batlles integrats a l'estructura dels anticapitalistes.
Defugir de l'encasellament
Amb l'horitzó de les futures eleccions municipals ben present i amb el propòsit d'enllestir amb temps la maquinària de cara als pròxims comicis catalans, la CUP ha afrontat aquest cap de setmana una nova renovació de la seua marca. Precisament, ha canviat el logo com a símbol d'una transformació del seu discurs i de la seua estratègia. Els cupaires volen abandonar la imatge de ser «el partit del no», aquell que mostra una oposició contundent, per mostrar un rostre propositiu. O dit d'una altra manera: volen erigir-se en una alternativa seductora per a la gent.
La primera acció, ni que siga tàctica, per aconseguir-ho ha estat l'elecció del seu nou lema de campanya permanent. «Construïm el país», una apel·lació transversal, que pot interpel·lar des de l'elector independentista fins a aquells amb tarannà més moderadament catalanista, és el seu nou crit de batalla. A pesar d'haver protagonitzat campanyes importants contra els Jocs Olímpics d'hivern i el projecte del Hard Rock, els quals van ser aturats, volen defugir de l'encasellament de ser una força que juga a la contra.
La nova CUP centrarà la seua mirada en tres fronts: la defensa de la llengua catalana, la reivindicació del dret a l'habitatge i l'aposta per un nou model productiu. En aquest darrer capítol, pretenen consolidar el seu missatge a favor de la xicoteta i mitjana pagesia enfront de les grans empreses agroalimentàries, persistir en la crítica a la turistificació de l'economia i remarcar la necessitat de guanyar sobirania industrial.
Aquesta reformulació discursiva coincidirà amb una acceleració dels temps d'elecció orgànica. Abans que acabe l'any, no debades busquen haver seleccionat els candidats de les ciutats més importants de Catalunya. El repte no és solament consolidar les posicions a Berga i, especialment, a Girona, sinó aconseguir entrar als consistoris de Tarragona, Lleida i, de manera singular, a Barcelona, on volen aprofitar el moment no gaire vigorós dels Comuns.
A la recerca del descontentament independentista
L'intent de revitalització de la CUP es produeix en un moment delicat per a l'independentisme, amb propostes des de la societat civil per repensar el país i el sorgiment de propostes polítiques independentistes que tracten de pescar en la insatisfacció d'una part de la societat independentista catalana envers les principals opcions autodeterministes. Un cert emprenyament que intenten aprofitar formacions com ara l'extrema dreta Aliança Catalana, declaradament independentista, però que arracona el seu missatge nacional per prioritzar la seua retòrica xenòfoba, especialment de cara a les persones migrants de procedència àrab.
Els cupaires volen enfortir la seua musculatura als municipis per, justament, contraposar-se com a una alternativa d'esquerres i fermament independentista envers els discursos de la ultradreta capitanejada per Sílvia Orriols. Partícip d'acords amplis amb altres formacions progressistes com ara el PSC, ERC i els Comuns per regular la bombolla del lloguer de temporada, la nova CUP busca mantenir les seues arrels, però evidenciar que són una alternativa i deslligar-se de l'etiqueta de força que solament és capaç d'actuar a la contra. És el seu gran repte de cara al període electoral que afrontaran en dos anys.