No és cap secret que la CUP viu un moment difícil. Ho prova l’últim resultat electoral, quan l’organització va passar de nou diputats al Parlament a tindre’n quatre. També ho demostren altres elements d’un context polític que allunyen l’organització del seu millor moment, el dels anys més àlgids del procés, quan la CUP va sentenciar Artur Mas i va generar les condicions per a iniciar una etapa vertiginosa que va culminar a la tardor del 2017.
La CUP, per tant, no és aliena a un moment polític actual que està afectant negativament el conjunt de l’independentisme. Però els anticapitalistes van detectar amb anticipació aquesta situació i han estat un any desenvolupant el Procés de Garbí, nom amb el qual han sigut batejats els debats de renovació interna que van culminar el passat 21 de setembre a Sabadell.
Mentre Junts i Esquerra Republicana encara han de celebrar els seus congressos, que tindran lloc a l’octubre i al novembre, la CUP ha avançat la feina i serà, amb quasi tota seguretat, el partit que més es renovarà del bloc independentista, ja que tot fa pensar que Junts i ERC continuaran liderats per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
La renovació de noms no arribarà fins entrat el més d’octubre, concretament el dia 8, però de moment la CUP ja ha definit els eixos al voltant dels quals girarà el partit els propers anys.
La nova CUP
Aquest procés ha servit, en bona part, per a intentar apropar les posicions entre els qui aposten més clarament per influir en les lluites populars a través d’entitats i moviments socials i aquells que creuen en la institucionalitat com una forma indefugible de fer política. No és que cap de les parts rebutge algun d’aquests dos objectius, però les prioritats de cadascun dels bàndols ha obligat a definir una estratègia compartida i integradora.
La CUP, durant aquest procés, ha constatat diverses qüestions, tal com va expressar a Sabadell a través dels qui han fet de portaveus del Procés de Garbí, Maria Gordillo i Non Casadevall. En primer lloc, entenen que qualsevol mena de pacte amb l’Estat espanyol és inservible. Una premissa que l’organització ha defensat des dels seus inicis, fins i tot quan encara era electoralment marginal, però que ara poden dir que han constatat atesa l’evolució dels fets.
En aquest sentit, l’oposició al Govern de Salvador Illa és indiscutible, però la CUP no descarta acords puntuals amb Junts, ERC i comuns que no seran fàcils al Parlament i que ho estan sent més a nivell municipal. De fet, el principal centre actual de poder de la CUP es troba a Girona, on l’alcalde Lluc Salellas governa amb Junts i amb ERC, una experiència que comporta contradiccions però que fins ara ha satisfet la major part de la militància, que ara sembla disposada a intentar repetir-la a la Generalitat si es dona l’oportunitat.
A més, lluny de la unitat independentista exhibida durant la tardor del 2017, la CUP se sent ara mateix aïllada de les estratègies dels partits amb els quals comparteix l’objectiu de l’emancipació nacional. El viratge a la dreta de Junts, especialment visible en la seua negativa a regular els lloguers temporals al Congrés, fa considerar els anticapitalistes que aquest partit “està donant l’esquena al poble, fet que condemna el moviment” independentista. També hi ha el canvi d’estratègia d’ERC, que ha fet possible la investidura del president Salvador Illa i que és interpretat per la CUP com un viratge a la pacificació per part dels republicans. I pel que fa a Aliança Catalana, qualsevol entesa del partit xenòfob amb la CUP és senzillament inviable.
Refundació?
El Procés de Garbí s’havia venut com un intent de refundació de la CUP que finalment no ha arribat. Això ha decebut alguns dels seus militants que, tot i haver votat favorablement a la ponència, admeten que esperaven més resultats del debats que s’han allargat durant mesos.
“Hi ha problemes que continuen presents”, diu un antic militant, que interpreta que la participació de la militància a l’Assemblea va evidenciar certes mancances de l’organització a l’hora de mobilitzar les bases. A Sabadell hi va haver unes set-centes persones, molt lluny dels 3.000 que van participar al conclave que havia de decidir, durant les festes de Nadal de 2015-2016, la investidura o la no investidura del president Artur Mas. “És evident que perdem influència i massa militant”, lamenta aquesta mateixa veu.
D’altres, però, consideren que aquesta comparació és injusta, ja que el moment polític actual “no té res a veure” amb el context que es vivia en la situació en què Artur Mas va ser vetat per la CUP. I apunten, a més, que en l’última Assemblea de l’organització hi havia més gent que en l’anterior, celebrada el 2022.
Alhora, hi ha també discrepàncies a l’hora d’interpretar què vol dir “obertura”, una estratègia que ha sigut validada i que alguns la centren més en l’àmbit electoral i institucional i d’altres la ubiquen més en l’àmbit social i del carrer. Siga com siga, per primera vegada la CUP s’ha mostrat predisposada a entrar al Govern de la Generalitat si es dona l’oportunitat. Si arriba el cas, el debat intern serà ben calent.
Pel que fa a la premissa de la refundació, alguns entenen que aquesta paraula no pot ser utilitzada “com una fórmula màgica”, i asseguren que “no hi ha manera diferent de créixer que no sigui amb gent nova i treballadora que garanteixi un nou impuls militant a l’organització”.
Convivència i futur
La centralitat de la independència com a objectiu polític continua aglutinant els sectors d’aquesta organització anticapitalista. Com també continuaran, amb total probabilitat, les reticències entre les parts. Un problema amb el qual “s’ha de conviure”, perquè “al capdavall són línies polítiques diferents que han de confluir de manera assembleària, un mètode a través del qual es tendeix a prendre decisions que tiren pel camí del mig”, diu una altra militant. Aquest és part del secret de la cohesió de l’organització, si bé a ningú no se li escapa que sovint, també, es converteix en un hàndicap.
Tot i aquestes discrepàncies continuades, des de la CUP celebren que aquestes disputes es limiten a les perspectives polítiques dels militants. “No estem patint res del que estem veient a Esquerra Republicana, on no s’està parlant de política, sinó de famílies internes i de rancúnies. Nosaltres també en tenim, però estan condicionades per qüestions polítiques i no personals”, diu un altre militant, que recorda que els grans debats de la CUP es desenvolupen en termes d’aliances electorals, de presentar-se o no a segons quines convocatòries d’eleccions, d’investir o no segons quins presidents o de participar o no en segons quins governs. “L’escenari és molt més saludable que el que hi ha en altres partits”.
Amb tot, la CUP continuarà el seu camí representant l’independentisme català més identificat amb les lluites populars i més outsider envers la política convencional mentre intenta ocupar espais socials amb els quals sempre s’ha volgut compenetrar. Amb el propòsit d’acumular més militància, d’enfortir-se més enllà del Principat de Catalunya i sense renunciar a experiències de governabilitat com la de Girona, que presenten incoherències sovint inevitables i també oportunitats per avançar a través de l’obra executiva i de la visibilitat que garanteixen les institucions. Un còctel que comportarà contradiccions però que des de la CUP pretenen que servisca com a fórmula per a la recuperació d’aquest espai i, en definitiva, per a la recuperació del país.