Aquest diumenge 23 de febrer venç la inhabilitació que pesa sobre Artur Mas per haver organitzat les consultes populars del 9 de novembre de 2014. Després de gairebé tres anys, des del 13 de març de 2017, l'expresident de la Generalitat de Catalunya podria tornar a ocupar un càrrec institucional si així ho volgués al seu espai polític, ara estructurat entorn de Junts per Catalunya i el president Carles Puigdemont.
Pas de retorn
Els darrers mesos, doncs, ha viscut una mediatització en augment. Ara, cal saber de quina manera cristal·litzarà. Pel proper dia 25 de febrer hi ha previst que surti a les llibreries el llibre Cap fred, Cor Calent (Columna, 2020), on el president Mas exposa la seva visió sobre el procés independentista, tant dels anys que va pilotar el Govern com els mesos clau on va ser ben present com a part de l'Estat Major que pilotava el referèndum del primer d'octubre de 2017. De moment és un interrogant si al llibre, envoltat de secretisme, hi haurà cap reflexió sobre el seu futur.
Tanmateix, en les seves darreres intervencions als mitjans, Mas ha deixat clar que, malgrat que no és la seva prioritat, estaria disposat a agafar un càrrec polític de primera línia de nou. Des del seu espai polític, però, no hi ha consens sobre el rol que hauria de jugar. Entre els que no el voldrien ni per obrir mítings de comarques i els que el desitgen futur president de la Generalitat hi ha tot un ventall de possibilitats.
Com tot, això va en funció de les diferents famílies que conformen l'espai polític de Junts per Catalunya. Així ho retrataven diferents veus en un article recent a la revista EL TEMPS. Mentre que Xavier Trias, exalcalde de Barcelona i membre destacat del PDeCAT, exposava que calia que Mas tingués un paper de colideratge amb Puigdemont al capdavant de l'espai polític, Agustí Colomines -d'Acció per la República- considerava que s'havia d'apartar perquè és llegit com el líder "del PDeCAT i no del moviment independentista". Són dues posicions que exemplifiquen les dues ànimes que hi ha dins Junts per Catalunya. La visió de Colomines la comparteixen els sectors més puigdemontistes, mentre que la visió de Trias és la dels sectors més pragmàtics provinents del PDeCAT i, per tant, més vinculats a l'antiga Convergència.
Aquests darrers veuen en Mas la persona que podria de fer de contrapès a Puigdemont i cuinen una proposta segons la qual, el primer seria la persona forta a Catalunya mentre que el segons aprofitaria la seva situació d'exiliat i eurodiputat per liderar la campanya d'internacionalització del projecte independentista.
A banda, destaquen la seva capacitat de bastir ponts entre sectors, tal com va fer l'exconseller Santi Vila en una entrevista recent a El Independiente, on va dir que "pocs com Artur Mas estan en condicions d'embridar Junts per Catalunya". De fet, el mateix Mas, en una entrevista a El Periódico el passat 19 d'octubre, assegurava que estava fent "tot el possible" perquè l'espai postconvergent seguís unit. De gent amb ganes d'estripar per un costat o per l'altre, no en falten. Marta Pascal, que també està presentant llibre aquests dies, afirmava en una entrevista a La Vanguardia que un nou partit era "una opció" i que discrepava de la "subordinació de David Bonvehí [líder del PDeCAT]" a Puigdemont.
D'altra banda, veus de l'entorn de la Crida Nacional per la República, espai liderat per Jordi Sànchez i Antoni Morral, tampoc volen descartar una candidatura per separat al PDeCAT si aquest partit no sucumbeix a les exigències estratègiques de l'entorn de Puigdemont.
Qualsevol dels escenaris seria complicat per Artur Mas. No seria ben vist com a candidat ni dirigent en una escissió puigdemontista. Sí que l'acolliria millor el sector pragmàtic o més moderat de l'espai polític, però difícilment l'expresident s'arriscaria a perdre influència anant en una llista amb poques possibilitats d'èxit. La seva força rau en la capacitat de tenir un peu a cada banda i mantenir el capital simbòlic aconseguit i sostingut durant anys.
Dies a l'ombra
Acostumat a fer d'au fènix, l'hereu de Jordi Pujol va saber volar sol i després de set anys de Tripartit va sorprendre amb un pacte amb el Partit Popular per garantir-se l'estabilitat al capdavant de la Generalitat. Ressorgint de les cendres, va retornar la màxima institució catalana a Convergència i Unió. El president de la Catalunya de les retallades postcrisi i el pacte de la rebaixa estatutària amb José Luis Rodríguez Zapatero que el 2012, fan de les metàfores marineres, va entendre que li calia fer un "cop de timó" per esdevenir líder de l'independentisme —mot que tant li va costar d'emparaular— si no volia trobar-se arraconat.
En una darrera jugada mestra, va aconseguir forçar Esquerra Republicana —que segons algunes enquestes havia de passar per davant a CiU a les eleccions— per concórrer a les eleccions en una llista conjunta, la de Junts pel Sí el 27 de setembre de 2015, en la qual ell no seria el número 1 —ho era Raül Romeva—, però sí el candidat a president. Ho tenia a tocar quan, després d'un empat sonat, l'assemblea de la CUP va decidir forçar-lo a fer el famós "pas al costat". Semblava, com van vaticinar els anticapitalistes, condemnat a "la paperera de la història". Un destí que semblava cada cop més forjat després de la inhabilitació del Suprem i la seva dimissió com a president del PDeCAT poc abans que sortís la sentència del cas Palau, que dictaminava que CiU s'havia finançat a partir de comissions il·legals.
Tanmateix, Mas, animal polític per definició, ha sabut moure's amb astúcia per no desaparèixer mai del tot dels cercles d'influència de la política catalana. Prudent i elegant, sabedor del seu pes polític entre les files postconvergents, els mesos complicats de l'octubre català va ser sempre a prop de Carles Puigdemont i dels cercles de decisió, participant, fins i tot, en bona part de les reunions de l'Estat Major. Hi ha qui diu que aquest paper de conseller a l'ombra va ser un dels requisits que va posar per retirar la seva candidatura a president. Ell defensa que va ser el mateix president Puigdemont qui li va demanar fer aquest paper. Des d'aquesta posició, va ser una de les veus que, després del referèndum, va encoratjar amb més fermesa el president a convocar eleccions i evitar d'estripar la baralla amb una declaració d'independència que es va produir el 27 d'octubre.
Ho va fer sense grans escarafalls i més endavant ho va explicar per al gran públic evitant criticar Puigdemont. Entenia el seu lloc i el del seu successor. L'entenia i l'entén. Després del cop repressiu posterior a la tardor de 2017, amb bona part de les persones que havien encarnat el lideratge de l'independentisme a presó i altres a l'exili, Mas ha anat guanyant protagonisme, per exemple, participant intensament en les darreres campanyes electorals. Cada dia és més present, bé per voluntat pròpia, bé perquè en el nou context polític i a mesura que s'acosta la fi de la seva inhabilitació s'ha fet atractiu als mitjans de comunicació.
Caldrà veure si ara, tres anys després de la inhabilitació, Artur Mas acaba essent reciclat de nou a la primera línia política.