Judici 1-O – El Carrer

El Suprem davant l’espill i el carrer bullint

En el primer dia de judici, són moltes les manifestacions que s’han celebrat per protestar contra el que molts consideren una vista injusta i impròpia d’un país democràtic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És la matinada de l’11 al 12 de febrer. Jornada marcada en tots els calendaris. És l’inici del judici a l’1 d’octubre i a la façana del Tribunal Suprem, al bell mig de la capital espanyola, es veu reflectit un vídeo de la violència que es va viure el dia del referèndum. Imatges colpidores que desmenteixen el relat judicial. Els arguments que acusen de violents uns encausats que, l’endemà, seurien per primera vegada a la banqueta. El Suprem, inesperadament, es troba davant l’espill. Ningú no reivindica aquesta acció, que ha esdevingut viral.

 

Silenciats

A l’elitista passeig de Recoletos, també a Madrid, una manifestació matinera clama contra l’inici del judici. Hi ha Quim Torra, que s’havia saludat fredament amb Carlos Lesmes, president de l’alt tribunal i del Consell General del Poder Judicial. També hi són Roger Torrent, Pere Aragonès, Damià Calvet, Esther Capella, Albert Batet, Jaume Asens, Jésssica Albiach i distints membres dels partits independentistes, de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural. Una prèvia a la manifestació del 16 de març, convocada per l’ANC i que se celebrarà a Madrid per fer-ne visible la indignació i la solidaritat.

No tot Madrid és hostil. Plataformes com Madrileños por el Derecho a Decidir se sumen a aquestes manifestacions, normalment convocades per ells mateixos. Ocupen pocs espais mediàtics i, certament, no són una gran majoria. Però tenen coses a dir. En EL TEMPS ja els vam donar veu. 350 mitjans de comunicació, bona part d’ells internacionals, cobrien tot el que ocorria a dins i als afores del Suprem.

 

 

 

Catalunya també despertava agitada. Els CDR improvisaven talls de carretera a distints punts de Barcelona, al Moianès, a la Selva i a Lleida, entre més llocs. El to apujava amb la concentració convocada a les portes de la seu de la Fiscalia de Barcelona, d’on eren desallotjats a la força. Els universitaris també eren cridats a la vaga per part del Sindicat d’Estudiants. L’atenció mediàtica no s’ha centrat en ells, però. Les primera imatges dels encausats al Suprem han estat protagonistes indiscutibles.

Els presos polítics asseguts a la banqueta dels acusats / Efe

Jordi Cuixart, en presó preventiva des de fa més d’un any, no perdia el somriure. Els altres vuit, serens, escoltaven el jutge Manuel Marchena i la lletrada de l’administració de justícia, que llegia les interlocutòries d’acusació. Les intervencions de les defenses, llargues i denses, amb arguments previsibles -els explicats als mitjans els darrers mesos-, feien pensar que el judici s’allargarà.

Les defenses argumenten indefensió i «vulneració flagrant de drets fonamentals», tal com feia Òmnium Cultural. Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, denunciava la inadmissió de proves i de testimonis com el de Felip V i Carles Puigdemont. El mateix feien les defenses d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, mentre que la de Joaquim Forn demanava unir la seua causa amb la de Josep Lluís Trapero, major dels Mossos d’Esquadra durant l’etapa dels fets, que serà jutjat a l’Audiència Nacional. Olga Arderiu, advocada de Carme Forcadell, es preguntava per què els membres de la Mesa del Parlament eren acusats de desobediència i l’expresidenta de la cambra de rebel·lió. Pel que fa a Dolors Bassa, l’advocat Mariano Bergés, tirava d’arguments tècnics -com totes les defenses- per negar la rebel·lió i Josep Riba, defensor de Carles Mundó, se centrava a desmuntar l’acusació de malversació, tal com feia també la defensa de Meritxell Borràs. Santi Vila s’excusava, a través de l’advocat Pau Molins, en haver abandonat el Govern per no donar suport a la proclamació del 27 d’octubre.

El dia anterior, Carles Puigdemont era a Berlín per participar a la gala del festival de Cinema per la Pau. Al seu costat seien Catherine Denueve, actriu francesa; el Nobel de la Pau Lech Walesa, fundador de Solidarnosc, expresident de Polònia (1991-1995) i protagonista en la caiguda del règim vigent al seu país durant la segona meitat del segle XX; l’activista xinès Ai Wei Wei i la ministra alemanya d’Agricultura, Julia Kloeckner, membre de la CDU, el partit d’Angela Merkel.

 

 

Una dualitat significativa. Al bell mig de Barcelona, cap a les 12 del migdia, es feia una aturada laboral promoguda per l’ANC. Elsa Artadi o Ada Colau, entre més, hi eren presents. L’alcaldessa de Barcelona qualificava la jornada com «un dia trist». Als carrers, un nou rotatiu, editat per Òmnium Cultural, es podia trobar gratuïtament als carrers. De periodicitat mensual, Judici a la Democràcia naix per seguir la causa des de prop.

 

El carrer

Amb tots aquests ingredients, la protesta era més que previsible. I els ànims estaven massa encesos. A les 19 hores, plaça Catalunya acolliria la concentració de protesta per l’inici del judici a Barcelona. La resta de capitals de comarques del Principat en farien, també, la seua. De camí, a l’alçada de rambla Catalunya amb Rosselló, tot just a l’altra vorera de la redacció d’EL TEMPS, una parella, pare i fill, increpaven un grup de persones que marxaven cap a baix amb simbologia independentista. Després d’un intercanvi de retrets arribaven a les mans amb conseqüències poc desitjables. Mentre el pare sagnava pel llavi, el fill mirava de barallar-se amb tothom. La Guàrdia Urbana se’n faria càrrec ben prompte i se’ls portarien detinguts a tots dos. Ja a plaça Catalunya, una persona enviaria “a escurar” unes manifestants independentistes. La indiferència, però, anul·laria la insistència d’aquell personatge, que marxava ignorat pel públic al qual mirava de provocar. Malgrat incidents com aquests, Màrius Pallarès, coordinador de Sanitaris per la República, no n’ha presenciat cap en la jornada del 12 de febrer. Alhora, reconeix que s’estan organitzant molts dispositius per als propers dies. Aquest grup l’integren professionals de l’àmbit que dediquen hores lliures a oferir ajuda als manifestants que puguen resultar ferits. Pallarès explica que la gran majoria de les atencions són després de càrregues policials i no d’agressions al carrer. Pel que fa a la presència policial a Barcelona, un helicòpter no ha deixat de sobrevolar la ciutat abans, durant i després de la manifestació.

L’escenari de plaça Catalunya era compartit, entre molts més, per David Fernàndez, Anna Sallés, Estel Solé, Martí Anglada i Joan Dausà, encarregat de la música. Als afores, un munt de gent s’hi concentrava. Són els que mai no fallen. Hi ha per exemple Maria Segarra, l’única persona consultada que, malgrat no haver-li-ho demanat, dona el seu cognom. Llegeix, amb poca llum, el diari estrenat recentment per Òmnium Cultural. “Els pobles hem de fer força davant d’aquesta injustícia i els polítics s’han d’anar coordinant i estar més units”, protesta. Entén que les accions dels CDR, en el punt de mira, han de servir per ajudar a visibilitzar la protesta. En el mateix sentit s’expressa Jordi, que com Maria, deu voltar els 60 anys. Protesta perquè se sent indignat i desitja que, durant el judici, el carrer s’expresse amb més contundència, una actitud més important, segons ell, que la unitat. No confia en cap sentència judicial que no siga la d’una condemna alliçonadora. Per tot això, Jordi no vol sentir ni parlar de negociacions amb l’Estat en cap matèria.

Estel Solé, David Fernàndez i Anna Sallés a l'escenari de plaça Catalunya / Òmnium Cultural

“Quins advocats més ben parits!”, exclamen Ricard, Pep i Sònia, que van junts a la manifestació. “Han deixat les coses clares i saben que tot acabarà a Europa”. Preguntats per com han de ser les mobilitzacions durant el judici, interpreten que al carrer hi ha d’haver de tot. “Davant d’un Estat violent no tenim alternativa”, responen amb fermesa. “I aquesta gent ha de ser-hi”, diuen referint-se als CDR. Segons entenen, “en un país normal hi ha d’haver esquerres, dretes, possibilistes i revolucionaris: tots lluitant per la mateixa causa”. Albert, d’edat universitària, només ha sentit Benet Salellas durant el judici. “De tota manera, per bé que es defensin, no els servirà de res”, lamenta. “Pel que hem vist fins ara no podem esperar res del Suprem”. Dorotea, de 64 anys, vol deixar clar que ella ha viscut el franquisme “i no em poden dir que això és democràcia”. Per això ha eixit al carrer. “No em puc quedar a casa amb la sensació que m’estan jutjant a mi també”. Dorotea dubta si avui votaria l’independentisme, però és a plaça Catalunya perquè es nega a actuar “com si no passés res”. Ella creu en la base, en el poble, “que és qui provoca els canvis”. Els polítics, diu, “estan molt lligats de mans, som nosaltres qui ho hem de desencallar”. Virgínia, d’una edat similar, no confia gaire en els polítics, si bé pensa que “si es posen d’acord i deixen enrere les diferències ens faran avançar un poc més”, diu referint-se al Govern català.

Però el sentiment general és que sense una acció unitària, permanent i contundent al carrer, l’independentisme no avançarà massa en la consecució dels seus objectius. Ho diu Pilar, d’uns 50 anys, que exigeix una vaga indefinida i demana als polítics que “proclamin la independència i la facin efectiva d’una vegada”. Vol que Carles Puigdemont siga investit perquè “és qui va triar el poble”, tot i que ella mateixa diu que no el va votar. Igual de ferm es mostra Albert, que empra un terme groller per suggerir que la concentració a plaça Catalunya és poc menys que un simulacre. “El que està passant és una vergonya i això que veiem és massa fluix: són necessàries les accions directes perquè la gent noti que volem actuar. Ja n’hi ha prou”. Albert, d’edat estudiantil, demana al Govern “que desobeeixi o dimiteixi”. Pensa que “si no ens plantem no anirem enlloc”.

Als voltants també hi ha la Teresa, d’uns trenta anys, que enganxa adhesius que demanen la llibertat d’Oriol Junqueras. Ha seguit la primera sessió del judici i conclou que els advocats ho tenen fàcil. “És senzill defensar persones que són clarament innocents”. Tem, però, una davallada al carrer. “Espero que no ens cansem de les mobilitzacions. Cal tallar més carreteres i fer una aturada indefinida. No podem fer vida normal amb aquesta situació”. Teresa, que reconeix que mai no s’havia mobilitzat políticament fins que van arribar els fets de la tardor de 2017, demana al Govern Torra la convocatòria d’unes eleccions per “redefinir el paper i la força de cada partit polític”. Anastasi, que celebra parlar amb nosaltres per ser un vell subscriptor d’EL TEMPS, demana una estratègia mobilitzadora constant, “de no aturar-se”. Lamenta que el Govern català, segons ell, no puga fer massa més. “Estan lligats de mans sota l’amenaça del 155. Hem d’actuar, sobretot, nosaltres”.

Ara, l’horitzó de la mobilització està fixat en la manifestació del pròxim dissabte dia 16 de febrer a Barcelona. També en l’aturada de país anunciada per al dia 21. Aquest ha estat, només, el tret de sortida de tot el que vindrà els propers mesos i del que no s’aturarà si la sentència és condemnatòria, tal com espera pràcticament tothom.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.