Entrevista

"L'error va ser la desconfiança entre els partits sobiranistes a partir del 3 d'octubre"

Jordi Sànchez està empresonat des del 16 d’octubre de 2017, dies després del referèndum de l’1 d’octubre i abans de la declaració d’independència al Parlament. Ara marxa a Madrid amb la resta de presos polítics per enfrontar-se al judici del Tribunal Suprem. L’entrevistem per correspondència per parlar de l’actualitat política, de la seua tasca al capdavant de la Crida Nacional, dels fets passats que han afectat les relacions entre els partits independentistes i de com afronten els propers mesos.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Són ja gairebé 16 mesos en presó preventiva. Com es troba, personalment?

—Són molts dies d’injustícia, no només per a mi sinó també per a la meva família i els amics. Malgrat això, anímicament em sento motivat per encarar el judici i fort físicament.

—Què espera del judici?

—Exigeixo que sigui just tot i que a hores d’ara no està garantit, més aviat el contrari. Del judici espero que tothom vegi les arbitrarietats que l’Estat ens ha imposat aquests 15 mesos i que es posin les bases per obrir la porta a una solució política del conflicte.

—Com l’encara?

—Amb la tranquil·litat que és la Fiscalia la que ha de demostrar el que és indemostrable. Això dona fortalesa per aspirar a fer un pas més i exigir responsabilitats a l’Estat per totes les vulneracions de drets que en aquesta causa política ens ha imposat.   

—Són moltes les persones d’arreu del món que s’interessen per la situació que vostè i els seus companys i companyes empresonades estan patint. Pensa, com molts altres, que aquesta batalla es guanyarà a Europa i al món?

—Aquesta batalla es guanyarà als carrers i les places de Catalunya, des de l’acció no violenta i la mobilització multitudinària i constant fins a assolir el compromís de l’Estat d’acordar un referèndum per resoldre el futur del país. Judicialment, el tribunal Europeu ens absoldrà. 

—Els dies que va estar en vaga de fam van ser els més durs des que va entrar a la presó?

—Sincerament, no. La vaga de fam va ser una acció personal, molt meditada i voluntària. Sabíem el que fèiem i estàvem mentalitzats i preparats. El dia més dur de la presó va ser el 4 de desembre de 2017, quan el jutge Pablo Llarena va decidir que continuava a la presó amb en Jordi Cuixart, n’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn.  

—Pensa que la vaga de fam va servir perquè el Tribunal Constitucional reaccionara davant les seves demandes?

—I tant. En pocs dies després de l’inici de la vaga de fam van establir un calendari per desbloquejar els recursos i el van comunicar. En 15 dies en van resoldre tres o quatre i ara al gener estan ja debatent un altre grup. Era una vulneració tan flagrant que no poden mirar a un altre costat. La vaga de fam va servir perquè obrissin el calaix. Una victòria total.

—Té por que després del judici, en cas que no hi haja absolució, no els deixen tornar a presons catalanes?

—No. Estic convençut que si hem de tornar a la presó seran presons catalanes, a prop de casa. 

—En tot aquest temps ha passat de deixar de presidir l’Assemblea a esdevenir diputat, ser candidat a presidir la Generalitat des de la presó —la investidura, la va evitar un jutge— i a ser un dels impulsors de la Crida. Quin balanç fa de tot aquest temps?

—Vertiginós. I tot sense sortir dels murs de la presó. No puc fer més que un balanç agredolç. La repressió ho contamina tot. 

—Esperava més suports per consolidar la Crida Nacional per la República?

—Sempre es vol  més, mai sumes prou. En aquest sentit, clar que en vull i n’espero més. Quasi 55.000 seguidors i 16.000 socis fundadors no són, però, poca cosa. 

—En algun moment va confiar en la suma d’Esquerra Republicana a aquest projecte?

—La Crida ha vingut a sumar persones, no sigles. Els partits són esferes 

—En el missatge de final d’any alertava “de les veus que des de dins i fora del sobiranisme es deixaran sentir els propers dies per desacreditar la fundació de la Crida Nacional”. A qui es referia?

—No vull assenyalar ningú, només cal constatar el que està passant. Hi ha por que la Crida modifiqui determinats status quo del sistema de partits. La reacció que hi ha hagut després del congrés de creació de la Crida confirma, lamentablement, el meu missatge

—La Crida Nacional no es presenta a les eleccions municipals, però influeix en la tria d’algun candidat o candidata o en la formulació d’alguna candidatura?

—Certament, la Crida no es presenta a les eleccions municipals, però no defuig cooperar i influir per afavorir candidatures unitàries. En aquest sentit, si l’aportació de candidats i candidates de la Crida ajuda a la unitat, estarem encantats de fer-ho.

—Per què la Crida no va donar suport al projecte de primàries, que també es presentava amb esperit unitari i transversal i que compta amb l’impuls de l’ANC?

—Perquè no estàvem constituïts, no hi havia encara els òrgans de representació dels militants ni de  direcció del partit. 

—Li sap greu que l’Assemblea, entitat que vostè va presidir en el moment més decisiu, estiga al darrere d’una candidatura electoral a les municipals?

—Des del moment que vaig deixar la presidència de l’ANC, el novembre del 2017, vaig decidir per raons òbvies no fer valoracions sobre les decisions de l’ANC. Crec que no seria just per part meva. Els companys de l’actual secretariat saben que tenen el meu suport. En tot cas, i amb el tema que em preguntava, no es pot confondre el suport i l’impuls a unes eleccions primàries en un intent d’aglutinar el sobiranisme amb el fet de donar suport a un partit o una llista en el moment de les eleccions. Això segon crec que no ha passat i no em consta que hagi de passar.

—Girem la mirada enrere. Si vostè haguera estat en llibertat el 27 d’octubre de 2017, hauria treballat perquè les coses es desenvoluparen d’una altra manera?

—Sí. Tenia clar el que no havíem de fer en aquell moment. 

—Va ser un error proclamar la independència?

—L’error va ser que a partir del 3 d’octubre la desconfiança entre els partits sobiranistes dominés la situació. Es va deixar de cooperar. L’excés de tacticisme i les ganes de treure rèdits de partit van portar alguns a pressionar a favor d’una decisió que la majoria dels actors, ni tan sols els qui l’exigien, no la tenien com a primera opció.  

—Avui, ateses les circumstàncies, veu més viable la via unilateral o la del referèndum pactat?

—Res ens serà regalat. La via unilateral és una solució extrema i per a mi és legítima si és no violenta i és encertada si tens la capacitat d’implementar-la. En aquests moments crec que hem de posar tot l’esforç a doblegar la resistència de l’Estat per guanyar una solució acordada a través d’un referèndum. No serà fàcil. Caldrà forçar mobilitzacions socials massives i probablement de desobediència civil. Però és on veig que l’Estat té més debilitats, més dificultats per defensar-se, menys arguments davant la comunitat internacional. 

—Vostè aposta clarament pel diàleg amb el Govern espanyol, cosa que ha despertat crítiques. Què diria als qui no tenen fe en això?

—El mateix que va dir en el seu moment Desmond Tutu: “És amb l’enemic amb qui té sentit dialogar”. El diàleg mai no pot ser un problema per a cap demòcrata. En tot cas, no hem de confondre apostar estratègicament pel diàleg com la millor via per derrotar les posicions de l’Estat amb la idea que el diàleg serà fàcil. Amb l’Estat cap solució no serà fàcil ni possible a curt termini. Estic convençut que per forçar un  diàleg i un referèndum acordat tenim la legitimitat i la força suficients, però hem d’estar disposats a utilitzar-les. Res més revolucionari i efectiu que posar, si cal, la desobediència civil i la mobilització no violenta al servei de guanyar una solució democràtica com és el diàleg i el referèndum.

—Serviria d’alguna cosa que l’independentisme sume per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat?

—No crec que aquest sigui un debat rellevant. Nego la major que s’amaga darrere aquest debat: no és cert que la continuïtat del Govern Sánchez depengui de si s’aproven o no els Pressupostos. I tampoc tinc clar que Pedro Sánchez i el PSOE tinguin interès a rebre el vot dels independentistes a pocs mesos abans de les eleccions.

—Té esperança que hi haja canvis de criteri del Govern espanyol o de la Fiscalia envers els presos polítics?

—Tota la pressió la té la Fiscalia en el sentit que, si vol mantenir la petició, haurà de demostrar el que és indemostrable. 

—Té por que la pressió de l’extrema dreta espanyola faça efecte sobre l’Executiu de Pedro Sánchez?

—L’ofensiva de la dreta i l’extrema dreta té efecte sobre tota la política espanyola i catalana. També sobre Pedro Sánchez, és innegable.

—En tot aquest temps en presó, l’ha decebut la manca d’estratègia conjunta al si de l’independentisme?

—No parlaria de decepció. És un error. Explicable per la repressió, però finalment un error.  

—Què és el que més l’ha satisfet i el que més l’ha decebut del Govern Torra?

—El que més m’ha satisfet, la seva determinació de parlar clar i mantenir rumb. El que cal és millorar la seva acció de govern i la seva capacitat de comunicar-la millor.  

—I del Govern Sánchez?

—Al seu favor és que accepta que estem davant d’un conflicte polític i que la seva solució passarà necessàriament per les urnes. El més decebedor és la seva incapacitat de liderar cap espai seriós de diàleg per avançar en la solució del problema.  

—Tornant al judici, pronostica una condemna de 17 anys, tal com demana la Fiscalia?

—Si el judici és just només té sentit parlar d’absolució.  

—Com haurà de respondre Catalunya davant una sentència condemnatòria?

—Estem a les portes de l’inici d’un judici que serà llarg. Ara és el moment d’exigir l’absolució i fer que aquest clam sigui àmpliament compartit i amplificat arreu del país, tal com ho va ser el clam de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.  De les altres opcions, si és el cas, ja tindrem temps de parlar-ne. Que ningú ho dubti. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.