Embat Judicial

Quatre lliçons per a un judici polític

Desgranem quins són els trets característics i les possibilitats d'un judici polític a partir del nou llibre de l'exdiputat de la CUP i advocat Benet Salellas

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El preseguit per motius polítics té moltes opcions un cop es presenta davant d’un jutge. Una d’elles és esgrimir que el seu és un cas amb major pes polític que no judicial i fer girar les tornes. La figura de l’acusat acusador es manifesta. Això és el que fa temps que els líders independentistes encausats per l’organització de l’1 d’octubre esgrimeixen que utilitzaran com a estratègia de defensa. Jordi Cuixart ho ha repetit fins a no poder més, veu el judici com el moment d’acusar l’Estat espanyol de vulnerar els seus drets.

Davant d’aquest panorama, l’advocat i exdiputat de la CUP Benet Salellas presenta el llibre ‘Jo acuso. La defensa en judicis polítics’ (Pagès editors, 2018) on repassa diferents casos històrics i propis. D’aquest recull se’n poden extreure algunes lliçons de com cal entendre i encarar un judici polític.

Lliçó 1. Valentia i oportunitat

Decidir encarar un judici polític des d’aquesta perspectiva necessita, sens dubte, valentia. Malgrat que no sempre ho és tot, perquè cal tenir en compte les possibilitats i el context. Posant d’exemple el Cas Dreyfus, que va dur a presó al capità de l’exèrcit francès homònim per suposada revelació de documentació secreta, Salellas il·lustra aquestes dues vessants. Així, argumenta que Alfred Dreyfus va ser poc valent a l’hora d’encarar el seu cas, que tenia molt de polític i d’antisemitisme, i es va centrar en una defensa estrictament processal. En canvi, el periodista Émile Zola quan va ser processat arran del seu article ‘Jo acuso’ on denunciava la injustícia de la condemna a Dreyfus, va optar per reconvertir el seu judici en un judici als que havien assenyalat al capità francès i va aconseguir reobrir el cas.

Émile Zola

“Uns mateixos fets i procediments van expressar-se mitjançant dues estratègies simultànies diferents” exposa Salellas. Matisa, però, que “el punt de partida de Zolà no era ni per orígens ni per context el mateix que el de Dreyfus, per la qual cosa, potser no era possible que el militar alsacià actués de manera diferent de com ho va fer”.
En contra, en el cas del judici a militants independentistes gironins per la crema de fotos del rei -salvant totes les distàncies amb l’afer Dreyfus- la situació era molt diferent. “Davant l’amenaça d’una pena màxima de dos anys de presó que en persones sense antecedents penals havia de ser suspesa automàticament, el marge de maniobra per construir una defensa política era especialment ampli”.

La manca d’oportunitat, per exemple, faria fracassar la defensa del conegut com a judici dels vint-i-un contra dirigents dissidents purgats per un Stalin acabat d'ascendir al poder. "En la definició de judici polític, els acusats en els processos de Moscou en el moment que aquests es materialitzen, no representaven una força popular o una facció política profunda amb capacitat per redreçar el curs de la història de l’URSS. És a dir, el judici no expressava una contradicció profunda existent en la societat soviètica”, exposa Salellas.

En qualsevol cas, la decisió d’emprendre aquesta via no és senzilla, reflexionant sobre el cas de la militant anarquista gironina Núria Pórtulas, Salellas exposa com “per una banda, la família, com acostuma a passar, apostava per la fórmula que permetés l’alliberament com més aviat millor. Per l’altra les companyes i l’entorn polític pressionaven per fer una estratègia molt més polititzada”. L’advocat recomana ser comprensius amb tothom i intentar, des del moviment polític “comprendre el patiment i l’angoixa que els processos generen en pares, mares, germans i parelles”.

Lliçó 2. Combativitat

Un cop t’hi poses, però, cal anar-hi a totes. Així ho va fer el militant comunista alemany d’origen búlgar, Grigori Dimitrov acusat pel govern nazi de cremar el Reichstag l’any 1933. “Dimitrov es va mostrar sorprenentment combatiu. Havia declarat insistentment la seva innocència. Tanmateix, conscient de la situació del procés, Dimitrov no va voler fugir en cap moment el caràcter polític de l’expedient i va afrontar amb reivindicació constant la seva condició de militant comunista”, relata Salellas al llibre.

Aquesta defensa amb sentit de ruptura la va encarnar també l’activista algeriana Djamila Bouhired durant la guerra d’alliberament d’Algèria. Assenyalada com a cap d’un escamot de dones que posava bombes contra els colons, “l’acusada va mantenir una batalla pels conceptes. Va denunciar davant del tribunal les tortures rebudes. L’estratègia discursiva de verges es basava a afirmar que França estava cometent els mateixos crims que l’Alemanya Nazi havia comès a França només 15 anys abans”.

D'esquerra a dreta: Samia Lakhdari, Zohra Drif, Djamila Bouhired i Hassiba Ben Bouali.
 

Un tercer exemple es pot trobar en el marc del procés de Burgos de finals del franquisme contra militants d’ETA. Aquests van decidir optar per una estratègia basada a obstaculitzar el procés i convertir-lo en un judici al règim. Així, durant la vista, Marco Onaindia “va manifestar que era presoner de guerra, fet que obligava a aplicar la Convenció de Ginebra a combatents i va iniciar el càntic de l’Euskoguadariak en un moment de tensió màxima, d’expressió de ruptura, en el qual els acusats van alçar-se i van cantar l’himne amb el puny alçat”. L’escena culmina amb Onaindia aixecant-se i aconseguint agafar una destral de la taula de proves abans de ser reduït per la policia.

Un altre cas va ser el de l’alemanya Ulrike Meinhof membre de les Rote Arme Fraktion un grup antiimperialista que apostava per la utilització de la violència com a eina de lluita política. En la causa contra aquesta organització, Meinhof va expressar repetidament que volia ser expulsada. Així ho va aconseguir el primer dia de judici. Segons recull Salellas, el segon dia de judici va fer una llarga declaració on deia que “el procés és una maniobra tàctica d’una estratègia de guerra psicològica” i afegia que les RAF no hi participarien. El llibre recull com “la seva llarga exposició afirmava que havia arribat el moment d’anorrear l’imperialisme militarment, políticament i econòmicament. Va fer tant la guitza al tribunal que fou expulsada”.

L’exemple més proper i clarivident de l’esperit combatiu és el sonor “per Catalunya” que el president Lluís Companys faria ressonar just abans de ser executat després d’un judici que volia, en paraules de Salellas, ser una“excusa per l’assassinat legal”.

Lliçó 3. Arma comunicativa

La lluita dins els jutjats ha de cercar, també, creuar parets i incidir en l’opinió pública. És una de les capacitats del judici polític per ambdós costats. En el cas de Dimitrov, Salellas reflexiona que “com a procés de propaganda per al règim nazi, el judici per l’incendi del Reichstag havia resultat un absolut fracàs”. En canvi, va ser positiu per als comunistes perquè la manera d’afrontar-lo: “en un moment en què els dirigents comunistes ja estaven als camps de concentració, Dimitrov no havia deixat d’afirmar el seu orgull de ser comunista”.

Tomba d'Ulrike Meinhof

També en el judici de Burgos, que Salellas defineix com un judici polític “perfecte”, hi ha aquesta voluntat de ser usat com una arma comunicativa. “Col·locar-hi advocats de fora del País Basc buscava fer visible que el que estava en joc era quelcom que afectava el conjunt de nacionalitats de l’Estat espanyol”.

Un altre exemple fou el cas del judici a Djamila Bouhired on es va cercar la internacionalització de la causa a partir del judici i on l’acció dels advocats “se centrava a generar una pressió internacional que obligués l’Estat francès a commutar la pena de mort”.

Lliçó 4. Parets permeables

Així fou, Bouhired va aconseguir escapar de la mort. I no només això. Segons recull Salellas, aquesta nova estratègia va suposar “un canvi radical en l’evolució dels processos contra militants de l’FLN”. Els mèrits de l’estratègia, diu l’autor, “són el caràcter col·lectiu, l’absoluta convicció en la causa i haver estat disposats a córrer riscos”.

Es fa palès, doncs, que les parets dels jutjats no són impermeables i que el que passa a fora poc acabar influint a dins. També per a mal, clar. En el cas del judici contra Julius Rosenberg i la seva germana Ethel, acusats d’incitar a un militar a obtenir informació sobre la bomba atòmica per passar-la a l'URSS, la manca d’implicació exterior va acabar malament. Segons Salellas, l’esquerra nord-americana els va girar la cara per por a quedar tacada per l’espionatge nuclear “però les dinàmiques dels plans del govern anaven en direcció contrària, era un judici polític en tota regla”. Així que, a causa de no haver organitzat un moviment de suport, “l’esquerra acceptava la certesa dels càrrecs de la fiscalia”. Els germans Rosenberg serien executats a la cadira elèctrica.

Julius i Etherl Rosenberg /Arxiu Nacional dels Estats Units

Tot al contrari va passar en el judici de Burgos contra membres d’ETA durant el tardofranquisme. Les mobilitzacions arreu de l’Estat espanyol van ser immenses, també a Catalunya, de tal manera que “la pressió popular i internacional, Vaticà inclòs, va forçar el dictador a indultar les penes de mort”. Segons recull Salellas, es va produir una sinergia entre la Sala i el carrer: “a partir de les informacions que diàriament cada matí traspassaven els advocats als acusats a partir de les mobilitzacions, d’alguna manera, la gent mobilitzada era la que donava les directrius als acusats, i els acusats després als seus advocats, generant un interessant context en què era el poble qui manava en tot moment dins el procediment”.











 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.