A uns dos quilòmetres del terme municipal d’Algemesí, per la banda est, hi ha l’àrea recreativa de la Xopera. Per als algemesinencs i les algemesinenques és un lloc d’esbargiment, un espai de trobada on celebren aniversaris familiars i trobades d’amics. Des del 29 d’octubre, però, aquest paratge municipal ha esdevingut, literalment, un fangar. Amb l’excepció dels camins asfaltats tot ha quedat assolat per una llengua gegantina marró. Vint dies després de la dana, en alguns punts el llot arriba fins al genoll.
La Xopera és, literalment, a tocar del riu Magre i molt a prop, també, de la desembocadura del Xúquer. Dos llits —un de principal, l’altre afluent— carregats al màxim de la seua capacitat, enfurismats, capaços de transportar roques i tot d’objectes pesants.
Dels revolts que aquell dia va fer l’aigua ens parla encara ara el paisatge. Com passa en les discretes instal·lacions del Club de Piragüisme d’Algemesí, a uns 300 metres de la Xopera. Allà s’acumulen, en el marge esquerre del Xúquer i a més de sis metres d’altura sobre l’actual llit, quilos i quilos de canyes trencades. Semblen un remolí gegantí, un Mikado impossible arrossegat per la força de la dana.
No és l’únic punt on s’apilen. A la platja del Saler, a tocar de la desembocadura del nou llit del riu Túria, dins el terme municipal de València, se n’acumulen a milions. Un embull vegetal que els serveis de rescat han inspeccionat aquests dies a la cerca de les persones desaparegudes.
Mentre el paisatge de la riuà de 2024 es solidifica, el debat al voltant de l’estat dels llits dels rius s’obre camí. Ho fa enmig de la intensa batalla política que s’ha obert entre els partits per determinar les responsabilitats de cadascú en aquesta tragèdia. La neteja dels rius, una qüestió eminentment tècnica, s’ha situat en el centre del debat polític i les canyes han esdevingut l’encarnació de tots els mals.
Dir que cal netejar els rius de vegetació és com mirar el dit quan hauríem de mirar la lluna.
La setmana passada, el conseller d’Agricultura de la Generalitat Valenciana, Miguel Barrachina, mitjançant una nota de premsa, va culpar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) d’estar impedint als ajuntaments netejar llits i barrancs. En opinió de Barrachina “el prohibicionisme” d’aquest organisme és el responsable de “l’arrossegament i taponament de canyes i residus arrossegats pel corrent, tot dificultant el pas d’aigua en diferents punts dels llits, especialment als ponts, la qual cosa va contribuir al desbordament”.
Dimecres, durant la compareixença de la ministra Teresa Ribera al Congrés dels Diputats, el representant de Vox, José María Figaredo, va insistir en el mateix mantra: segons el diputat d’ultradreta, el govern de Pedro Sánchez no va permetre que es netejara el barranc del Poio, mogut pel seu “fanatisme climàtic”. En moltes tertúlies d’aquests dies, l’argument és reverberat per comentaristes de tots els pelatges.
Ullals de coneixement
Així les coses, molts dels qui fa dècades que estudien les dinàmiques fluvials es posen, aquests dies, les mans al cap quan escolten als polítics referir-se a la “neteja dels rius”, com si del que es tractés fora d’eliminar tot rastre de vida de les lleres de rius i barrancs. “Utilitzar el terme neteja és erroni, perquè la vegetació no es neteja. La proposta de tallar tota la vegetació que hi ha als rius és un error hidràulic, hidrològic i ecològic”, explica Francisco Martínez Capel, catedràtic del Departament d’Enginyeria Hidràulica i Medi Ambient de la Universitat Politècnica de València i membre del Centre Ibèric de Restauració Fluvial (CIREF).
Al capdavall, els rius són sistemes naturals complexos que es van autoregulant durant segles fins que l’ésser humà va començar a alterar el seu comportament. Pensar que fer desaparèixer la vegetació evitarà arrossegaments com els que s’han donat en aquesta darrera dana és com mirar el dit quan, en realitat, hauríem d’estar mirant la lluna. Un llit de riu o barranc amb un bosc de ribera —això és, espècies com el salze, el baladre, el xop o el freixe— és un ecosistema sa, asseguren els experts, per molt que alguns hi vegen ara una bomba de rellotgeria.
La conservació de la vegetació, expliquen, contribueix a millorar la infiltració de l’aigua en els aqüífers i protegeix el sòl, tot reduint l’erosió i assegurant l’estabilitat dels marges en cas d’avingudes. A més, en aquestes circumstàncies, tenen efectes molt beneficiosos en la mesura que obstaculitzen el pas de l’aigua i, per tant, en redueixen la velocitat i, consegüentment, la virulència.
Orfebreria fluvial
“La vegetació nadiua, a mesura que el nivell de l’aigua va pujant, redueix la seua velocitat, que és el més perillós de les crescudes. Quan hi ha molta velocitat en una avinguda, els materials que és capaç de transportar són molt més grans i, per tant, són potencialment més perillosos”, explica Martínez Capel, el qual emfatitza que, en circumstàncies com la de la dana del 29 d’octubre, és important tant la quantitat d’aigua que transporta un riu com els materials que arrossega, els quals poden produir danys.
La sobreabundància de canyes és un problema. Només tallar-les, però, no és la solució.
Significa això que s’ha de deixar créixer el bosc de ribera al seu albir? La resposta és no, ja que els cicles dels rius han estat severament modificats per l’ésser humà al llarg de les darreres dècades, amb la construcció de pantans, preses i tot d’obres d’enginyeria hidràulica. El resultat és la generació de disfuncions i la profusió de vegetació mal estructurada, entre la qual espècies invasores. Entra ací en joc el que s’anomena restauració fluvial. Només l’any passat, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que té sota la seua competència 46.000 quilòmetres de lleres, va destinar 10 milions d’euros a aquestes tasques de restauració.
"La restauració fluvial és una disciplina que té molts anys i, bàsicament, consisteix a eliminar o reduir els impactes humans que pateix l'ecosistema i afavorir així la recuperació dels seus processos naturals, en el marc de l'interès humà", explica Martínez Capel.
“El fenomen de les inundacions no és principalment un problema de presència de vegetació en els llits, sinó d’ocupació del territori —expliquen a EL TEMPS des de la CHX—. I per això les mesures per reduir el risc d’inundacions han d’anar encaminades cap a la disminució de la vulnerabilitat dels béns exposats a la inundació i no cap a la disminució de la vegetació amb caràcter general o les mal denominades ‘neteges de llits’”.
La canya i el mite de Sísif
Tot això no lleva, però, per restar importància a la problemàtica que significa la proliferació de canyes, una qüestió que preocupa tant els organismes gestors com els ajuntaments. La canya (Arundo donax) està catalogada com una espècie exòtica o invasora, per bé que es té notícia de la seua presència en les nostres latituds des del temps dels fenicis.
L’alteració del medi aquàtic, especialment en els trams mitjans i baixos dels rius; l’excés de nutrients de les aigües procedents de l’activitat agrícola, urbana i industrial; l’alteració de la morfologia fluvial, i la seua alta capacitat de reproducció expliquen el creixement exponencial d’aquesta espècie. És, a més, una planta termòfila, és a dir, una planta a la qual li para bé la calor. La seua sobreabundància i la manca de presència d’espècies autòctones suposa un empitjorament hidromorfològic dels rius.
Fins fa poc, els mètodes utilitzats per fer-hi front eren la crema i el desbrossament, per bé que, amb el temps, es van demostrar mecanismes poc efectius perquè no evitaven la seva regeneració. Consecutives investigacions van evidenciar que només extraient i eliminant el seu rizoma se n’evitava la reproducció. De fet, aquesta capacitat de reproducció és tan alta que ni tan sols s’aconsella utilitzar-la com a mantell vegetal, ja que rebrota sense problema al cap de set dies de ser tallada en fragments de pocs centímetres.
El procés d’eliminació, en tot cas, no conclou ací. A continuació, cal tapar-la amb una cobertura completament opaca de polietilè o làmina plàstica. “D’aquesta manera —explica Martínez Capel— es priva de sol als rebrots, la qual cosa dificulta que cresquen i que hagen d'absorbir energia del seu rizoma, que al remat s'ha d'esgotar”. És, en tot cas, un procés car i complex, que requereix seguiment.
Fuites
A qui competeix dur endavant aquestes tasques és l’altra qüestió que genera polèmica. En l’ambient sura el mantra que assegura que els ajuntaments volen netejar els rius, però que no els deixen. Perquè si bé els llits dels
Ferran Dalmau: "El "netegen els barrancs" és a les inundacions el mateix que el "netegen la muntanya" als incendis forestals".
rius són domini públic hidràulic, i, per tant, de l’Estat, les competències de manteniment són compartides amb els ajuntaments. Els consistoris, doncs, poden fer-hi neteges oer pròpia iniciativa, però sempre amb autorització prèvia de la CHX, un tràmit que, segons alguns alcaldes i alcaldesses, alenteix el procediment i en facilita la proliferació. En l’actualitat, i en part amb la voluntat d’accelerar aquests tràmits, les autoritzacions s’atorguen per un període de dos anys, amb la possibilitat de prorrogar-les altres dos. A principis de 2024, la CHX tenia vigents 368 autoritzacions.
No és una qüestió en absolut menor. Precisament, els pobles del Consorci de la Ribera participen en un projecte finançat amb 3,7 milions d’euros per fons europeus que du per nom “Canya a la canya” i que té per objectiu restaurar els ecosistemes fluvials —i també eliminar zones de canyes— i disminuir el risc d’inundacions.
No tots, però, es miren amb el mateix entusiasme aquesta tècnica per eliminar les canyes del paisatge. Rafael Delgado, professor del Departament d’Enginyeria Rural i Agroalimentària de la Universitat Politècnica de València, opina que es negligeixen les conseqüències negatives de tapar amb lones negres la superfície abans ocupada per l’Arundo donax. “S’està passant per alt que s’emeten microplàstics i nanoplàstics al mar pels seus canals naturals de transport de partícules. No sembla que importe que aquestes partícules passen a la nostra cadena alimentària a través dels peixos”, considera el també president de la Plataforma Forestal Valenciana.
Al capdavall, assegura, les canyes han esdevingut una mena de boc expiatori per una qüestió —la de la catàstrofe de la dana— que “ens hauria de dur, indefugiblement, a repensar honestament un model territorial absolutament deformat i inadequat. Estem atrapats entre el neoliberalisme salvatge que s’aplica al litoral i l’ultraproteccionisme del món rural, i això no ens duu enlloc. Ara és un bon moment per reivindicar un marc territorial més resilient enfront de les catàstrofes naturals”.
Si una cosa ha posat de manifest aquest cataclisme és que no hi ha respostes simples per a problemes complexos i multifactorials. Ho escrivia, fa uns anys, l'enginyer forestal i director de la consultora Medi XXI, Ferran Dalmau: "El "netegen els barrancs" és a les inundacions el mateix que el "netegen la muntanya" als incendis forestals. És una incorrecció tècnica simple, simplisa i que no soluciona el problema. És més, pot agreujar-lo. Les inundacions són un símptoma, com els incendis, d'una malaltia molt més greu. La malaltia es diu canvi climàtic. Es diu urbanisme inadequat i mal planificat. Es diu manca de cultura preventiva i del risc. Es diu infraestructures mal dissenyades i mal executades. Es diu, per resumir-ho, manca de sentit comú en moltes capes de la societat".